control obrer i socialisme

Control obrer i nacionalització

Rob Lyon 27-febrer-2006

La cogestió pot significar coses diferents però és ben clar que per a la classe obrera veneçolana la lluita per la cogestió és una lluita pel veritable control obrer i la direcció dels treballadors, i per la transformació socialista de la societat.
El desenvolupament de la lluita pel control obrer a Veneçuela marca la intervenció decisiva de la classe obrera veneçolana en la revolució bolivariana. Donat el desenvolupament d’aquesta lluita, és imperatiu que debatem aquestes importants qüestions per tenir una visió clara dels esdeveniments a Veneçuela i explicar la nostra posició i preparar-nos per a les lluites revolucionàries a altres països d’arreu del món.

Els principis del control obrer

El control obrer significa exactament el que diu: la classe obrera i els seus representants a les fàbriques tenen el dret d’inspeccionar els llibres de comptes de l’empresa o la indústria, vigilar i controlar tots els ingressos i sortides, les acciones de la direcció. Al Programa de Transició, Trotski explica que el primer pas vers el control real de la indústria és l’eliminació dels “secrets empresarials”. Els secrets empresarials, els comptes i els llibres, són emprats per justificar tots els atacs a la classe obrera, com són les reduccions salarials, els acomiadaments i els augments de les jornades laborals.
Quan els empresaris diuen que estan a la bancarrota, o que perden beneficis, exigeixen aquest tipus de coses. El control obrer permet els treballadors inspeccionar els llibres i valorar la situació real. La idea és aixecar el vel, demostrar a la classe obrera el funcionament detallat dels sistema capitalista com un pas cap a la seva eliminació. Els objectius immediats del control obrer haurien de ser explicar els deutes, els crèdits, mirar primer l’empresa individual per determinar la part de l’ingrés nacional dels capitalistes individuals i, per descomptat, de la classe dominant en el seu conjunt. Un altre objectiu del control obrer hauria de ser revelar a la societat l’explotació de la mà d’obra i la recerca crua de beneficis, així com desemmascarar els acords secrets, les estafes i la corrupció inherent al sistema.
Trotski també explica que el control obrer de la indústria és una “escola d’economia planificada”, que permet als treballadors obtenir coneixement científic de com funciona l’economia i així la humanitat pot planificar, de forma conscient i democràtica, la producció i el conjunt de l’economia. A través de l’experiència del control obrer, la classe obrera es prepara per a l’administració directa de les indústries nacionalitzades.
D’aquesta forma, el control obrer de la indústria no és durador, no és estable, en realitat implica un doble poder a l’empresa o a la fàbrica, no pot durar indefinidament a menys que el control es transformi en administració directa.
Aquí podem veure la diferència entre la reivindicació revolucionària i transicional de l’administració i el control obrer amb la mesura reformista, a mig camí, de la participació dels treballadors.
Trotski explicava als anys trenta que, sota el capitalisme, si la participació dels treballadors en l’administració de la producció vol ser duradora, estable i “normal”, ha de recolzar-se sobre la base de la col•laboració de classe i no en la lluita de classes.
Aquesta col•laboració sempre es produirà a través de les capes superiors dels sindicats i l’administració. Inclús als anys trenta, hi va haver exemples de participació dels treballadors a Alemanya (“democràcia econòmica”) i a la Gran Bretanya (“mondisme”). També a finals dels anys setanta a Europa, es va donar aquesta participació, que no va ser un cas de control obrer sobre el capital, sinó el servilisme de la burocràcia obrera davant del capital. En essència, els buròcrates obrers són emprats per apuntalar el capital, per desviar la lluita dels treballadors cap a canals “segurs”.
Què va passar a Europa amb la idea de la participació dels treballadors? La participació dels treballadors, també anomenada democràcia industrial, va ser àmpliament debatuda i implantada a Europa durant els anys setanta. En gran part va ser una resposta a la militància creixent del moviment obrer expressada en els esdeveniments de maig del 1968 a França i a altres llocs, les vagues mineres de 1972 i 1974 a Gran Bretanya, les vagues generals a Itàlia i Dinamarca, l’onada de vagues que va recórrer l’Alemanya occidental.
La classe dominant estava desesperada per contenir aquests moviments a través de la “concertació social” i dirigir el malestar dels treballadors cap a canals “segurs”. Incorporant a les capes superiors dels sindicats a les oficines i al taller, els empresaris esperaven augmentar l’eficàcia i el nivell de beneficis.
En realitat, exemples d’això es podien trobar a la Gran Bretanya als anys vint, quan Sir Alfred Mond, de ICI, el gran monopoli químic, va intentar instaurar la “democràcia industrial” a les seves fàbriques.
Els comitès de buròcrates, els òrgans de participació dels treballadors, en essència eren comitès sense poder on els treballadors podien deixar anar una mica de vapor. La participació dels treballadors també va crear la il•lusió que els treballadors tenien alguna influència a la presa de decisions, quan en realitat es buscava evitar que els treballadors i les seves organitzacions emprenguessin l’acció independent. A Alemanya, per exemple, aquests comitès no podien convocar vagues. Això va permetre els empresaris i els buròcrates sindicals eludir i soscavar els sindicats. En realitat, aquests consells obrers s’enfrontaven constantment als sindicats com un intent de debilitar-los. Els empresaris simplement van emprar la vella tàctica del “dividir per a vèncer”, enfrontant a una organització contra l’altra.
L’experiència de la participació dels treballadors va crear una nova capa de funcionaris industrials que compartien els interessos de l’administració. En poques paraules, van crear una capa privilegiada de la classe obrera.
A on va dur tot això? En un article del 28 de juliol del 2005 al The Independent es feia referència als escàndols de corrupció a Volkswagen. Un escàndol enorme que va desemmascarar a VW i que inclou suborns, prostitució, cotxes esportius, etc, i als directors dels consells obrers. Alguns d’ells van gastar milions d’euros dels diners de l’empresa en cases, viatges i cotxes per a amants a tot el món. Això és el que deia The Independent:
“Els principals beneficiaris de l’ampli pressupost de diversió de Mr. Gebauer no va ser l’alemany mig, sinó un grapat d’afortunats directors dels consells obrers de VW. Tota empresa alemanya important ha de deixar un espai a aquests homes i dones votats al taller perquè participin a les decisions d’inversió. És una part clau del model de consens alemany i ajuda a mantenir les vagues al mínim en un país on els sindicats encara tenen un poder seriós”.
Aquí és on va dur la participació dels treballadors. Els buròcrates sindicals, que ja no tenien cap relació amb la base, s’ajunten amb l’administració i els executius. Els interessos dels treballadors són llençats al riu a canvi de prostitutes, Viagra i viatges al Brasil.
Per contra, el control obrer a través dels comitès d’empresa, o consells obrers, és possible tan sols sobre la base d’una profunda lluita de classes. En condicions “normals”, la burgesia mai tolerarà un veritable control obrer, mai tolerarà el doble poder a les seves fàbriques. La capacitat de la classe obrera d’imposar el control sobre la producció està determinada per la força de la lluita del proletariat enfront de la burgesia. El control obrer genuí ha de ser imposat als capitalistes i això correspon amb el període de crisi revolucionària de la societat, correspon amb l’ofensiva proletària i la retirada de la classe dominant. Per tant, el veritable control obrer correspon amb el període de la revolució proletària.
Per això, a Veneçuela, encara que existeixen tensions i problemes al voltant de la qüestió del control obrer, que veurem més endavant, veiem l’extensió del control obrer. Aquesta o aquella lluita pot ser defensiva a Veneçuela, però l’extensió i el creixement de la cogestió estan relacionats amb l’ofensiva de la classe obrera i la retirada de la classe dominant. El país es troba en una situació revolucionària, els treballadors estan avançant i a tot arreu els empresaris estan a la retirada.
En la lluita pel control obrer genuí, la classe obrera inevitablement es mou en direcció a la presa del poder i dels mitjans de producció. Les fàbriques o empreses individuals sota control obrer, o sota administració obrera, només poden funcionar dintre dels límits de l’economia com un tot, és a dir, dintre dels límits del capitalisme. És impossible construir una illa de socialisme dintre d’un mar de capitalisme.
Un bon exemple d’això, en un sentit negatiu, és la fundició Alcan a Jonquière (Québec). Alcan és el major productor d’alumini del món. La petita aceria de Jonquière és previst que tanqui el 2014. A principis de 2004, Alcan de cop va anunciar que tancaria l’aceria. Com a part d’una lluita defensiva, els treballadors van ocupar la planta. Aviat van ser conscients del sabotatge per part de l’administració i van destituir els supervisors i els directors de l’aceria. Després d’això, van informar que la producció era més alta que abans que els treballadors prenguessin el control.
Però tot el sistema capitalista es va unir per derrotar els treballadors. Els mitjans de comunicació i l’estat els van pressionar enormement. Altres empreses es van negar a vendre’ls les matèries primeres necessàries per produir alumini i l’aceria es va esllanguir. Malauradament, al final van perdre la lluita.
Les fàbriques o empreses sota control obrer, com l’aceria Alcan, o aquelles empreses sota control obrer que hi ha a Veneçuela, en realitat han d’interactuar, comprar i vendre els seus productes al sector privat. Han de funcionar en el mercat. Per tant estan supeditades d’alguna forma al capitalisme. Això lògicament porta els treballadors a lluitar contra el poder del capital.
Aquesta qüestió dels crèdits, les matèries primeres i els mercats, immediatament demostra la necessitat d’estendre el control obrer més enllà dels límits de les empreses individuals. Un bon exemple d’això, en un sentit positiu, és Alcasa, una planta d’alumini propietat de l’estat a Veneçuela, que actualment està experimentant la forma més avançada de cogestió. Durant el tancament patronal de 2002-2003, els sabotejadors van tallar el subministrament de gas a l’aceria, parant la producció. Els treballadors d’Alcasa, juntament amb els treballadors d’altres aceries veïnes, es van armar, es van desplaçar fins a les instal•lacions de gas, van trencar l’oposició policial i van obligar a restaurar la producció per garantir el subministrament de gas.
Amb el domini aclaparador del mercat mundial i la dependència de tot els països del mercat mundial, la qüestió de les exportacions i les importacions planteja la necessitat del control obrer a nivell nacional. Això immediatament enfronta els òrgans centrals de control obrer amb els òrgans de la classe dominant. No podem, per descomptat, ser mecànics o formals en la nostra concepció del desenvolupament de la revolució socialista, però podem veure com el control obrer de la indústria, o doble poder a les fàbriques, en general correspon o porta a un període de doble poder en el país. El doble poder a les fàbriques, i el doble poder a l’estat, no sempre sorgiran el mateix dia. En alguns casos, el control obrer es desenvoluparà abans que el doble poder a l’estat i, en d’altres casos, passarà el contrari.
Les contradiccions irreconciliables inherents al règim de control obrer, inherents al règim de doble poder, s’aprofundiran i arribaran a un punt crític on aquestes contradiccions es tornaran intolerables per a les dues parts. El doble poder és una etapa de la lluita de classes on les contradiccions de classe han esdevingut tan agudes que la societat s’ha dividit en dos camps hostils contraris, dues forces hostils, una reaccionària i caduca, l’altra nova, en la seva etapa ascendent i revolucionària. L’única sortida d’aquesta situació és que la classe obrera prengui el poder i porti la revolució a la victòria, o que acaben esclafant la revolució i la victòria de la contrarevolució. Per comprendre això només cal mirar la diferència en el resultat de la revolució russa i les revolucions alemanya i italiana.
Això vol dir que el control obrer no és perllongat ni una condició “normal”. És un indicatiu d’un augment de la lluita de classes i la qüestió del doble poder a la indústria ha de ser resolta. Com una mesura transicional que hi ha al mig de tensions molt intenses de la lluita de classes, el control obrer és un pont cap a la nacionalització revolucionària de la indústria, que es correspon amb la transició del règim burgès al proletari.
És important que comprenguem la diferència entre control obrer i administració obrera. Aquesta ha estat una font històrica de confusió i hem de deixar ben clara la qüestió. El control obrer significa que el control rau a les mans dels treballadors però la propietat segueix en mans dels capitalistes. El control obrer pot ser dominant, abastar-ho tot, però segueix sent control.
Trotski explicava el següent:
“La idea mateixa de la consigna (control obrer) va ser el producte del règim transicional a la indústria quan els capitalistes i els seus administradors ja no podien fer un pas sense el consentiment dels treballadors, però, d’altra banda, quan els treballadors no han aconseguit els requisits polítics previs per a la nacionalització, quan no han pres la direcció tècnica, quan no han creat els òrgans essencials per a això. No hem d’oblidar que això estava relacionat no només amb fer-se càrrec de les fàbriques, sinó també amb la venda de productes i el subministrament de fàbriques amb matèries primeres, nou equipament així com les operacions de crèdit, etc.”. (Qüestions vitals per al proletariat alemany. Tercera part).
L’administració real de les indústries nacionalitzades requereix noves formes administratives i estatals, i sobre tot, requereix coneixement, habilitats i formes organitzatives adequades. Per a això cal un aprenentatge. En el període d’aquest aprenentatge, si s’esdevé abans o inclús després de la presa del poder, la classe obrera té interès en deixar la gestió en mans d’una administració experimentada, sota el control obrer. Aquest període tan sols prepara els elements d’un nou pla econòmic. La gestió obrera de la indústria, en canvi, procedeix des de dalt, perquè està vinculada amb el poder estatal i el pla econòmic. Mentre que el control arriba des de baix i és executat pels comitès d’empresa, els òrgans de gestió estan centralitzats pels consells obrers, el poder estatal centralitzat. És important assenyalar que els comitès de fàbrica no desapareixen, que el seu paper, encara que canvia, és encara important.
No som sindicalistes. No creiem que la propietat de les fàbriques individuals hagi de passar a mans dels treballadors d’aquestes fàbriques. Un dels objectius clau del desenvolupament socialista de la societat és col•lectiu, la propietat social dels mitjans de producció i l’eliminació de la competència industrial dintre de la societat. Això comença amb la propietat estatal dels mitjans de producció.
El 1917, a Trotski li van preguntar en una entrevista si els treballadors a cada fàbrica haurien de ser amos de la fàbrica en la que treballaven i si els beneficis haurien de dividir-se entre els treballadors. Ell va respondre el següent: “No, el repartiment de beneficis és una noció burgesa. Els treballadors en una fàbrica han de rebre salaris adequats. Tots els beneficis no pagats als propietaris (que rebrien el 5-6 per cent anual de la seva inversió) pertanyeran a la societat”. (En defensa del marxisme. Control obrer i nacionalització).
En un estat obrer, a menys que la gestió final de la indústria estigui en mans dels consells obrers representant a l’estat i la classe obrera en el seu conjunt, les indústries i les empreses competirien entre elles, seria impossible coordinar un pla nacional i en essència encara tindríem capitalisme. Per això estem en contra de la idea anarquista i sindicalista que els treballadors a cada indústria haurien de ser els amos en una fàbrica, no canviar el paper social i productiu i la naturalesa de l’empresa. És encara una empresa individual i no és propietat social. Una empresa propietat dels treballadors, a través d’una cooperativa o autogestió, encara seria una empresa capitalista, dependent dels beneficis, sigui propietat d’una cooperativa de 12, 250 treballadors o d’un sol home. Això no és propietat social. És la nacionalització de les indústries, sota la propietat estatal i el control obrer el que garanteix tant el caràcter social com nacionalitzat de la indústria.
El programa dels marxistes en relació amb la gestió obrera i l’economia planificada democràticament és la formació dels consells d’administració de totes les indústries nacionalitzades de la següent manera: 1/3 hauria d’estar format per treballadors de la indústria a través dels seus sindicats per salvaguardar els interessos dels treballadors sobre el terreny i aprofitar la creativitat, el coneixement i l’habilitat, 1/3 del consell hauria de representar a la classe obrera com un conjunt i ser elegit a través dels sindicats o de l’òrgan central sindical i un altre 1/3 hauria de ser l’estat obrer per representar el pla nacional de producció.

L’experiència soviètica

El control i la planificació de l’economia només es pot produir dintre d’uns límits. Límits determinats pel nivell de la tècnica quan s’instaura el nou ordre social.
El 1917, a Rússia, donat l’enorme retardament del país, el baix nivell cultural i l’analfabetisme de la classe obrera i els camperols, el nivell de tècnica era molt baix. En realitat, inclús després de la revolució d’octubre, l’administració de la indústria era deixada en mans dels capitalistes fins que els treballadors adquirissin l’experiència necessària per prendre el timó a les seves mans.
Un cop més, a finals de 1917, a Trotski li van preguntar si la intenció del govern era desposseir els propietaris de les plantes industrials a Rússia. La seva resposta va ser llarga i demanem disculpes per reproduir-la gairebé tota, però és important destacar el pla general per a l’economia del govern soviètic.
“No, no estem preparats encara per fer-nos càrrec de tota la indústria. Això costarà un temps, però no podem dir si serà aviat. Per ara, esperem que els ingressos d’una fàbrica paguin al propietari un 5 o 6 per cent de la seva inversió real. El que pretenem ara és més control que la propietat...
“(Per control) vull dir que veurem que la fàbrica es dirigeix no des del punt de vista del benefici, sinó des del punt de vista del benestar social concebut democràticament. Per exemple, no permetrem al capitalista tancar la seva fàbrica per matar de fam al seu treballador en la submissió o perquè no li estigui rendint un benefici. Si el capitalista abandona, ho perdrà tot, al seu lloc es posarà un consell d’administració elegit pels treballadors...
“Un cop més, “control” implica que els llibres de comptes i la correspondència estaran oberts al públic així que no hi haurà secrets industrials. Si aquest assumpte afecta a un procés o mecanisme millor, aquest serà comunicat a tots els altres centres del mateix sector industrial, així l’opinió pública ràpidament s’adonarà de on procedeix el benefici. Actualment, està amagat darrera d’altres assumptes dictats per motiu del benefici i durant anys l’article podia ser mantingut ocult de forma innecessària al púbic consumidor...
“Control” també significa que els requisits primaris limitats en quantitat, com són el carbó, el petroli, el ferro, l’acer, etc., seran assignats a les diferents plantes perquè aquestes ho dediquin a la seva utilitat social...
“(Això es farà o no) segons l’oferta dels capitalistes entre ells, però sobre la base d’estadístiques completes i curosament reunides”. (L. Trotski, En defensa de la revolució russa. El control obrer i la nacionalització)
El caràcter del control obrer durant la revolució russa era molt explosiu. La consigna del control de la indústria va ser primer publicada a escala mundial pel partit Bolxevic el 1917, en canvi, no va ser inventada pel partit. El mateix passa amb els sòviets, els consells de fàbrica i el control obrer van ser el resultat del moviment espontani de la classe obrera, com a mètode de lluita va néixer de la lluita de classes mateixa.
Per descomptat, el control obrer va començar realment com una lluita decisiva contra el sabotatge dels empresaris. Moltes fàbriques havien tancat i es va produir un tancament patronal. Els treballadors en molts casos, defensant els seus llocs de treball i la revolució, van ocupar les seves fàbriques. Durant aquest període el control obrer en gran part var ser passiu. Després de la victòria de la revolució d’octubre, el govern soviètic va aprovar un decret sobre el control obrer basat en un esborrany de Lenin. El decret reconeixia els comitès de fàbrica com l’òrgan de control a cada empresa individual, i intentava reconèixer-los a nivell regional, i en un Consell de Control Obrer de Tota Rússia. Els bolxevics, conscients de la impossibilitat que la endarrerida Rússia passés immediatament al socialisme, conscients de la inexperiència dels treballadors en l’administració de les empreses, volien crear un règim de control obrer fins que arribés ajuda a la revolució des d’occident, fonamentalment d’Alemanya, amb la seva classe obrera forta i altament qualificada.
Inclús així, els bolxevics van nacionalitzar els bancs, una de les mesures més importants preses per l’estat soviètic. Aquests robaven als propietaris de les grans empreses, tant estrangeres com russes, i era una de les eines més efectives per organitzar el sabotatge. Això va donar a l’estat soviètic una eina econòmica poderosa, a més a més d’un centre efectiu d’estadística i comptabilitat de tota l’economia.
Una de les qüestions més urgents a la que es van enfrontar els bolxevics va ser la necessitat de reorganitzar la indústria russa i elevar la productivitat laboral. Si no s’aconseguia això l’estat soviètic estava condemnat.
Després d’aprovar el decret sobre control obrer, aquest va adquirir un caràcter convulsiu i caòtic. Com escriu Paul Avrich: “L’efecte del decret va ser donar un impuls poderós a un sector del sindicalisme en el qual els treballadors sobre el terreny més que en l’aparell sindical eren els que controlaven els instruments de producció, un sector del sindicalisme que fregava amb el caos”. (Paul Avrich. The Russian Anarchists. p.162). Cada cop més empresaris abandonaven Rússia i els treballadors es veien obligats cada cop més a prendre les regnes de la gestió. L’economia russa estava destrossada després de quatre anys de guerra i revolució. Rússia mateixa estava a punt del col•lapse.
Els empresaris, naturalment, es van resistir al control obrer. Aquest es va trobar amb més tancaments patronals i sabotatges. Això, alhora, va ser respost amb nacionalitzacions punitives. Com havia explicat Trotski, si els empresaris intentaven sabotejar o abandonar la fàbrica, la perdien.
Els bolxevics també es van enfrontar a la desintegració de l’autoritat central. En realitat, entre novembre de 1917 i juny de 1918, moltes fàbriques i plantes van ser posades sota l’”autogestió dels treballadors”. Aquesta és la idea sindicalista de l’autogestió. Aquest particularisme i estretor de mires reflectia el retard de Rússia, el seu baix nivell de desenvolupament i, en gran mesura, l’economia petit burgesa rural. Molts bolxevics i altres dirigents obrers reconeixien que l’orgull local dels comitès de fàbrica individuals podrien danyar l’economia nacional més enllà de la seva possible reparació, que molts estaven de manera egoista absorbits per les necessitats de les seves pròpies empreses. Com deia un dirigent obrer: “això podia dur al mateix tipus d’atomització que sota el sistema capitalista”. (Ibíd., p. 164).
Un altre dirigent obrer escrivia: “El control obrer ha esdevingut un intent anarquista d’aconseguir el socialisme en una empresa, però en realitat porta a enfrontaments entre els propis treballadors, la negativa de combustible, metall, etc.,”. (Ibíd.).
Trotski ja havia explicat alguns dels perills inherents en aquest procés a finals de 1917. Quan li van preguntar si els comitès de treballadors o l’elecció d’administradors d’una fàbrica serien lliures per dirigir la fàbrica com ells creguessin convenient, ell va respondre: “No, estaran sotmesos a la política imposada pel consell local de diputats treballadors... ( i ) el seu nivell de discrecionalitat estarà limitat alhora per regulacions fetes a cada indústria pels òrgans o despatxos del govern central”. (Ibíd.).
Després li van preguntar per la idea de Kroptkin i alguns dels anarquistes. Aquests defensaven que cada centre havia de ser autònom respecte de les indústries que hi havia dins del sector.
“El comunalisme de Kropotkin funcionaria en una societat simple basada en l’agricultura i les indústries familiars, però no s’adequa a la situació de la societat industrial moderna. El carbó de Donets va a tota Rússia i és indispensable a tot tipus d’indústries. Ara, es pot veure si la població organitzada d’aquest districte pot estar satisfeta amb les mines de carbó i si ho vol podria donar suport a tota la resta de Rússia? La independència total de cada localitat respecte a les seves indústries portaria a interminables friccions i dificultats en una societat que ha assolit una etapa d’especialització local de la indústria. Podria inclús dur a una guerra civil. Kropotkin tenia al cap la Rússia de fa seixanta anys, la Rússia de la seva joventut”. (Ibíd.).
Tant Paul Avrich (a The Russian Anarchists) com E.H. Carr (a The Bolshevik Revolution vol.2) escriuen que en alguns comitès de fàbrica s’havia de buscar aliances amb els propietaris. Alguns cops als propietaris se’ls demanava que retornessin per ajudar en l’explotació. En alguns casos, els comitès de fàbrica simplement s’apropiaven dels fons de la fàbrica, venien els seus stocks o plantes per al seu propi benefici, dividint entre ells el recaptat.
Un informe sindical britànic explicava que els treballadors s’han transformat de la nit al dia en “un nou organisme d’accionistes”. Paul Avrich escrivia que: “Les fàbriques individuals enviaven “enviats” a les províncies per comprar combustible i matèries primeres, alguns cops a preus escandalosos. Sovint, es negaven a compartir els subministraments disponibles amb altres fàbriques en directa necessitat. Els comitès locals apujaven els salaris i els preus de manera indiscriminada, en alguna ocasió cooperaven amb els propietaris a canvi de primes especials”. (Ibíd., p. 163).
Molts dels comitès estaven relacionats amb la seva pròpia empresa, no amb l’interès econòmic general del país. A.M. Pankratova escriu el següent:
“Estàvem construint, no una república soviètica, sinó una república de comunitats de la classe obrera basada en les fàbriques i empreses capitalistes. No hi havia un ordre estricte de producció i distribució social, no hi havia mesures cap a l’organització socialista de la societat, la situació existent seguia com si es tractés de comunitats autònomes de productors, el que havien somiat els anarquistes”. (Citat per Victor Serge a L’any u de la revolució russa. De The Factory of Russia in the struggle for the Socialist Factory. A.M. Pankratova).
Hi va haver, per descomptat, moltes històries d’èxit (com les fàbriques del tèxtil de Moscou), però la tendència general de l’economia era descendent i cada cop més caòtica. En realitat, l’economia russa es dirigia cap a un col•lapse total. Òbviament, la situació no conduïa a la reorganització de la producció, a l’eliminació de la competència o la planificació de l’economia.
La jove república soviètica també es va enfrontar a d’altres problemes, com el sabotatge dels especialistes i tècnics. Aquests especialistes i tècnics esperaven, i amb certa base, que el govern soviètic caigués en qüestió de setmanes. Com a resultat, o van abandonar Rússia, o es van negar a treballar. Els especialistes a la Rússia de 1917 no eren com els especialistes i tècnics d’avui. Més endavant tractarem dels de Veneçuela, però els tècnics i especialistes, els administradors de nivell inferior i treballadors de coll blanc avui cada cop estan més proletaritzats. S’enfronten als mateixos atacs, retalls i reduccions salarials com a treballadors que són. Seria possible guanyar-los, convèncer-los de les nostres idees, com avui està passant a Veneçuela.
En canvi, a la Rússia de 1917, els especialistes i els tècnics eren una capa molt privilegiada. Eren els fills i filles dels aristòcrates i la burgesia. Estaven ben formats, una cosa que per ella mateixa ja era un privilegi. Estaven molt ben pagats i tenien posicions poderoses. Els insultava la idea d’un estat obrer i el control obrer. Es van negar a treballar en massa, devastant la indústria soviètica. Per aquesta raó l’estat soviètic va haver d’arribar a tota una sèrie d’acords, començant per pagar els tècnics més que a un treballador mitjà. Per descomptat, un comissari polític estava al seu costat per garantir la seva lleialtat quan eren enviats a les fàbriques a ajudar en el seu funcionament, una mesura en si mateixa brillant de control obrer, però, en canvi, encara era un compromís. L’estat soviètic no tenia cap altra opció, sense els especialistes la indústria no funcionaria. Com el país ràpidament va anar cap a la guerra civil a l’estiu de 1918, el sabotatge de l’antiga classe dominant va augmentar. Rússia es va enfrontar a la fam quan els camperols rics van començar a acumular gra. Quan el govern soviètic necessitava desesperadament combustible per als preparatius de la propera guerra, els empresaris del petroli van amenaçar amb el tancament patronal, confiats en que els treballadors no serien capaços de conduir la indústria. Totes les forces de la reacció a escala mundial es van apressar en anticipar el col•lapse del jove estat soviètic. Com a conseqüència, el govern soviètic va nacionalitzar els sectors més importants de l’economia el juny de 1918. Totes les indústries relacionades amb la mineria, tèxtil, enginyeria, productes elèctrics, fusta, tabac, vidre, ceràmica, cuir, ciment, coure, transport i combustible van ser nacionalitzades. Es tractava d’indústries vitals, calia protegir-les del sabotatge de la burgesia i reorganitzar-les per a l’esforç de guerra.
El Congrés de Consells Econòmics, que s’havia format el desembre de 1917, va decidir establir consells d’administració a totes les indústries nacionalitzades que estarien formats de la següent forma: 1/3 del consell procediria dels Consells Econòmics regionals o del Sòviet Econòmic Suprem; 1/3 dels sindicats i l’altre terç dels treballadors de l’empresa. Els comitès de fàbrica alhora es van transformar en cèl•lules de base dels sindicats, van començar a gestionar i administrar la indústria. Aquestes mesures es van prendre per garantir la planificació democràtica de l’economia i la naturalesa socialitzada d’aquesta. Això garantia el control democràtic sobre l’economia de la classe obrera com a conjunt i no només dels treballadors de les fàbriques individuals. Aquella forma de sindicalisme i “autogestió local”, que havia dominat des d’abans d’octubre fins a l’estiu del 1918, havia començat a provocar friccions i competència, a més a més d’explotació, i al final estava desbaratant l’economia. Aquestes noves mesures de l’estat soviètic van canviar la tendència caòtica de l’economia i van ser una part important de la raó per la qual els sòviets van ser capaços de guanyar la guerra civil.
No vull passar per alt l’estalinisme i la degeneració de la Unió Soviètica, però ara no és el punt central. Tot i així, n’hi ha prou amb dir una cosa: la democràcia obrera, és a dir, el control obrer i l’administració de la indústria per part dels treballadors, no es va desenvolupar a Rússia en unes condicions ideals. Però inclús així, inclús en un país que s’enfrontava a l’endarreriment, que s’enfrontava al sabotatge general, no només de la burgesia russa sinó també del personal tècnic i els imperialistes, el jove i inexpert proletariat rus, envoltat d’enemics per totes parts, va ser capaç d’organitzar l’administració de la indústria. Això és una prova de la creativitat de la classe obrera i de la seva capacitat per transformar la societat.
En canvi, la Unió Soviètica va emergir de la Guerra civil completament destrossada. El 1921, la producció industrial i agrícola era tan sols el 13 per cent dels nivells anteriors a la guerra. La revolució i la guerra civil havien afectat durament a l’economia i al país en general. Tot va quedar bandejat a un costat per guanyar la guerra civil. La classe obrera va sortir de la guerra, com va dir Lenin, “desclassada”. La major part dels treballadors avançats van donar la seva vida al front. Els camperols, hostils a les ciutats i a les fàbriques, furiosos amb la seva experiència a la guerra, van ser portats a les ciutats per ocupar-los en les fàbriques. En molts sentits, va ser la burocràcia i no la classe obrera la que va emergir victoriosa de la guerra civil.
Amb la introducció de la NEP i el creixement de la burocràcia, la democràcia obrera va ser substituïda per la voluntat de la creixent burocràcia, cada cop més gran i conscient d’ella mateixa. La gestió dels treballadors de la indústria va ser substituïda per la mala gestió burocràtica de la indústria.

L’experiència iugoslava

Vull tractar una mica de Iugoslàvia i la qüestió de les cooperatives de treballadors i l’anomenat socialisme de mercat. Aquest és un tema important i molt rellevant per a la qüestió del control obrer a Veneçuela. La majoria d’això també s’aplica a les idees que està defensant actualment la “Nova Esquerra” a Xina.
A Iugoslàvia les empreses eren propietat de l’estat i oficialment eren confiades als treballadors perquè les gestionessin a través dels seus consells de treballadors o comitès d’autogestió. El més important a tenir en compte quan discutim aquests comitès d’autogestió és que ells funcionaven en el mercat, competien tant nacional com internacionalment. Aquestes empreses eren anunciades, competien i feien tot per poder augmentar els beneficis. Va ser la recerca de beneficis el que va dur al domini dels administradors empresarials i especialistes sobre els treballadors. Va ser la divisió Tito-Stalin la que va dur a aquest procés d’autogestió a Iugoslàvia. Fins 1948, Iugoslàvia tenia un sistema molt similar al de la URSS. En realitat, el partit iugoslau era el més lleial a Stalin. Però Tito havia dirigit la lluita armada contra els nazis i havia arribat al poder per ell mateix, sense l’ajut de l’Exèrcit roig soviètic. Tenia la seva pròpia base de poder i això el va dur a una sèrie d’enfrontaments amb Stalin i la burocràcia soviètica. Després de la divisió Tito-Stalin, la direcció iugoslava repentinament va anunciar que la Unió Soviètica havia degenerat a “capitalisme d’estat”.
En un intent de trobar una justificació ideològica a la divisió amb Stalin, els buròcrates iugoslaus van argumentar a més a més que la propietat estatal només era una condició prèvia per al socialisme, el que en un sentit ampli és correcte. El que ells defensaven era que per construir el socialisme es necessitaven desenvolupar les relacions socialistes de producció. El que, per descomptat, també és correcte. En canvi, ells creien que les relacions socialistes de producció serien fomentades per l’autogestió, creient que d’altra manera el sistema degeneraria en despotisme burocràtic (va ser la forma intel•ligent que van emprar els buròcrates iugoslaus per aconseguir el suport de la classe obrera en la lluita contra la URSS i per a les “reformes” proposades). Van atacar el control central de l’economia a la URSS. Per contra, el control central no era el problema, sinó l’absència de control obrer. Les reformes de mercat també es van proposar com una forma d’estimular la lenta economia i trobar altres fonts de comerç en un moment en que s’havia tallat l’ajut soviètic (el comerç amb la URSS i altres països del bloc de l’Est suposaven el 50 per cent tant de les importacions com de les exportacions. El 1950 això s’havia reduït al 0 per cent).
El 1950, Iugoslàvia va introduir una nova llei sobre l’autogestió dels treballadors. Ells defensaven que la descentralització de l’autogestió obera seria el principi de la desaparició de l’estat. En realitat, el poder real estava a les mans de la burocràcia estatal. El primer Pla quinquenal (1947-1952) no va aconseguir els seus objectius. La qualitat dels productes era baixa. El 1949 la productivitat del treball estava descendint. Els buròcrates iugoslaus van començar a buscar un “procediment automàtic” per regular l’economia, similar a com funciona el mercat sota el capitalisme. En absència d’un control obrer genuí com a mitjà per controlar la qualitat de la producció, els estalinistes van haver de buscar “mecanismes de mercat”. Des del principi era ben clar que aquestes mesures desencadenarien tota una sèrie de contradiccions. Els estalinistes intentaven quadrar el cercle intentant alhora obrir-se al mercat i mantenir el control central.
La gestió de les empreses va esdevenir una responsabilitat dels consells de treballadors de l’empresa més que dels ministeris estatals. Els plans detallats de la producció es van canviar a la planificació bàsica de la inversió. Els nivells salarials es decidien centralment, però suplementats i augmentats per primes de les empreses individuals, vinculant els salaris més alts a la consecució de beneficis. En canvi, això només ho era sobre el paper. Els comitès d’autogestió estaven controlats pels administradors de l’empresa, que estaven propers als ministeris i burocràtes estatals. Aquests comitès estaven estrictament subordinats al control del partit i el sindicat. Els administradors sovint eren nomenats basant-se en la lleialtat política als ministres i, per descomptat, rebien salaris més alts que els treballadors als que manava.
L’altra cosa important a tenir en compte és que aquestes empreses tenien impostos (al marge dels ingressos transferits a l’estat). Aquests fons eren emprats per l’estat per a una nova inversió i la creació de noves empreses. Aquestes noves empreses ràpidament es dirigien cap als “consells de treballadors” per a la gestió. El benefici aconseguit per aquestes empreses no era redistribuït per l’estat, sinó que seguia dintre de l’empresa.
És important tenir present que els treballadors només tenien el control formal dels seus centres de treball. Sota l’autogestió, els treballadors suposadament dirigien les fàbriques i eren lliures de prendre les seves pròpies decisions sobre la producció i les vendes. En canvi, realment era l’estat el que encara controlava l’economia i les empreses sota autogestió dels treballadors. L’estat tenia el poder de nomenar els directors de fàbrica i assignar els diners per a cada empresa. Encara que la producció va augmentar, el control estatal de la inversió va dur a un finançament continuat i a la supervivència de les empreses ineficaces finançades per l’estat, particularment aquelles políticament afavorides per la burocràcia estatal.
Aquest sistema va gaudir d’un breu períod d’èxit. Així, Iugoslàvia va tenir el creixement econòmic més ràpid del món durant els anys cinquanta. En canvi, el 1957 el Congrés dels Consells de Treballadors (la primera i única reunió dels Consells de Treballadors) va demanar més poder. És important comprendre que aquests consells eren organismes burocràtics sota el control dels administradors i especialistes de les empreses i no dels treballadors pròpiament. Volien relaxar les regulacions estatals i abaixar els impostos. Aquestes empreses volien més diners i així podrien invertir individualment enlloc d’haver d’acomplir amb les decisions d’inversió adoptades per l’estat.
Els comitès d’autogestió cada cop eren més conscients dels seus propis interessos, que es contraposaven als interessos dels buròcrates i ministeris estatals. Es deia que aquestes mesures eren un moviment des del “capitalisme d’estat” cap al socialisme. En realitat era la introducció del mercat i un moviment cap al capitalisme, o més correctament, estava preparant la transició cap al capitalisme. Sota un estat obrer genuí, en condicions d’aïllament, no seria un error introduir reformes de mercat limitades, com van fer els bolxevics amb la NEP. Les reformes de mercat eren emprades per corregir les irregularitats o ineficiències de l’economia i per estimular la producció (particularment la producció agrícola). Aquest hauria estat el cas a Iugoslàvia amb el seu pla burocràtic, on les ineficiències i la baixa productivitat eren una cosa evident, especialment després de quedar-se aïllada de la URSS. Tot i així, les reformes de mercat sota l’estalinisme van desenvolupar la seva pròpia lògica interna, com vam veure finalment a Iugoslàvia i avui ho veiem a la Xina. No es va utilitzar el mercat per desenvolupar el pla i el sector estatal, sinó que el sector estatal i el pla van acabar finançant el mercat. També va crear les condicions a través de les quals els buròcrates i administradors estaven interessats en legitimar i formalitzar el seu poder i control: esdevenint burgesos.
L’alt creixement als anys cinquanta va col•lapsar a principis dels anys seixanta, i com a resultat es van introduir les reformes proposades pels consells obrers. Això va representar un gran gir cap al mercat i el creixent poder dels administradors. En canvi, el 1962 es va abandonar el tercer Pla Econòmic només un any després de la seva implantació per la crisi econòmica. La producció industrial es va enfonsar a la meitat del nivell de 1960, les importacions es van disparar, les exportacions van col•lapsar i la inflació va augmentar enormement.
La resposta de la burocràcia estatal va ser girar encara més cap al “socialisme de mercat”. L’estat volia que les empreses iugoslaves fossin competitives en el mercat mundial i el monopoli estatal del comerç exterior va ser eliminat i la moneda es va fer convertible. Els buròcrates iugoslaus deien que si els treballadors no estaven prenent les decisions d’inversió claus a través dels consells de treballadors, aleshores realment no tenien el control. Tot es resumia de la següent forma: “Aquell que disposa de la reproducció expandida domina la societat”. Aquí està la qüestió: La classe obrera governa la societat quan la classe obrera està atomitzada a través de les empreses individuals que controlen la inversió i la reproducció, o quan la classe obrera com a tal, a través de l’estat, controla la inversió i la reproducció? Òbviament, es tracta de la segona proposició. Sota el model iugoslau, era l’empresa individual a la caça de beneficis la que manava i no la classe obrera. És la propietat estatal nacionalitzada, l’economia planificada democràticament la que garanteix el control obrer sobre tota l’economia i no només a una indústria o fàbrica. També salvaguarda la naturalesa socialitzada de l’economia i el desenvolupament de les relacions socialistes de producció. El socialisme significa el control democràtic, centralitzat, de tota l’economia per part de la classe obrera, per desenvolupar l’economia com un conjunt i garantir els interessos de la classe obrera com un tot, no només garantir l’interès individual d’una fàbrica o indústria determinada. El problema a Iugoslàvia no era tant que el poder sobre les fàbriques estigués en mans del comitès d’autogestió. Això en realitat hauria estat un pas endavant progressista i democràtic en la mesura que l’economia estigués organitzada en un pla democràtic centralitzat, sota el control de la classe obrera, implicant un veritable estat obrer. El problema era que el control de l’economia estava descentralitzat, que l’economia es recolzava en els interessos de les empreses individuals. Aquesta recerca del benefici i l’interès propi de les empreses va dur al control dels administradors i especialistes del comitès d’autogestió.
El resultat d’aquestes reformes era previsible. La desigualtat va augmentar en els anys seixanta, entre empreses de la mateixa indústria, entre diferents indústries, entre la ciutat i el camp, entre les regions. A finals dels seixanta els nivells d’ingressos a Eslovènia eren sis cops més elevats que a Kosovo. Els rics eren més rics i, com era previsible, la influència dels treballadors va descendir en relació amb els experts a les empreses, perquè si l’objectiu era produir per al benefici, aleshores els treballadors havien de basar-se cada cop més en els especialistes i administradors per aconseguir aquest benefici. Si l’economia hagués estat centralitzada i s’hagués planificat democràticament per al benefici de tots, aleshores la influència dels treballadors hagués augmentat en relació amb els experts, la perícia i el coneixement dels especialistes hagués estat emprat per al benefici de tota l’economia i no només per satisfer els interessos més immediats. La democràcia obrera podria haver substituït al mercat com a manera de regular l’economia.
Un altre pas important cap al capitalisme va ser el desmantellament de la inversió estatal i el banc central de l’estat. La inversió estatal acumulada es va desmantellar i es va invertir en bancs d’autogestió, que després prestaven diners a les empreses sobre una base orientada als beneficis.
Totes aquestes mesures van dur a una rebel•lió contra el mercat a finals dels seixanta i principis dels setanta, encapçalada pels estudiants, joves i la població de les regions més pobres. Hi va haver un atac general al mercat, un creixement de la desigualtat i un poder significativament creixent dels bancs i administradors sobre les empreses.
El 1974 el “socialisme de mercat” havia estat abandonat a l’enfrontar-se a un massiu malestar obrer, que va culminar amb una ocupació que va durar set dies de la Universitat de Belgrad, amb la següent consigna: “No a la burgesia roja”. Finalment, es va retornar a la planificació, però ja no al model soviètic burocràtic, ni a una planificació veritablement democràtica. Les empreses individuals negociaven “acords” quinquennals d’inversió amb l’estat.
Mirant la història de Iugoslàvia, es pot veure sempre una lluita entre la centralització i la descentralització, a més a més d’una lluita entre la casta directiva i la casta burocràtica de l’estat. L’estalinisme fonamentalment no va aconseguir resoldre la disparitat regional a Iugoslàvia. Quan la descentralització i les reformes de mercat van ser introduïdes als anys cinquanta, això va ser vist com una victòria dels diferents buròcrates nacionals. El seu estret interès nacional significava que estaven interessats en desenvolupar les seves pròpies economies nacionals enfront de les altres. Això també va posar més poder en mans dels administradors. Quan l’estat central va intentar tornar a introduir mesures de centralització a finals dels anys setanta, es va trobar amb la resistència dels buròcrates nacionals i administradors (especialment a Eslovènia i Croàcia). Va ser una lluita entre les diferents seccions de la burocràcia, representant interessos diferents. Per un costat les camarilles burocràtiques nacionals i la casta administradora que empenyien cap a una major descentralització per als seus interessos i poder, mentre que l’estat central empenyia cap a la centralització (als anys setanta). L’abandonament del “socialisme de mercat” va ser un intent dels buròcrates estatals, conscients que les reformes de mercat amenaçaven el seu poder, per reafirmar el seu control sobre els administradors i camarilles burocràtiques regionals. Per exemple, si a mitjans dels anys seixanta els salaris a Eslovènia eren sis cops més elevats que a Kosovo, és fàcil veure per què els buròcrates eslovens, l’estretor de mires nacionals dels quals dominaven totes les seves decisions, tenien interès en la descentralització. Així podrien recollir els beneficis de la seva riquesa nacional i no haurien de veure com anaven als seus veïns.
El model iugoslau d’autogestió va tenir problemes importants, problemes que van jugar un paper significatiu en la ruptura brutal del país. Com que cada empresa individual competia en el mercat, les empreses autogestionades tenien els seus propis interessos. Estaven interessades en maximitzar els beneficis de l’empresa. D’aquesta forma, la part dels beneficis (la part no destinada a despeses o a nova inversió) podria anar a augmentar l’ingrés dels treballadors. Això posava tot el poder a la fàbrica no en els comitès d’autogestió dels treballadors, sinó en els administradors i especialistes. Veurem aquests mateixos problemes quan tractem el control obrer a Veneçuela. Les cooperatives allí estan sota la pressió de maximitzar beneficis perquè encara funcionen sota una economia capitalista. Això crea contradiccions a l’empresa i tendeix a posar el control en mans dels administradors i no en els comitès de treballadors. La caça de beneficis enfrontava a una empresa amb l’altra mitjançant la competència, enfrontava els treballadors en la competència, i també va dur a la diferenciació interna en la fàbrica individual, on els administradors i especialistes cercaven estirar el seu control per guanyar poder i accés als beneficis. Per això justament és imperatiu que les indústries nacionalitzades estiguin integrades en un pla democràtic. És essencial que totes les indústries nacionalitzades siguin posades sota el control dels treballadors locals, els sindicats i l’estat.
Per combatre aquesta desigualtat entre empreses dintre de Iugoslàvia, les empreses autogestionades no acomiadaven els treballadors. En canvi, tampoc creaven molts llocs de treball. Per què? Perquè l’ingrés dels treballadors estava vinculat directament als beneficis, així que quan més gran era el nombre de treballadors contractats menors eren els salaris que rebien. Això significava que els pobres del camp acabaven sortint a l’Europa occidental a la cerca de treball. El 1971 la taxa de desocupació a Iugoslàvia era del 17 per cent. Un sorprenent 20 per cent de la força de treball estava treballant fora del país.
L’altre problema principal era l’atomització de la classe obrera. La direcció iugoslava defensava que el seu model d’autogestió duria al desenvolupament de les relacions socialistes de producció. En canvi, si les relacions socialistes de producció eren l’objectiu, aleshores les decisions d’inversió no es podien deixar en mans de les empreses individuals, perquè no coneixien les necessitats de l’economia o la societat en el seu conjunt. De nou, eren els interessos de l’empresa individual i no els de la classe els que regien. En realitat, els interessos dels treballadors estaven sotmesos als interessos de la seva empresa. Estaven interessats en invertir per aconseguir més beneficis Com la proporció dels salaris en relació amb els beneficis era fixa, l’única manera d’apujar els salaris era augmentant els beneficis. Això significava l’augment de l’explotació de la classe obrera. Això, juntament amb el fet que els treballadors podien veure la contradicció entre el que els deien que suposadament havien de fer, i el que realment passava, va dur a la desmoralització i falta d’interès per part de la classe obrera, amb un notable augment de l’absentisme en els anys setanta.
Aquest sistema, un cop més, semblava l’anarquia del capitalisme més que l’harmonia de les relacions socialistes de producció. Els buròcrates iugoslaus també van desmantellar el monopoli estatal del comerç exterior, que va posar a les empreses individuals iugoslaves en contacte directe amb el mercat mundial. Això va permetre la intervenció directa del capitalisme i l’imperialisme en l’economia iugoslava sense control i vigilància estatal.
Durant els anys setanta, les empreses autogestionades estaven molt endeutades amb els bancs occidentals. La idea original era que demanarien diners prestats, alguns cops a un preu car, i invertirien aquests diners en l’expansió i modernització de les empreses individuals, amb l’esperança que fossin capaces d’exportar a Europa occidental i retornar els préstecs. En canvi, la recessió internacional de 1979 va acabar amb les seves esperances. Les empreses individuals van trobar dificultats per retornar els seus préstecs. A més a més, com que no existia un monopoli estatal del comerç exterior, ningú sabia la quantitat de deute extern. Al final, Iugoslàvia va haver d’assumir el deute com a nació. El nivell de vida va col•lapsar. Entre 1982 i 1989 va caure un 40 per cent. La inflació es va disparar –el 1987 la taxa d’inflació era del 150 per cent i el 1989 va arribar al 1.950 per cent-.
El 1988 Iugoslàvia tenia el major deute extern per càpita de tota Europa, que sumava més de 20.000 milions de dòlars. Entre 1984 i 1988 Iugoslàvia va pagar més de 14.000 milions de dòlars en concepte d’interessos del deute, arruïnant l’economia. Als anys vuitanta l’FMI va imposar unes condicions estrictes per a la renovació de crèdits. Per descomptat, això volia dir la reducció del “sector social”. L’FMI va obligar als bancs auto-administrats a reconvertir-se en bancs privats, i les empreses autogestionades van haver d’esdevenir empreses amb una situació de propietat clara, és a dir, empreses capitalistes.
És important subratllar que tot això va ser el resultat directe de la política de “socialisme de mercat”, que això va dur directament a la brutal desintegració de Iugoslàvia. En realitat, de les empreses i bancs autogestionats no hi havia un gran pas cap a les empreses privades i capitalistes. Els administradors de les empreses autogestionades van assumir la propietat de les empreses, ara aconseguint més beneficis a on abans rebien salaris més alts.
La crisi econòmica que va colpejar Iugoslàvia als anys vuitanta va dur a la crisi política. Les camarilles burocràtiques dominants a les diferents regions van girar cap al nacionalisme i la vella política de culpar al teu veí. Enfrontades amb la possibilitat d’una revolució obrera genuïna, van girar cap a un nacionalisme rabiós. Tots coneixem el resultat.
Quines són les lliçons de l’experiència iugoslava? Sembla evident que calia la propietat estatal dels sectors més importants de l’economia i el monopoli estatal del comerç exterior. La desaparició de l’estat no s’esdevé simplement lliurant les indústries i empreses nacionalitzades als treballadors i administradors, convertint-los en accionistes. A Iugoslàvia, on els administradors controlaven els comitès d’autogestió, això simplement va dur a l’atomització de la classe obrera. El fet de convertir merament els treballadors en propietaris d’empreses individuals no significa propietat social: els comitès d’autogestió (controlats pels administradors) funcionaven com a propietaris privats i això va dur directament a la plena restauració del capitalisme. La clau per a la transformació socialista i la desaparició de l’estat en els estats obrers deformats era el control obrer genuí. El socialisme no és simplement buscar els interessos dels treballadors a les empreses locals o individuals. El socialisme significa tenir cura dels interessos de la classe obrera, l’economia i la societat en el seu conjunt. Per a això cal la propietat estatal. La propietat estatal defensa el caràcter socialitzat de l’economia, però això no significa propietat social. Una economia nacionalitzada, centralitzada en un pla democràtic, on cada fàbrica tingui una plantilla de directors formada per 1/3 de treballadors locals, 1/3 procedent dels sindicats i 1/3 de representants de l’estat (o amb alguna variació), defensa els interessos dels treballadors, de la classe en el seu conjunt, i és capaç de reconèixer les necessitats de l’economia i la societat com un tot, d’una manera que no és possible amb els comitès autogestionaris atomitzats. Sobre aquesta base es pot incrementar la productivitat i el poder potencial de l’economia, alliberada de les camises de força de la propietat privada i l’estat nacional, es pot enlairar. Les desigualtats a la societat es poden superar, perquè la propietat estatal esdevé una genuïna propietat social.
Una altra lliçó important de Iugoslàvia és l’internacionalisme. La ruptura de la Unió Soviètica i el col•lapse del bloc de l’Est va ser el resultat de l’estreta perspectiva nacional de la burocràcia dominant a cada país. Van abandonar per organitzar les seves pròpies economies endarrerides i comerciar entre ells. Sobre la base del veritable bolxevisme i l’internacionalisme, hauria estat possible integrar les diferents economies nacionals i construir una economia integrada, planificada democràticament, emprant els recursos i la mà d’obra de tots els països, des de l’Havana fins a Pequín. Això hauria deslliurat les forces productives d’aquests països, hauria estimulat el desenvolupament socialista de l’economia i hauria dut al desenvolupament de les relacions socialistes de producció i la propietat social genuïna dels mitjans de producció.

El control obrer i la revolució veneçolana

I això ens porta a Veneçuela. Què vol dir tot això per a la revolució bolivariana i per al moviment per la cogestió? Els esdeveniments a Veneçuela demostren que els treballadors poden dirigir la indústria. Aquella vella frase té tot el sentit: els empresaris necessiten els treballadors, però els treballadors no necessiten els empresaris. Per descomptat que els tècnics, els experts i els especialistes són necessaris, però han d’estar sota el control dels treballadors. L’experiència dels treballadors de PDVSA demostra clarament això. PDVSA no és una empresa petita. En realitat és una de les més grans de l’Amèrica llatina i requereix una increïble coordinació d’alta tecnologia, implica ordinadors, satèl•lits i altres coses similars.
Això és un avantatge que té Veneçuela respecte a la Rússia de 1917. El desenvolupament i l’extensió del capitalisme des de la Segona Guerra Mundial han dut a l’enfortiment del proletariat a escala mundial. Els treballadors avui estan molt millor formats que el 1917. Treballen amb màquines més complexes, ordinadors, satèl•lits, etc., i necessiten un grau relativament alt d’especialització. PDVSA demostra que els treballadors poden assumir la direcció de la indústria molt més fàcilment del que passava a Rússia el 1917.
Una altra cosa important a tenir present és que la idea de la cogestió està recollida a la Constitució veneçolana. Encara que la forma de cogestió no sempre és ben clara, encara que el llenguatge emprat ens pugui sembla confús i la llei no massa clara, tot això no és decisiu. El control obrer no és el que marca la llei, sinó com ho fan els treballadors. Com explicava Trotski: “A certa etapa els treballadors disloquen el marc de la llei o acaben amb ella, o simplement els és indiferent. Precisament en això consisteix la transició cap a una situació purament revolucionària”.
És ben clar que la cogestió per a la classe obrera veneçolana significa control obrer i administració obrera. Si es visita la pàgina web de ALCASA, una planta d’alumini on la cogestió està més avançada, es pot veure un cartell fet pels treballadors amb les següents consignes: “Control obrer” i “Tot el poder a la classe obrera”. La lluita pel control i la gestió obrera té els seus orígens en el tancament patronal de 2002-2003. Els treballadors de PDVSA, l’empresa petrolera estatal, van ocupar les instal•lacions i la van gestionar ells mateixos, superant el sabotatge organitzat pels directors. Els treballadors de Cadafe, l’empresa estatal d’electricitat que proporciona el 60 per cent de l’electricitat de Veneçuela, van dur a terme plans de contingència per evitar el sabotatge que estaven portant a terme els directors. Els treballadors en aquestes empreses van evitar eficaçment el sabotatge de la indústria. Els treballadors petrolers al principi pensaven que no podrien dirigir les instal•lacions, però ràpidament es van adonar que sí podien fer-ho. Es van adonar que l’administració sovint estava de vacances o fora i ells realment eren els que dirigien l’empresa.
Després del tancament patronal el control obrer va desaparèixer de PDVSA. En canvi, els treballadors són conscients que l’empresa està de nou sent gestionada en línies capitalistes. Després del tancament patronal, els treballadors de PDVSA van tenir vàries discussions sobre la qüestió del control obrer. Com a resultat d’aquestes reunions, Pedro Montilla, del moviment La Jornada de treballadors petrolers, va elaborar una proposta per a un decret sobre cogestió de PDVSA. Malauradament, aquestes propostes mai van ser ratificades. Com a resultat, les tensions a la indústria petrolera estan augmentant perquè els treballadors estan exigint la implantació del control obrer.
Aquestes són algunes de les reivindicacions fetes pels treballadors de PDVSA:
La cogestió implica tots els aspectes de l’extracció, distribució, producció i emmagatzematge, inclòs el control de preus per a la compra i venda.
Tots els llibres de comptes han d’estar oberts a tots els nivells elegits pels treballadors.
La cogestió ha de ser exercida per tots els treballadors a través dels seus representants elegits a cada planta i fàbrica. Aquests no deixaran de treballar i tindran temps per a les activitats d’administració.
Tots són responsables davant l’assemblea de treballadors i hi ha d’haver un manteniment estricte de l’ordre, la disciplina i la protecció de les mercaderies.
Hi ha d’haver informes regulars a l’assemblea de treballadors. Tots els representants estan subjectes al dret de revocació.
(Per veure la proposta íntegra: http://venezuela.elmilitante.org/index.asp?id=muestra&id_art=93)
Sobre la base d’aquestes propostes els treballadors petrolers també van plantejar els següents arguments:
Que el sabotatge de PDVSA no es pot evitar sense el control obrer i sense l’adopció de les mesures abans esmentades que garanteixin la responsabilitat, la disciplina i la transparència.
El president Chávez ha amenaçat aturar la venda de petroli als EUA. Si aquesta amenaça es portés a terme, no es podria dur fins al final sense el control obrer de la indústria petrolera perquè l’administració intentaria sabotejar-la.
Alhora, els treballadors de Cadafe van començar una lluita per la cogestió. Tant els treballadors de PDVSA com de Cadafe són conscients de les diferències entre el control obrer i la participació dels treballadors. Els treballadors de Cadafe també van escriure una sèrie de propostes concretes per al control obrer. Els treballadors estan furiosos perquè s’han adoptat algunes mesures i passes simbòliques, però no s’ha implantat un control obrer genuí. Dels 5 membres del comitè coordinador, 2 dels llocs estan reservats per a sindicalistes nomenats sense dret a revocació. El president de l’empresa no necessita tenir en compte les directrius o instruccions d’aquest comitè. En aquest cas són els administradors d’aquesta empresa estatal els que es resisteixen a les reivindicacions dels treballadors. Tant els administradors com l’estat volien restringir la capacitat dels treballadors de prendre decisions deixant-los poder només sobre qüestions secundàries (a Valencia, per exemple, van donar als treballadors drets de consulta sobre la decoració de Nadal dels edificis de l’empresa!). Els treballadors han lluitat per cada centímetre de control obrer i ara han llançat una lluita per la veritable cogestió. Els treballadors d’aquestes dues indústries fan front ara a un altre argument de la direcció que diu que no hauria d’existir participació o control dels treballadors a les indústries estratègiques. Això és un acudit. Van ser els treballadors de PDVSA els que van recuperar la producció durant el tancament patronal, van ser els treballadors de l’alumini i de l’acer a Guaiana els que van lluitar perquè les instal•lacions de gas mantinguessin els subministraments, van ser els treballadors de Cadafe els que van mantenir el subministrament elèctric del país i van evitar el sabotatge de la indústria i de l’economia de Veneçuela en el seu conjunt. L’argument és que no es pot confiar als treballadors les indústries vitals i estratègiques. Es tracta d’una cortina de fum darrera de la qual s’amaga un atac generalitzat a la idea del control obrer. Per contra, si el govern veneçolà vol garantir un funcionament tranquil d’aquestes indústries i evitar el seu sabotatge, haurien de confiar-se-les als treballadors, perquè ja han demostrat que defensaran i protegiran aquestes indústries contra el sabotatge dels empresaris i administradors en defensa de la revolució. Però encara hi ha un altre punt important, similar al que Trotski va defensar respecte a les conques de carbó de Donets. I és que si PDVSA es deixa en mans de les cooperatives de treballadors, si aquesta cooperativa controlés el petroli de PDVSA, podria ser concebible que aquesta mantingués com a ostatge a la resta del país. La força més poderosa de la societat veneçolana serien els administradors de PDVSA, que controlarien entre el 70 i el 80 per cent de l’economia veneçolana. Si una cosa similar al que està passant a Venepal passés a PDVSA, aquest seria el cas. El control i l’administració dels treballadors s’ha d’implantar a PDVSA per garantir que la classe obrera, en el seu conjunt, controla democràticament l’economia, per garantir la democràcia obrera generalitzada. A totes les empreses importants, inclòs PDVSA, han de ser incorporades a un pla centralitzat i democràtic de l’economia. Això voldria dir que el consell de directors de PDVSA hauria d’estar format per 1/3 de treballadors, 1/3 procedent dels sindicats i 1/3 de l’estat (o alguna variació d’això).
Un bon exemple de control obrer és Cadela, una empresa subsidiària de Cadafe a Mérida, que està funcionant sota la forma de control obrer. Fa unes setmanes hi va haver un tall de subministrament elèctric a les comunitats veïnes. Els experts pensaven que es trigaria mesos a restaurar el subministrament. En canvi, les comunitats organitzades estaven en contacte directe amb els treballadors i van ajudar a reparar el dany. A través del treball conjunt i la planificació del treball, després de moltes hores extres en benefici de la població, el subministrament elèctric es va restaurar en dues setmanes.
Després de la derrota del tancament patronal, els empresaris de Veneçuela van tancar moltes fàbriques i empreses, per raons polítiques i no econòmiques. Es van perdre entre 250.000 i 500.000 llocs de treball. Aquí és on es pot veure que el control obrer en general no s’esdevé per qüestions de la producció, sinó per la defensa dels llocs de treball, les comunitats, etc.
Poc després d’aquest procés generalitzat de tancament de fàbriques, els treballadors van començar a ocupar-les i a posar-les en funcionament. La lluita més avançada en aquell moment era Venepal. En un moment determinat, els treballadors la van ocupar i la van posar en funcionament. Els treballadors van demostrar la superioritat del control obrer. Hi havia una màquina a la planta que estava fabricada a Alemanya. La màquina estava espatllada i necessitava ser reparada. L’administració es va negar a arreglar-la perquè requeria que hi anés un enginyer des d’Alemanya per a la seva reparació (això és el que deien). Això deixava a la fàbrica funcionant per sota de la seva capacitat. Després que se n’anés l’administració i els treballadors ocupessin la planta, simplement van improvisar i van arreglar la màquina. Van recuperar tota la productivitat de l’empresa. Van ser els companys de la CMR (Corrent Marxista Revolucionària) els que van plantejar la reivindicació del control obrer i la nacionalització, que després va ser acceptada pels treballadors. El 19 de gener de 2005 l’empresa va ser expropiada i Chávez va anunciar que funcionaria sota control obrer. Ara la cooperativa de treballadors posseeix el 49 per cent de la planta i l’estat el 51 per cent, per garantir el seu caràcter nacionalitzat. Els treballadors van elegir els directors i el ministeri va enviar a dos representants perquè compartissin l’experiència de dirigir la fàbrica amb els treballadors.
Tot i així, han sortit problemes. Una assemblea de treballadors va decidir dissoldre el sindicat i esperen comprar la part de les accions propietat de l’estat per esdevenir els propietaris de l’empresa i mantenir els beneficis aconseguits en la producció.
Alexis Ornevo, membre del consell d’administració d’Invepal, va dir a principis de 2005 a l’Encontre Internacional de Solidaritat amb la Revolució Veneçolana que, com que els treballadors ja no tenien empresaris, aleshores ja no necessitaven un sindicat. D’acord amb la constitució, a través d’algun tipus de llacuna jurídica, la cooperativa de treballadors pot legalment augmentar el seu 49 per cent d’accions fins al 95 per cent. Ornevo ha expressat obertament la seva intenció de fer això. Contradiccions com aquesta són inevitables. Cal un veritable control obrer universal per evitar que grups de treballadors emprenguin el camí de l’enriquiment individual. Angel Navas, president del sindicat de Cadafe, està preocupat davant la possibilitat que els esdeveniments d’Invepal creïn un model de cogestió similar a una cooperativa capitalista. Ell va dir el següent:
“Com hem vist a la presentació d’ahir d’Invepal, ells estan tenint alguns problemes, sembla que estan pensant com a administradors. D’acord amb el que hem sentit ahir, volen posseir totes les acciones de l’empresa. 800 treballadors seran els propietaris d’una empresa. I si aquesta esdevé rendible, aquests treballadors es faran rics? Se suposa que és una empresa que pertany a tot el país, la meva empresa no pot pertànyer només als treballadors. Si aconseguim beneficis, aquests pertanyen a tota la població. És una responsabilitat que tots tenim, els treballadors a la indústria petrolera, aquells que fan la major part, com estenem això a la resta del país? Aquests beneficis no són per a mi. Això no té sentit. Perquè jo treballo a la indústria petrolera, per exemple, puc aconseguir 90 milions de bolívars quan el salari mínim és de 4 milions de bolívars”.
Si es compara això amb Iugoslàvia, on els treballadors sentien que ells eren els propietaris de la seva fàbrica i competien en el mercat. Un cop més, aquest va ser el principal problema de Iugoslàvia, la desigualtat de salaris. Determinats treballadors simplement eren afortunats perquè ells tenien el monopoli d’accés a bons llocs de treball, mentre que altres treballadors eren abandonats al fred. La qüestió és que els beneficis d’una empresa estatal, una empresa nacionalitzada, haurien de ser recollits per l’estat i redistribuïts a la societat, que alhora crea més riquesa social, eliminant la desigualtat. A Iugoslàvia era encara un sistema d’apropiació individual del benefici per part d’empreses individuals, no era una apropiació socialitzada. Si el grup actual de directors triomfen a Invepal amb el seu projecte d’aconseguir la majoria de l’empresa per enriquir els treballadors d’Invepal, això simplement serà posar a un grup de treballadors enfront dels altres, augmentant la desigualtat. Això també podria crear una lluita dintre d’Invepal pel control d’aquestes accions. Si els treballadors de cada indústria o empresa poguessin quedar-se els beneficis de la producció, els beneficis no es redistribuirien socialment sinó que seguirien sent privats. Això bàsicament és capitalisme i de cap manera duria al desenvolupament de les relacions socialistes de producció.
Després està CNV (Constructora Nacional de Válvulas). Aquesta empresa va ser nacionalitzada el maig de l’any passat i reanomenada com Inveval. Aquí les dificultats no procedeixen de la cooperativa de treballadors sinó de l’estat. Hem de dir que l’antic propietari ha iniciat un procediment legal exigint que se li pagui una compensació per l’expropiació. Però el problema real és que quan va ser nacionalitzada, Chávez va deixar molt clar que els treballadors havien de tenir la majoria de representants en el consell d’administració, i que el màxim òrgan de presa de decisions hauria de ser l’Assemblea General de Treballadors. En canvi, quan els representants del Ministeri d’Economia Popular van llegir els estatuts de l’empresa proposats als treballadors, no s’esmentava la participació dels treballadors. L’assemblea de treballadors va rebutjar aquesta proposta i va començar a mobilitzar al voltant de la reivindicació del control obrer. Ara s’han unit a treballadors d’altres empreses on hi ha control obrer per estendre la lluita més enllà d’Inveval. (El conflicte s’ha solucionat amb un compromís a mig camí. El consell directiu estarà format per tres membres nomenats pel govern i dos de la cooperativa de treballadors. Però Chávez va insistir que el director principal nomenat pel govern sigui el dirigent principal de la lluita dels treballadors.)
L’experiència més avançada de control obrer s’està donant a Alcasa, la gran empresa estatal d’alumini. És absolutament sorprenent llegir el material sobre la cogestió a Veneçuela. Els debats i discussions sobre el control obrer i el socialisme estan molt avançats, en molts sentits més avançats que a Rússia el 1917, sense l’ajut d’un partit bolxevic!
Els treballadors d’Alcasa tenen absolutament clar què significa la cogestió. Edgar Caldera, un dels dirigents sindicals ha escrit el següent:
“Si hi ha una cosa que els treballadors han de comprendre clarament és que la nostra cogestió no pot esdevenir un arma per aprofundir el caràcter explotador del sistema de producció capitalista. No podem repetir la trista història d’Europa, on el sistema de cogestió va ser emprat per alliberar-se dels drets dels treballadors i els seus drets adquirits.
“La cogestió que hem començat a aplicar a Alcasa no té res a veure amb això. Es tracta d’una emancipació genuïna de la nostra classe, basada en els principis revolucionaris de Marx, Rosa Luxemburg, Gramsci i Trotski, entre d’altres. Es tracta de crear un model de cogestió amb l’objectiu de transformar el sistema de producció capitalista, que està basat en l’explotació de l’home per l’home. Crear un sistema de relacions socials basat en els principis de la cooperació, solidaritat, justícia, igualtat, co-responsabilitat i el benestar comú dels treballadors i la població en general”. (Alcasa: Cogestió, el control obrer i la producció).
En un altre article escriu el següent:
“Els treballadors d’Alcasa estan avançant en el control obrer i el control comunitari, basat en les assemblees generals com a autoritat suprema... que ha transformat totalment la vella estructura de poder i està donant ple poder als treballadors i la comunitat...
“A Alcasa, els treballadors elegeixen els administradors, que reben els mateixos salaris i estan sotmesos al dret de revocació. Les decisions més importants són preses per l’Assemblea General de Treballadors. Els administradors també han dit que no tancaran els treballadors a l’oficina, que ells continuaran treballant” (Alcasa: cogestió burgesa i cogestió obrera).
Trino Silva, un altre dels dirigents obrers, va dir el següent en una entrevista:
“Els treballadors haurien d’elegir el president d’Alcasa. Però el Consell d’Administració no hauria d’estar format només per treballadors. Estem pensant en un consell de 14 persones: set titulars i altres set substituts. Dels set titulars, quatre haurien de ser treballadors d’Alcasa, dos representants del govern (perquè puguin supervisar el que s’està fent a l’empresa) i un altre hauria de ser un representant de la comunitat organitzada”.
Significativament afegeix:
“Alcasa no només pertany als treballadors d’Alcasa, ni a Trina Silva ni als treballadors d’Alcasa, sinó a tot el poble. Per tant, l’opinió pública té el dret a la representació en el Consell d’Administració. En primer lloc per la transparència i, en segon lloc, per garantir que Alcasa beneficia a tots”. (Els treballadors d’alumini a Veneçuela elegeixen els seus administradors i augmenten la producció. Entrevista feta per M. Harnecker).
L’experiència a Alcasa i la participació comunitària en l’administració els ha portat a d’altres idees excel•lents, que demostren el poder del control obrer per transformar la societat. L’any passat, Alcasa va gastar 24.000 milions de bolívars en despesa sanitària a clíniques privades per als treballadors. El sindicat creu que si tenen algun terreny prop de la planta així podrien donar aquest terreny a l’estat perquè construeixi un hospital públic per als treballadors d’Alcasa i les comunitats que l’envolten. Alcasa i vàries empreses de la zona estan compartint i construint cuines industrials per als treballadors i la comunitat. Hi ha unes 200 cuines a la zona per organitzar i proporcionar llocs de treball. Volen trencar el monopoli del transport a la regió. Volen ajudar a finançar i crear un sistema de transport públic millor, més còmode i assequible. Aquesta és una demostració clara de com el control obrer, la democràcia obrera, pot substituir el mercat com a regulador de l’economia. Els treballadors poden veure clarament quines necessitats hi ha, què es pot millorar i poden exigir quina inversió s’ha de fer en aquestes zones. Si aquesta experiència es repeteix a escala nacional, tota la riquesa social estaria disponible per a tots a través d’una economia planificada democràticament. És fàcil veure com es podria desenvolupar ràpidament Veneçuela.
Tot i així, Alcasa s’enfronta a alguns perills. Alcasa en realitat és una empresa deficitària. Els reformistes i buròcrates podrien emprar la creativitat dels treballadors perquè l’empresa aconseguís beneficis i després intentar acabar amb el control obrer. O si Alcasa continua amb pèrdues, els reformistes podrien intentar argumentar que el control obrer no funciona i que hauria de ser abandonada com a part d’un atac generalitzat a la classe obrera i acabar amb qualsevol element de control o administració que pugués existir a l’economia.
Recomano un article de Jorge Martín sobre l’expropiació de les fàbriques tancades (Primer Encontre Llatinoamericà d’Empreses Recuperades pels Treballadors). El nombre total d’empreses que estan sent investigades a Veneçuela és de 1.149. Aquesta és una mesura destinada a defensar els llocs de treball, trencar el sabotatge dels empresaris i eliminar la dependència de les importacions que té Veneçuela. Si l’estat posa aquestes empreses sota control obrer, necessitarà proporcionar a aquestes empreses matèries primeres. Aquestes empreses alhora hauran de vendre el seu producte acabat. Això obligarà a iniciar un pla econòmic i finalment obligarà Chávez a considerar l’expropiació de la burgesia. Aquesta demanda és probable que sorgeixi de la pròpia classe obrera. Els treballadors començaran a fer preguntes: per què la nacionalització es limita a les fàbriques que estan a la bancarrota o tancades? Per a que aquestes empreses tancades, que aviat seran nacionalitzades, siguin viables, han de formar part d’un pla general de producció. Això no serà possible en la mesura que sectors clau de l’economia, com la banca i el crèdit, continuïn en mans privades. Aquestes empreses nacionalitzades estaran al servei del capitalisme, s’enfrontaran al sabotatge, s’enfrontaran a la negativa de vendre productes. Això obligarà Chávez i el govern a emprendre el camí de l’expropiació.
L’article de Jorge Martín també explica que per a qualsevol empresari que vulgui mantenir les seves empreses obertes, l’estat l’ajudarà a mantenir-la amb un crèdit a baix interès, però només a condició que els “empresaris introdueixin la participació dels treballadors en l’administració, la direcció i els beneficis de l’empresa”. En condicions normals això seria un truc intel•ligent per desarmar a la classe obrera. En canvi, avui a Veneçuela només serviria per augmentar la confiança dels treballadors i aprofundir la lluita de classes en aquestes fàbriques.
Un altre punt important a Veneçuela va ser l’encontre nacional de treballadors que participen en l’experiència de control obrer i que es va celebrar entre el 16-18 de juny. En aquest van participar treballadors d’Inveval, Alcasa, PDVSA i altres empreses. Algunes decisions que es van prendre van ser les següents:
La formació d’un Front Estatal per la Defensa de la Cogestió Revolucionària, el desenvolupament socialista engògen... a nivell estatal i local.
Caracteritzar la nostra cogestió com un moviment que afectarà a les relacions capitalistes i que s’encamina cap al control obrer, el poder de les assemblees de ciutadans i la construcció d’un estat socialista.
El Front Estatal proposa la cogestió obrera, social i militar.
Incloure entre les propostes de la cogestió revolucionària que les empreses han de ser propietat de l’estat, sense distribuir accions entre els treballadors i que els beneficis es distribueixin segons les necessitats a través dels consells de planificació socialista. Aquests consells de planificació socialista s’han d’entendre com a òrgans que implanten les decisions adoptades pels ciutadans a les assemblees.
Lluita per promoure i sistematitzar l’educació política i social i la ideologia socialista per aprofundir la Revolució Bolivariana a través de la creació de centres locals, estatals i regionals amb la idea de construir una Xarxa Nacional de Formació Sòcio-Política Revolucionària.
Construir la solidaritat i estendre la revolució per Amèrica Llatina i el món.
Reconeixement dels exclosos, explotats i oprimits com els aliats de classes en la lluita per la construcció del socialisme del segle XXI.
A partir d’aquestes resolucions està força clar que la cogestió a Veneçuela en realitat és vista com un pas cap a la construcció de la societat socialista. Aquest encontre estatal de treballadors que estan experimentant el control obrer, òbviament, és un pas enorme en la direcció correcta. Reunir els diferents grups de treballadors i posar-los sota una bandera, és donar forma al moviment i a la ideologia dels treballadors, que ara inexorablement es mou cap al socialisme. Els treballadors, a través de la seva pròpia experiència, han tret la conclusió que el control obrer és una eina poderosa en mans de la classe obrera. La lluita pel control obrer desafia directament la propietat privada dels mitjans de producció i és la lluita per la creació d’una nova societat dintre de la vella. La transformació socialista de la societat depèn de la transformació del sistema de producció, i el control i la cogestió obrera és el mètode revolucionari de la classe obrera per dur a terme aquesta transformació i atacar el cor mateix del capitalisme, a la fàbrica i al taller. Per això la revolució a Veneçuela es mou en direcció cap al socialisme. La forma de la lluita que la classe obrera adopta per defensar la revolució, els seus llocs de treball, les seves condicions de vida i els seus interessos, pren forma en el centre de treball contra el seu enemic, el capitalisme i els empresaris, en forma de vagues i manifestacions. Però també de control obrer i cogestió. Els objectius socialistes del moviment revolucionari estan confirmats en aquesta lluita i en la cogestió obrera està la base de la nova societat.
El moviment pel control obrer està portant la classe obrera a una conclusió: que la revolució bolivariana ha de trencar amb el capitalisme. Són els treballadors els que veuen que per aconseguir els seus objectius, la revolució ha de trencar, radicalment, amb el capitalisme. Per resoldre els problemes com la desocupació, la vivenda, l’educació i la producció d’aliments, és necessari elaborar un pla econòmic basat en les necessitats de la majoria, no en el benefici d’una minoria. En aquest sentit, no es pot planificar si no es té el control, i no es pot tenir el control del que no tens. Mentre les palanques importants del poder econòmic continuïn a les mans dels empresaris, ells podran organitzar el sabotatge i inclús possiblement derrotar la revolució.
El control d’una, o vàries fàbriques, com a Espanya el 1936 o a Xile a principis dels anys setanta, o com avui a Veneçuela, no significa el final del capitalisme.
Inevitablement, mentre els capitalistes tinguin el control absolut de l’economia, no es pot mantenir el control obrer. El control obrer és un gran pas. Dóna als treballadors una experiència incalculable en l’administració, que és essencial en una economia socialista planificada. Tot i així, un cop més, en la mesura que elements clau de l’economia continuïn en mans privades, mentre no hi hagi una veritable economia planificada nacionalitzada, l’experiència del control obrer només tindrà un caràcter parcial i insatisfactori.
Mentre el control obrer es desenvolupa des de baix, des del taller cap adalt, la cogestió obrera es desenvolupa des de dalt i només té significat en el context d’una economia socialista planificada, amb els monopolis nacionalitzats. Significa gestió dels treballadors en un pla global de l’economia, no només en la seva pròpia fàbrica o economia local, aconseguint que les decisions generals sobre inversió i plans de creixement satisfacin les necessitats de la població. Els socialistes no són sindicalistes que creuen que el control de plantes i indústries individuals per part dels treballadors pot garantir el desenvolupament harmoniós de la indústria sense l’administració de tota l’economia per part del conjunt dels treballadors. Això significa que la propietat de la indústria no pot estar a les mans dels capitalistes. Només la propietat pública dels principals monopolis garantiria la gestió obrera i el control obrer a les plantes individuals.
Aquests consells obrers han d’involucrar a tots els sectors de la classe obrera, inclosos els arrendataris, mestresses de casa, estudiants i pensionistes, a més a més de les organitzacions sindicals industrials dels treballadors. L’elecció regular de delegats, sotmesos a la revocació immediata, i dels funcionaris, cobrant el salari mitjà d’un treballador qualificat, seria una salvaguarda dels treballadors contra el sorgiment de la burocràcia.
La lluita pel control obrer ha d’avançar, s’ha d’estendre i s’ha de vincular amb la reivindicació de la transformació socialista de la societat. Els treballadors a Veneçuela estan fent això. La nacionalització s’ha d’estendre als bancs, el sector de les telecomunicacions, la terra i els centres de producció d’aliments, a la indústria manufacturera i pesada. El poder clàssic de l’oligarquia i els imperialistes s’ha de trencar. La classe obrera veneçolana està preparant una transformació massiva i comença a ser conscient de la seva força i els seus objectius. Aquí rau l’esperança de la Revolució Bolivariana. L’èxit del control obrer i la construcció del socialisme a Veneçuela s’estendrien a través de tot el continent. Donaria esperances i confiança a la classe obrera a Bolívia, Argentina, Brasil, Mèxic i Cuba. La revolució llatinoamericana seria una font d’inspiració per a tot el món.
Acabo amb les paraules d’Hugo Chávez: “Una revolució és un procés en el qual neixen noves idees i models, mentre que les velles idees moren. A la Revolució Bolivariana, l’eliminat serà el capitalisme!”