control obrer i socialisme

Breu dossier sobre Cipla, la gestió obrera i la intervenció

Les falses acusacions de l’interventor feixista a la falsa auditoria de Cipla i les respostes dels dirigents elegits pels treballadors

I
Història de Cipla des del 1992 fins a la vaga d’octubre de 2002

Des del 1992 els propietaris de Cipla / Interfibra van prendre la decisió política de no pagar els impostos.
El 1994, Cipla fa fallida. I un jutge nomena Rainoldo Uessler com a responsable de la fallida. És a dir, el mateix que ara figura com a interventor.
Juntament amb Anselomo i Luis Battschauer, Rainoldo Uessler dirigeix Cipla. I així van preparar junts el que passaria després amb Cipla i els treballadors. Mancomunats, ells instiguen els treballadors per ajudar-los a recuperar l’empresa. Com a premi, per l’esforç dels obrers, van parar de cotitzar el FGTS (fons de garantia salarial) i la Seguretat Social (INSS). És d’aquest moment, 1998, el procés en que l’INSS demana l’actual intervenció de Cipla. I ara torna el mateix interventor Rainoldo com si res hagués passat.
El desembre de 2001 no van pagar el 13è salari (la paga extra). El gener una vaga espontània atura la fàbrica. El resultat van ser 80 acomiadaments per JUSTA CAUSA (aquí seria per raons objectives). El Sindicat, que no va organitzar la vaga, sufoca la resistència i treu als acomiadats de la porta de la fàbrica afirmant que no tenien res a fer. La negociació del Sindicat va ser garantir el manteniment de tots els acomiadaments per JUSTA CAUSA.
De febrer de 2002 fins a la vaga d’octubre, els treballadors van passar a rebre pel mes sencer de treball, de 30 a 50 reals per setmana.
La campanya electoral i la possibilitat de victòria del company Lula, motiva els treballadors a demanar ajuda del PT i de la CUT. Això va passar al setembre de 2002. A la porta de la fàbrica es prepara el terreny per a la vaga, i aquest cop, organitzada. L’assemblea general organitzada a la seu del sindicat aprova la vaga tot i el posicionament en contra del sindicat, que al•lega que la seva realització és il•legal.
Amb una duració de vuit dies, la vaga va obligar als patrons a passar el control de les fàbriques als treballadors, perquè al•legaven no poder posar al dia els salaris endarrerits i els drets no pagats.
Els treballadors elegeixen una Comissió de Fàbrica per dirigir les empreses. Carlos Castro per Cipla i Evandro Pinto per Interfibra són escollits pels obrers i pel sindicat per ser els coordinadors administratius de les empreses.
És important destacar que en deu anys de no pagament dels impostos; de salaris amb retards durant nou mesos; de no cotitzar el FGTS des del 1994, entre d’altres obligacions; el sindicat, l’INSS i la Justícia Federal mai van demanar cap intervenció, al contrari, es van mantenir callats com si no anés amb ells el problema.

II
Entra en escena l’Associaçao Ferreirinha

La comissió com a primera mesura va fer l’aixecament de tot els passiu de les empreses i constata un deute impagat de més de cinc cents milions de reals, sent el 80% de l’import deutes a la seguretat social i a hisenda.
La comissió va discutir amb els treballadors en Assemblea General que l’única mesura possible per salvar les empreses i els llocs de treball era lluitar per la nacionalització, perquè el Govern federal era la institució responsable que la situació hagués arribat fins on havia arribat.
Una recollida de firmes recull setanta mil signatures aconseguides amb l’esforç de tots els treballadors. Quina reivindicació contenia la recollida de firmes? Que el President Lula atengués els treballadors a Brasília i que nacionalitzés les empreses per garantir tots els llocs de treball. La reunió va tenir lloc l’11 de juny de 2003 al Palácio do Alvorada a Brasília i va durar dues hores i mitja. Lula va afirmar que la nacionalització estava fora del menú del govern, però que faria el que calgués per garantir tots els llocs de treball.
Les dificultats per aconseguir partides per finançar els deu autobusos del viatge a Brasília i la previsió del difícil combat que seria la lluita per la nacionalització amb la negativa del govern, va dur la Comissió a discutir amb els treballadors en assemblea general la formació d’una associació que pogués finançar tota la lluita política. Al final, en els tràmits normals seria impossible mantenir les fàbriques obertes amb el deute impagat que tenien, amb tot el parc fabril com a garantia i amb les execucions fiscals a la fase final.
Després d’una llarga discussió va ser aprovat per unanimitat la constitució de l’Assoaciaçao Ferreirinha, que seria finançada per contribució espontània dels treballadors.
La contribució mensual oscil•lava entre el 50% i el 60% dels empleats. Els salaris majors sempre van ser els que més es negaven a contribuir.
L’interventor acusa en un document emès el dia 4 de juny que “els recursos de l’associació s’obtenien de dues maneres: una part forçant els empleats a contribuir a través de la coacció moral i el restant amb transferències fetes a través de comptes corrents de les empreses Cipla i Interfibra”. Bé, si la coacció per contribuir fos moral i si això tingués algun resultat, el 100% dels treballadors hagués fet la contribució, el que no es correspon amb la veritat. Gairebé la meitat de la fàbrica no contribuïa. Per tant, queda clar que la contribució era espontània i ningú era obligat a res.
Pel que fa al traspàs del 0,5% de la facturació mensual de les empreses, és certa, però no sempre aquest percentatge era traspassat degut a les dificultats financeres en que les empreses es trobaven. Malgrat tot, aquesta decisió també va ser aprovada en assemblea general, encara que no tots els treballadors estaven d’acord, però una àmplia majoria ho va aprovar i la decisió es va dur a terme, conforme determina la democràcia. Malauradament, l’interventor es va apoderar de tots els documents i ens va impedir de retirar una còpia de cada assemblea feta. Això impedeix que puguem mostrar totes les actes que haurien de ser presentades. Què és el que l’associació finançava? Pamflets, viatges, pancartes, banderes, les conferències nacionals i internacionals, les caravanes a Brasília, és a dir, tot el que calia per organitzar la lluita en defensa de la nacionalització de les fàbriques.
Vegeu el que diu l’Estatut de fundació de l’associació pel que fa a la seva finalitat: a) “promoure (...) la defensa dels interessos dels treballadors... b) “ser dipositària de les accions controladores de Cipla / Interfibra, i empreses controlades (...) fins la transferència definitiva d’aquestes accions al Govern Federal, Estatal o Municipal, objectiu últim i principal de la constitució d’aquesta associació”.
Per tant, l’objectiu de l’associació és clar: finançar la lluita per la nacionalització, objectiu últim i principal d’aquesta associació. Inclús, va ser pública i notòria aquesta posició política, quan vam distribuir un CD amb documents que responien als atacs del sindicat, destacant el paper de la Ferreirinha en la lluita pel manteniment de Cipla / Interfibra. Aquests documents van ser lliurats als periodistes, als Jutges i Ministeri Públic, als moviments socials, sindical i popular, així com als parlamentaris del Poder Legislatiu municipal, estatal i nacional, i els seus respectius partits polítics. Mai hem negat el paper de la Ferreirinha i reafirmem que si no haguéssim fet tot el combat que hem fet, aquestes empreses ja estarien tancades fa alguns anys i aquests llocs de treball no existirien més.

III
L’Interventor, les acusacions i les respostes del Comitè
Posició ideològica de l’interventor contrari a la lluita per ocupació de fàbrica

L’Interventor informa en un document emès el 18 de juny de 2007 que “a través de la verificació de relació de viatges, s’ha constatat forts indicis d’utilització dels recursos de les empreses (...) principalment de l’Associaçao Ferreirinha (...) desviats per al foment i finançament del moviment de guerrilla d’ocupació de fàbriques a tot el país (...) es verifica la realització de repetits viatges per a activitats partidàries, manifestacions a fàbriques ocupades, organització de conferències i mobilitzacions amb interessos, únicament, polítics i partidaris (...) de fet, aquestes empreses, han estat utilitzades com a instrument polític-partidari i com a mecanisme ideològic, sent que per a aquesta finalitat, van ser sostrets varis drets laborals dels seus empleats (salaris, paga de nadal, FGTS, etc.) i principalment, frustrades (per no dir defraudades) innombrables execucions fiscals (...) el “Moviment de les Fàbriques Ocupades” posseeix pàgina web disponible a Internet, a on vincula innombrables notícies, promovent ocupacions i lluita per la nacionalització de fàbriques pel país (...).
Resposta del Comitè
L’interventor manipula i “denuncia” coses públiques i notòries, però sempre distorsionant i calumniant. Què vol dir “foment i finançament del moviment de guerrilla d’ocupació de fàbriques a tot el país”?! El nostre moviment és nacional, reconegut i només empra els mètodes de la lluita de masses.
Amb el suport i la decisió de la majoria dels treballadors presa en assemblea general per organitzar el combat contra el tancament de les fàbriques i buscar generalitzar el moviment d’ocupació de fàbrica per Brasil, per enfortir la lluita dels treballadors i així buscar la conquista de la nacionalització de Cipla / Interfibra. A pesar d’haver moltes altres fàbriques ocupades, no hi ha hagut una generalització capaç d’imposar les nacionalitzacions.
Pel que fa als viatges per organitzar les conferències realitzades tots els anys, a l’Assemblea General del dia 27 d’abril de 2004 es va reafirmar aquest camí en el punt 11 de la resolució aprovada per àmplia majoria: “Reafirmada la 2a Conferència Nacional a ser realitzada a la seu nacional de la CUT a Sao Paulo, entre els dies 5 i 6 de juny de 2004. Una Pre-Conferència de Joinville serà realitzada el 29 de maig de 2004”. Per tant, aquesta decisió no tenia res de política-partidària i sí una posició col•lectiva que expressava la voluntat dels treballadors. Tota la despesa d’aquests actes van ser finançats per la Ferreirinha.
Pel que a l’afirmació que van ser sostrets drets laborals als empleats, i frustrades / defraudades les execucions fiscals, és una acusació al•lucinada i de mala fe de l’interventor. Vejam, Cipla ha contribuït en una mitjana mensual de 10 mil reals amb la Ferreirinha. Quins drets o tributs van ser sostrets amb el no recolliment d’aquest valor? Què era possible pagar amb aquest valor? Mentrestant, la lluita duta a terme a partir d’aquest valor va complir amb la decisió de l’Assemblea General dels treballadors reafirmada en el punt 12 de la resolució aprovada el dia 21 d’octubre de 2004 que diu: “La Comissió de Fàbrica té la responsabilitat d’organitzar la defensa de les màquines, equipaments, subhastes, i altres accions judicials, per impedir el tancament de les fàbriques”.
Sense lluita, màquines importants haguessin estat arrencades de les fàbriques o els comptes bancaris haguessin estat bloquejats pel Banc Central i les fàbriques ja estarien tancades. Per tant, la direcció de la Comissió de Fàbrica no va fer res més que garantir el compliment de les decisions de les assemblees generals.

Els viatges de Serge i de coneguts

En document emès el dia 12 de juny, l’interventor diu el següent: “he tingut coneixement que l’empresa Cipla cobria les despeses de viatges internacionals de dos membres de l’antiga comissió que administrava a aquesta, el Sr. Serge Goulart (...) informar també que d’aquests informes es verifica la realització de diverses despeses de taxi, àpats i allotjament, sense, tanmateix, que fossin presentats els respectius comprovants (...) els informes inclouen només despeses de viatges internacionals realitzats en el període comprès entre els anys 2004 i 2007 (...) un altre punt a ser ressaltat és el fet que Cipla es va fer càrrec de les despeses de dos “companys” del Sr. Serge Goulart, tot i que els mateixos ni tan sols eren empleats de Cipla (...) un cop més es comprova el crim d’apropiació indeguda” Acusació completament ridícula.
Resposta del Comitè
L’interventor en la seva postura política de buscar desmoralitzar el principal dirigent de les fàbriques, el company Serge Goulart, i destruir el moviment d’ocupació de fàbriques, conforme als interessos patronals, intenta imposar a Serge la falta de gastar diners de les empreses indegudament, per a viatges internacionals, al•legant crim d’apropiació indeguda. Res més absurd.
Tots els viatges van ser aprovats a les instàncies de poder de les fàbriques, ja sigui en el Consell Administratiu de Fàbrica, en la Comissió de Fàbrica o a l’Assemblea General o de torn. A la tornada, es feia la presentació de comptes del resultat del viatge a totes les instàncies, inclús un informe publicat en periòdics públics i col•locat en murals per informar del resultat del viatge. Sempre el més transparent possible. Tot era decidit i de tot es retia comptes col•lectivament. Dels 13 viatges presentats, 7 van ser a Veneçuela. L’interventor, per exemple, en cap moment vincula els viatges a Veneçuela amb el projecte comercial / polític desenvolupat entre Cipla i aquell govern conegut com Projecte Veneçuela. No informa, tampoc, que dos dels viatges a Europa van ser per organitzar i participar a la Conferència Mundial Oberta, a on es va buscar articular la lluita internacional per la nacionalització i contra els atacs als dirigents que ja patien en aquella època, com amenaces de presó per no acceptar ser dipositaris de les fiances de facturació de l’INSS. En aquest acte van participar, a més de Serge, quatre treballadors més els noms dels quals van ser aprovats en assemblea: Valmir Bittencourt, Celos Araújo, Domingos da Rosa i Marlene de Oliveira. Pel que fa al viatge a Cuba, l’interventor amaga que les fàbriques van ser convidades per la Central Sindical Cubana (CTC) per participar al 1r de Maig a l’Havana i en el 6è Encontre Hemisfèric contra els Tractats de Lliure Comerç. Serge va ser designat per la Comissió de Fàbrica per representar les fàbriques en aquest acte. Aprofitant el viatge, Serge va articular una reunió amb el Ministeri d’Habitatge de Cuba per presentar el Projecte Petrocasa, el mateix que es feia a Veneçuela. El govern cubà es va mostrar interessat i les negociacions només van ser interrompudes degut a la intervenció. En aquest viatge, Serge va anar acompanyat de la seva esposa, que va pagar el seu propi passatge amb la seva tarja de crèdit personal. El que pot ser comprovat a l’Agència Allestur, a Joinville. La visa d’entrada, que només pot ser fet per una agència de viatges, en valor de cent seixanta reals, va ser facturat per l’agència a nom de Cipla. D’aquest valor, 80 reals serien restituïts amb el descompte al salari de Serge. El que va ser impedit per la intervenció.
El viatge a Buenos Aires va ser per participar a una reunió del Comitè organitzador de l’Encontre Llatinoamericà de les Fàbriques Recuperades per Treballadors, sent Serge Goulart el seu coordinador. Van participar en aquesta reunió la Central Sindical PIT-CNT, de l’Uruguai, el Moviment Nacional d’Empreses Recuperades (MNER) de l’Argentina, el Freteco de Veneçuela, les fàbriques recuperades del Paraguai i altres organitzacions. El 1r Encontre es va fer a Caracas, el 2005 i el 2n Encontre serà aquest any, 2007, a l’octubre, en el mateix país.
Els viatges a París i Barcelona van ser per participar de Trobades Internacionals amb l’objectiu d’intensificar la campanya en defensa de la nacionalització i contra els intents de l’INSS de liquidar les empreses. Des de finals del 2004, Serge Goulart és amenaçat de presó per la Justícia Federal, a demanda de l’INSS, per la negativa de complir la decisió judicial de recollir mensualment fiances que sumades arriben a l’absurd del 45% de la facturació. Si això es fes, les empreses ja estarien tancades fa molt de temps. Tots els viatges internacionals van ser per articular el suport del moviment obrer, a través dels seus sindicats, centrals sindicals i lideratges polítics perquè pressionessin el govern Lula per la nacionalització de les fàbriques ocupades i contra les amenaces de presó dels dirigents del moviment.
La mitjana diària de despeses en els viatges internacionals “denunciada” pel feixista com despeses d’hotel, alimentació i transport és de tres cents reals. El que només prova que tots buscaven economitzar molt en aquests viatges. Els valors són ridículs per a viatges internacionals. Totes les despeses eren pressupostats abans dels viatges i els que viatjaven, i teníem desenes de tècnics viatjant, tenien una limitació de despeses. Per tant, no hi ha hagut cap tipus de enriquiment amb els diners destinats per a les despeses de viatge, així com tampoc cap tipus d’apropiació indeguda com afirma l’interventor. I totes les despeses de Cipla i Interfibra sempre van ser publicats en murals regularment i presentats en assemblees a on tot sempre podia ser requerit. Molt diferent d’ara, amb aquest interventor feixista que “mana qui pot i obeeix qui té enteniment”!
Interventor al•lega inexistència d’actes que comprovin l’autorització de l’assemblea perquè Cipla pagués despeses personals de Serge Goulart
En document emès el dia 6 de juny, l’interventor, en resposta al Jutge, afirma el següent: “en relació amb la determinació de Vostra Excel•lència d’adjuntar als autes la còpia de l’Acta de l’Assemblea General que va autoritzar a Cipla a pagar les despeses personals del Sr. Serge Goulart, he d’informar que en cap moment van ser fetes assemblees generals consultant els treballadors sobre el pagament d’aquestes despeses, per tant, és inexistent aquest document”.
Resposta del Comitè
MENTIDER. Totes les discussions van ser fetes o en el Consell Administratiu de Fàbrica, o a la Comissió de Fàbriques i informades en assemblees de torn o general.
Si els viatges eren autoritzats a les instàncies de poder de la fàbrica, per tant, les seves despeses com transport, hotel i alimentació havien de ser pagats per la fàbrica.
Pel que fa a totes les Actes, l’interventor va envair la fàbrica amb 150 policies federals armats fins a les dents. Va expulsar qui va voler i es va apropiar no només dels objectes personals de tots els dirigents, sinó també va prendre possessió de tots els documents existents a l’empresa. No comptava ell que alguns companys tenien còpies, a casa, de les Actes de les Assemblees Generals i de les reunions de la Comissió de Fàbrica. Ha fracassat un cop més, l’interventor feixista. Les Actes confirmen que es tracta a penes de més acusacions infames que demostren el grau de corrupció de l’interventor, un agent feixista dintre de les fàbriques nomenat per un jutge a demanda de l’INSS.
CDs per a la campanya de Mariano
L’interventor envia per a la premsa, via sindicat, notes fiscals de Cipla de compra de mil CDR’s i afirma que eren per ser utilitzats per la campanya de Mariano a diputat estatal. Afirma en document enviat al President del PT, Manoel Bento: “informar que un dels regidors del partit, Sr. Adilson Mariano, es va enriquir de l’empresa Cipla, per atendre els seus objectius electorals, com per exemple la compra de 1000 CD-Rs, a càrrec de l’empresa esmentada, sent que els mateixos van ser gravats en les dependència d’aquella, fent servir el departament d’informàtica”.
Resposta del Comitè
En Dret les proves han de tenir un nexe causal, o sigui, ha d’haver-hi proves contundents que relacionin causa i efecte. En aquest cas, l’interventor hauria de presentar les proves que té per relacionar els CDR’s comprats amb la campanya de Mariano. L’ús d’una coberta de CDR amb l’adhesiu de campanya de Mariano prova que és el mateix? L’interventor hauria de tenir un mínim de responsabilitat amb les acusacions per no ser processat, però el seu sentiment d’impunitat, emparat per la Justícia, l’empeny a fer el que vol. Pagarà davant la Justícia per totes les calúmnies comeses fins ara. Els CDR’s van ser comprats per gravar dos vídeos existents del procés d’ocupació de les fàbriques en lluita per la nacionalització, que van ser enviats a dirigents sindicals del Brasil i de l’exterior, com a instrument de divulgació de la Conferència Pan-americana de les fàbriques ocupades, feta al desembre a Cipla. En aquest acte van participar gairebé vuit cents delegats. Tots coneixien la història de l’ocupació de Cipla / Interfibra / Flaskô a través d’aquests CDs. Això també és públic i notori.

IV
Els deliris d’un feixista

L’interventor intenta criminalitzar els dirigents de les fàbriques acomiadats
En document emès el dia 4 de juny, l’interventor fa les següents declaracions: “arriben al meu coneixement que empleats que es trobaven treballant (...) havien rebut diverses amenaces, inclús contra la seva integritat física i la dels seus familiars, via telefònica (al treball o a casa) o abordatges personals al carrer (...) en aquests contactes els integrants de la comissió i els seus col•laboradors incitaven els empleats a sabotejar les màquines i equipaments de les empreses, lliurar-los o destruir documents.
Resposta del Comitè
Però, com és que l’amenaçat també és incitat a sabotejar l’empresa? Falta coherència en aquesta acusació. Serà que l’interventor pensa que les persones no tenen cervell per percebre el deliri de l’acusació.
El Moviment Sindical ocupa el despatx de l’interventor a Florianópolis
El dia 6 de juny desenes de dirigents sindicals van ocupar la seu de l’Institut Rainoldo Uessler, aquesta teranyina per atrapar empreses armada per l’interventor a Florianópolis. La manifestació va ser pacífica i esperava conversar amb l’interventor. Malgrat tot, ell no hi era. La iniciativa va ser presa pels sindicalistes.
L’interventor, per incriminar la Comissió de Fàbrica, fa les següents afirmacions en el document emès el dia 6 de juny: “informar que en el dia d’avui he estat informat que la seu del meu Institut ha estat envaït pels membres de l’antiga Comissió que administrava les empreses Cipla / Interfibra, per a les quals vaig ser designat Interventor Judicial. Com si no hi hagués prou amb la invasió, a més els meus empleats van ser retinguts, sota intensa coacció moral, com el patrimoni de l’Institut va ser destruït (...) Davant d’aquests actes criminals no em queda cap altra alternativa que requerir la presó immediata i incondicional dels membres d’aquest moviment il•legítim i il•legal que insisteix a menysprear l’Estat Democràtic de Dret.
Resposta del Comitè
Un cop més l’interventor menteix i delira per incriminar els dirigents de la comissió de fàbrica. Cap dels dirigents estava a Florianópolis el dia de l’Acte a la seu de l’interventor. Cap empleat va ser agredit. Ningú va ser retingut i res va ser destruït.
L’extrem del deliri va ser demanar presó per als dirigents que res tenen a veure amb la decisió dels sindicalistes que volien conversar amb l’interventor. És ben clar que cap Jutge amb una consciència sana prendria una decisió absurda com aquesta.
Bombes casolanes per calar foc a Cipla
En document emès el dia 12 de juny, l’interventor arriba a l’extrem de la falsedat quan acusa que “els manifestants van divulgant que en aquest mateix dia -13 de juny- i horari, aniran a envair les empreses i calar foc a les fàbriques, inclús esmentant que tenen bombes casolanes per aconseguir els seus objectius criminals”.
Resposta del Comitè
L’odi de classe porta l’interventor a les falsedats. La seva vena feixista el porta a atacar els dirigents obrers de forma al•lucinada.
El dia 13 de juny va ser el dia de l’Acte Nacional pel fi de la intervenció a les fàbriques ocupades. Per intentar impedir l’Acte, l’interventor inventa mentides absurdes com que els dirigents nacionals que estarien presents a la porta de la fàbrica calarien foc amb bombes casolanes. Passa que el dia de l’Acte, el Major de la PM (Policia Militar), comandant de l’operació, estava amb un petit efectiu de la Policia Militar, i va acompanyar l’Acte deixant una pista per a la lliure manifestació. Res d’extraordinari va passar. Cap bomba casolana va ser llençada a Cipla i no hi va haver cap ferit. Va ser un Acte Polític públic i democràtic com sempre han estat les activitats dels treballadors de les Fàbriques Ocupades. L’interventor, un cop més, va quedar com un mentider i un calumniador infame.

V
Les acusacions d’enriquiment dels dirigents

En un document enviat al President Interí del PT de Joinville, Manoel Bento, el dia 26 de juny, l’interventor (que xuclarà de Cipla i Interfibra 360 mil reals en pocs mesos amb el seu mòdic salari) fa serioses acusacions contra els dirigents acomiadats, d’haver desviat recursos financers de les empreses per al seu propi benefici. Inclús totes les acusacions van ser els punts principals d’atacs per part de les boques de lloguer a la premsa de Joinville. Vejam les acusacions:
Literalment, l’interventor afirma el següent: “durant els primers dies d’intervenció, a través dels treballs d’auditoria, ja van ser verificats vàries irregularitats, com per exemple, desviaments de recursos financers de l’empresa, practicats per la Comissió de Fàbrica, entre els quals es poden esmentar: cirurgies particulars i reformes de residència de membres de la comissió pagats amb recursos de l’empresa; a més d’això, la comissió es va endur diversos béns pertanyents a l’empresa, com notebooks i impressores (...)”.
La cirurgia de Serge
Quan inventa “cirurgies particulars” l’interventor està dient que una cirurgia feta a Serge Goulart hauria estat pagada per l’empresa. Aquesta cirurgia era de coneixement de tots perquè implicava un apartament de Serge de les activitats professionals per un període de 30 dies. L’interventor ha decidit falsificar els fets i mentir públicament.
A la columna de Luiz Veríssimo, al Jornal Noticias do Dia, és va fer l’afirmació que l’interventor “va descobrir” que aquesta cirurgia va costar més de cent mil reals i que va ser pagada per Cipla. Mentida descarada!
La cirurgia de Serge va ser integralment pagada pel seu propi pla de salut, Unimed, que Serge fa anys que paga. Cipla no ha pagat ni un centau d’aquesta o de qualsevol altra operació. On és la nota fiscal que comprova el pagament per Cipla d’aquesta cirurgia?
Per contra, Serge ha divulgat els documents del seu pla de salut immediatament que es van inventar les mentides.
El Sistema de Seguretat a la residència de Serge
És probable que l’interventor s’estigui referint, quan diu “reforma a la residència de membres de la comissió pagats amb recursos de l’empresa”, a la instal•lació del sistema de seguretat a la residència de Serge, que va costar tretze mil reals.
Cipla va ser assaltada, els vigilants rendits i durant hores els assaltants es van moure dintre de l’empresa un dissabte a la nit. Es van endur un caixer electrònic i una paret falsa a la sala dels antics patrons, fins aleshores desconeguda, va ser oberta pels lladres. Fins avui no se sap que hi havia dins d’aquella doble paret. Estranyament, dos dies després, la residència de Serge va ser assaltada. Res de valuós va desaparèixer, però el seu despatx va ser regirat del tot. Tres dies després hi va haver un nou assalt. Llibres i documents van ser robats. En vint i cinc anys, la casa de Serge mai havia patit un assalt. La seva esposa i les dues filles petites estaven terroritzades. Serge va informar el CAF que no sabia què fer. Estava decidit a dimitir per atendre la petició de l’esposa i les filles. Però, el CAF no va acceptar la proposta i va decidir garantir-li la seguretat. Inicialment van pensar en contractar vigilants, però la despesa era inviable. Aleshores un dels membres del CAF, responsable del sector financer de l’empresa, va proposar un sistema de seguretat amb càmeres de vídeo i la compra d’un portal electrònic. Des d’aleshores, no hi ha hagut cap més assalt a la seva residència. Per tant, l’interventor calumnia quan afirma que Serge va desviar diners de l’empresa per al seu benefici personal. No, la decisió va ser presa a la instància administrativa de la fàbrica i tenia una raó real de seguretat. Tota la discussió d’aquesta reunió està reflectida a l’Acta, però l’interventor no està interessat en els fets i sí en una persecució política implacable contra els dirigents de les fàbriques ocupades.
Els ordinadors de Serge
L’interventor també ha acusat que Serge va comprar dos ordinadors per al seu despatx a Sao Paulo. Serge no té despatx a Sao Paulo. El despatx que l’interventor diu ser de Serge, en realitat va ser una decisió del Comitè Administratiu i Financer de Cipla per enfortir la nostra posició a Sao Paulo, principal centre econòmic i polític del país.
L’interventor no parla de la matèria primera
L’interventor fa una sèrie d’atacs i calúmnies contra, principalment, Serge Goulart, conegut dirigent del moviment obrer, amb el clar objectiu de desmoralitzar-lo políticament i, així, destruir el moviment d’ocupació de fàbriques al Brasil. En cap moment, l’interventor informa sobre l’acord que Serge va aconseguir amb el govern veneçolà, pel qual més de quatre milions de reals en matèria primera va ser enviada a les fàbriques. Sense aquesta matèria primera, aquestes empreses ja haurien tancat. Va ser aquesta la que va impulsar la capitalització, en un moment en que els treballadors no tenien a ningú més per recórrer. Va ser a Chávez que Serge va recórrer i va ser atès pel President Veneçolà, que dirigeix un procés revolucionari al seu país.
Si la intervenció no hagués tingut lloc, més de dos milions de reals haurien entrat a la fàbrica per millorar la situació financera, acabar de pagar els comptes del mes, salaris, etc. En els propers mesos més de 4 milions de reals vindrien per tancar l’acord fet amb les fàbriques ocupades. Amb la intervenció tot està en suspens. Així, aquests llocs de treball tenien alguns anys de perspectiva més i amb la continuïtat de la relació política / comercial amb Veneçuela, potser aquestes empreses amb tots els seus llocs de treball es podrien salvar.
Els processaments per danys morals estan de camí
Totes aquestes acusacions estan sent motiu de processaments contra l’interventor, el sindicat i les boques de lloguer que van reproduir aquestes, com si fossin veritats absolutes, en els seus programes de radio, tv o a les seves columnes als periòdics. Tots estan sent processats per falsificació, calúmnia i difamació. I respondran en els tribunals per danys morals. Els seus atacs tenen objectius polítics i inconfessables. Volen destruir el moviment de les fàbriques ocupades perquè aquest posa en pànic als capitalistes i els seus agents al govern i al parlament. Per això ataquen treballadors que no han fet res més que lluitar i aconseguir mantenir, amb totes les dificultats, els llocs de treball de Cipla i Interfibra per cinc anys. Controlant un pressupost de més de 60 milions de reals per anys, cap dels dirigents del moviment va canviar de vida ni es va endur ni tan sols un centau per al seu benefici propi. Això deixa les rates de la burgesia embogits. Al final, la lògica mafiosa i oportunista que impregna la societat burgesa és que cadascú s’ha d’oferir a qualsevol preu. Però aquest no és el principi ni l’objectiu d’un socialista i de la classe treballadora.

VI
L’interventor afirma que els treballadors li donen suport

En el mateix document enviat al President del PT, l’interventor fa la següent afirmació: “a més de la circulació als murals de l’empresa de les irregularitats trobades i que van cometre els membres de la Comissió de Fàbrica amb la finalitat de donar coneixement als empleats i demostrar transparència a la nova administració, s’ha promogut un enquesta als treballadors –de lliure adhesió- que va resultar el següent: 93,31 de les persones que estan treballant estan a favor de la intervenció i 76,75 del total dels empleats de l’empresa està a favor de la intervenció”.
O sigui, ell no amaga que utilitza els murals de les empreses per difondre de forma covard les seves mentides i calúmnies contra els dirigents que ell va expulsar de la fàbrica a càrrec de 150 Policies Federals. El seu objectiu amb aquesta mesura és òbvia, col•locar els treballadors contra els dirigents que van elegir i així aconseguir un mínim de crèdit.
Els treballadors han informat que van ser obligats a firmar quan els seus caps i els directors nomenats per l’interventor van anar de màquina en màquina, de sector en sector, requerint les seves firmes en el document que aprovava la intervenció. Qui es negués a firmar, era amenaçat d’acomiadament.
És la democràcia de Hitler o les eleccions que Bush va organitzar a l’Iraq.
Si els treballadors són favorables a la intervenció perquè enlloc d’envair la fàbrica amb la Policia Federal, no va ser convocada pel sindicat una assemblea general per destituir la comissió com ells ja van intentar fer alguna vegada?
Per què quan ho van intentar, van fer i dirigir l’assemblea i van perdre 92% a 8%. Qui no ha vist mai un dictador armat fins a les dents obligar el poble a anar a les seves pallassades i després afirmar que té el suport de tots?!
Estem preparats per a una assemblea amb vot secret, en la que tinguem dret de paraula, per discutir i decidir per majoria si l’interventor o la Comissió elegida és qui ha d’estar al capdavant.

VII
Gestió de l’interventor X Gestió dels treballadors

Com a últim punt, assenyalar el desastre de gestió de l’interventor, comparat amb la gestió dels treballadors.
La situació avui sota la direcció de l’interventor
La primera mesura de l’interventor va ser acabar amb totes les conquistes de la gestió obrera sota la direcció de la Comissió de Fàbrica. ELS SALARIS ESTAN SENT ENDARRERITS. Falta pagar una part d’abril, al maig es va pagar a penes mil cent reals i de juny s’ha pagat, fins ara, set cents reals. El motiu? Primer s’ha de pagar la fortuna escandalosa del salari de l’interventor de VUITANTA I SET MIL REALS per mes. A més d’això, ell va acabar amb la més gran conquista dels treballadors: les 30 hores setmanals. El banc d’hores va ser reinstal•lat i el treballador que abans decidia amb els altres, avui és ignorat, cap satisfacció li és donada, per exemple, pels retards del salari.
L’interventor va anunciar als diaris, ràdios i TV que ningú seria acomiadat. Però, ja s’han produït, al voltant de cinquanta acomiadaments. I el feixista acomiada per JUSTA CAUSA per no paga res a ningú. També perdrà això a la justícia però vol guanyar temps i calumniar els treballadors.
Entre els acomiadats estan la senyora Onélia, una senyora de 66 anys d’edat i 36 anys a Cipla, i Domingos da Rosa, amb 52 anys d’edat i 32 a Interfibra. Aquesta és la recompensa per dècades de dedicació. Però nous acomiadaments estan de camí. L’interventor, juntament amb la nova camarilla que dirigeix les empreses, van decidir retallar un 20% el full de pagament, o sigui, 180 mil reals d’un total de 900 mil reals. Estan a la llista de retall tots els jubilats, els guardaeines, les cuineres, les zeladores i els vigilants. Aquests sectors estan en fase d’externalització. Però també hi ha hagut gent de l’administració que s’ha venut per trenta diners i que ha donat suport a la intervenció.
L’absurd s’amplia quan el motiu al•legat per a la intervenció, fins ara no s’ha complert per l’interventor: el pagament mensual del 5% de la facturació per a l’INSS. Ha passat el mes de juny, ja s’està arribant al final de juliol i ni un centau ha estat recollit. Pitjor, tant el Jutge com l’òrgan de govern fan els ulls grossos. Però, aleshores, perquè era sinó la intervenció?
La situació en el moment de l’ocupació
Quan la Comissió de Fàbrica va assumir el control de les empreses a l’octubre de 2002, la situació era la següent: Cipla havia facturat 950 mil reals i Interfibra tenia una facturació zero estan aturada feia mesos; els treballadors rebien de 30 a 50 reals per setmana i el 13è salari no es pagava, acumulant retards salarials des del gener de 2002; la vida era un infern perquè els comptadors de l’aigua, la llum i el telèfon de gairebé tots els treballadors estaven tallats; per menjar la majoria dels treballadors depenia de l’ajut bàsic dels familiars i de l’església; el FGTS, així com cap impost s’havia pagat en els darrers deu anys; LA JUSTÍCIA, EL GOVERN I EL SINDICAT ES MANTIGUEREN CALLATS. No hi va haver cap intervenció per obligar els Batschauer a pagar els impostos, els salaris i els drets dels treballadors per acabar amb la humiliació que passaven.
La gestió obrera fins al moment de la intervenció
La facturació de Cipla / Interfibra va arribar gairebé als cinc milions, sense un centau d’ajut governamental, però continuava faltant tres milions mensuals per arribar al punt d’equilibri, o sigui, allò que les empreses han de facturar per satisfer tots els seus compromisos. Per tant, tots els mesos els deutes s’acumulaven, el que va impedir, per exemple, saldar el FGTS i tots els impostos.
El salari i el 13è (paga extra) de 2003 fins al 2005 estava al dia. El 13è salari de 2006 faltava pagar la meitat, que es pagaria al mes de juny a través de matèria primera arribada de Veneçuela, però la intervenció ho va impedir.
Dels salaris, festius, etc., no pagats pels antics propietaris, l’administració dels treballadors va aconseguir pagar més del 80% i encara pagar més de dos milions de reals del passiu laboral deixat pels patrons amb els que ja no estaven a l’empresa. Com la facturació no havia arribat al punt d’equilibri, calia triar què pagar i què deixar per més endavant. Tot i així, una part de l’ICMS, l’INSS de l’empleat, així com l’IRF van ser recollits des del 2003. La decisió dels treballadors sempre va ser primer satisfer els salaris i garantir la compra de matèria primera. És per això que els treballadors van decidir recollir els altres impostos i obligacions quan hi hagués les condicions, que no es van assolir abans de la intervenció. I ara sí que mai es produirà.
Conquistes com la fi del banc d’hores, la reducció de la jornada de treball, a l’abril de 2003, de 44 a 40 hores setmanals amb el dissabte lliure i, el gener de 2007, de 40 a 30 hores setmanals, tot sense reducció de salaris, van ser commemorades pels treballadors. Totes les línies generals de l’administració eren decidides en assemblees amb tots els treballadors.
A més d’haver mantingut tots els mils llocs de treball, en aquest any, amb l’adopció de les 30 hores, 40 nous llocs de treball van ser generats a Cipla.
Per això hem estat dient durant aquests últims cinc anys: “Ells tanquen les fàbriques, nosaltres les obrim. Ells roben les terres, nosaltres les ocupem. Ells fan les guerres i amenacen el futur de la humanitat. Nosaltres volem la pau i per això som el futur de la humanitat!”

Joinville, 20 de juliol de 2007
Comissió electa de Cipla i Interfibra