La “reconciliació” que ens amenaça i com combatre-la. La trampa de la reconciliació

Escrit per William Sanabria – CMR

8 de gener de 2008

Julio Borges, dirigent del partit contrarevolucionari Primero Justicia, en una entrevista al programa d’Ernesto Villegas a VTV, En Confianza, explicava que el resultat tan ajustat del referèndum era un “missatge del poble” a l’oposició i al govern “perquè ens entenguem, ens dediquem a solucionar els problemes i abandonem el clima d’enfrontament”. Com se solucionen els problemes i alhora se supera el clima d’enfrontament segons el Sr. Borges? Molt fàcil: en primer lloc, “no polititzant més el país”. És a dir: res de socialisme, control obrer, poder popular. “El govern el que ha de fer és deixar de gastar els diners en altres països com Cuba o Bolívia, o de polititzar les institucions amb propostes socialistes, i solucionar els problemes de la població”. Aquest és el discurs que Borges i el seu partit, aliat del PP espanyol i del PAN mexicà, llencen insistentment des de fa mesos. Això sí, immediatament, tant Borges com altres dirigents contrarevolucionaris ens avisen: “la reforma constitucional ja ha estat rebutjada” pel que “els cinc motors (per construir el socialisme) estan fosos” i l’estat socialista, la possibilitat d’expropiar empreses, els Consells de treballadors, no poden ser plantejats.

És com si algú et digués : « has de construir una casa però, atenció!, no podràs fer servir maons, tampoc ciment, ni per descomptat aigua; això sí, aquí tens tota la sorra que vulguis. I se m’oblidava: et lligaré una mà a l’esquena”. El sentit de l’anomenada reconciliació és ben clar: no és més que una estratagema, un regal enverinat de l’oposició contrarevolucionària perquè el Govern bolivarià l’accepti (el que significaria un suïcidi polític), o en el cas que el rebutgi, llençar una nova ofensiva al carrer i als mitjans de comunicació amb la idea de que Chávez és el culpable del clima d’enfrontament, que és autoritari, prepotent, etc.

Fins ara, el President Chávez ha plantejat que no hi ha negociació ni conciliació possible amb la IV República, que sota el capitalisme no hi ha sortida per al poble veneçolà i els altres pobles de l’Amèrica llatina i del món, i que l’objectiu de construir el socialisme es manté. A la Reunió amb Organitzacions Socials d’Uruguai del dimarts 18 de desembre Chávez va tornar a ratificar aquestes idees. En canvi, la pressió dels sectors reformistes del moviment bolivarià en el sentit de negociar amb l’oposició està sent més insistent i organitzada que a cap altre moment al llarg dels últims anys.

Aquests sectors són conscients que, fins i tot, si per ara no puguessin arribar al 100% dels seus objectius, és a dir, obrir una mesa de negociació amb l’oposició i arribar a algun tipus d’acord explícit o implícit per frenar la revolució, la intensa pressió que estan exercint sí els pot permetre alentir la marxa de la revolució i introduir algunes propostes que venien plantejant en petit comitè des de fa temps: eliminar totalment, o al menys flexibilitzar, els controls sobre els capitalistes, particularment el control de preus (i més aviat que tard, inevitablement, el control de canvis); frenar qualsevol temptació d’expropiació o nacionalització; impedir el desenvolupament i extensió dels Consells de Treballadors; …

Tot i així, les conclusions que treuen de la derrota electoral les bases revolucionàries van en un sentit diametralment oposat al de la burocràcia. La idea més estesa és que la revolució ha d’intensificar la seva marxa enlloc de moderar-se, resoldre problemes llargament ajornats com l’alta taxa d’economia informal (gairebé el 50% de l’economia) i l’atur, el dèficit d’habitatges, el desabastiment, la inseguretat ciutadana, la corrupció…
Una de les demandes més sentides és justament la necessitat d’una depuració interna de la dirigència bolivariana que erradiqui a aquesta burocràcia pro-capitalista que s’ha anat consolidant a la gran majoria de ministeris i institucions i que cada cop tendeix a fusionar de forma més clara els seus objectius i interessos amb els de la burgesia.

De la lluita entre aquesta voluntat de les bases revolucionàries per avançar cap al socialisme i l’intent de la quinta columna burocràtica –amb el suport de la burgesia- de frenar aquest avenç dependrà el destí de la revolució bolivariana. És una lluita oberta, el resultat de la qual no està definit encara i en el que la pròpia actuació dels revolucionaris i particularment dels activistes i dirigents obrers, estudiantils i populars (quin programa i plans d’acció defensem i quina tàctica i mètodes emprem per lluitar per ells) serà un factor determinant.

A on va dur la negociació del 2002?

La crida a negociar amb la contrarevolució i frenar la revolució no és nova al nostre procés revolucionari. Sectors de la direcció, en diferents ocasions, l’han plantejat i sempre que aquesta línia s’ha imposat el seu efecte pràctic no ha estat precisament el de reconciliar els veneçolans sinó el contrari: envalentir a la reacció, desorientar i desarmar ideològicament a les bases revolucionàries i permetre que els contrarevolucionaris passessin a l’ofensiva.

El cas més evident va ser la negociació oberta després que derrotéssim el cop d’abril de 2002. El “diàleg” va permetre desaprofitar la correlació de forces extraordinàriament favorable per acabar amb el poder econòmic i polític dels capitalistes que havia creat la insurrecció de masses del 12 i 13 d’abril. L’oposició va emprar les meses de negociació com a caixa de ressonància amb la que va agitar i va reagrupar a la seva base social i va preparar el següent assalt: l’aturada patronal de desembre de 2002 i gener de 2003, de la que ara mateix fa 5 anys.

Cal recordar-ho: només la intervenció audaç i decidida des de baix d’una avantguarda de treballadors prenent els centres petrolers i posant-los a produir, acompanyats per les comunitats populars properes, va infondre nous ànims al conjunt del moviment, va arrossegar a sectors decisius de la Força Armada Nacional i va deixar clar a les bases contrarevolucionàries que no n’hi havia prou amb cassolades i tancar els negocis unes setmanes per fer caure a Chávez. Això va sembrar divisió i dubtes a les files contrarevolucionàries i va retornar la iniciativa i el control de la situació al camp revolucionari.

Qui no aprèn de la història està condemnat a repetir-la! Aquest moment en el que, després dels resultats del 2 de desembre, hi ha un ambient general de reflexió i recerca d’idees en el si del moviment revolucionari pot ser una bona oportunitat per repassar els punts d’inflexió que ha tingut fins ara el nostre procés revolucionari i fer-ne balanç. Quin ha estat el motor de la revolució? Què ens ha fet avançar a cada moment i què ens ha fet retrocedir? Quines mesures han ajudat a organitzar, mobilitzar i elevar el nivell de consciència de les masses i quines han desmobilitzat i desorientat a aquestes i li han donat una oportunitat a la contrarevolució?

Per què és impossible un acord amb els capitalistes?

Aquells que defensen negociar amb l’oposició haurien de començar per respondre a una pregunta molt senzilla: per quina raó quan Chávez els va cridar a negociar el 2002 el resultat no va ser cap reconciliació sinó que els empresaris van respondre a la mà estesa pel govern amb un tancament patronal que va portar el país gairebé a l’abisme? I això malgrat que en aquell moment cap dirigent bolivarià cridava a construir el socialisme ni a trencar amb el capitalisme, i que el Govern fins i tot es va mostrar disposat a concedir ajuts als empresaris i els va cridar a sumar-se a la contrucció d’una Veneçuela amb justícia social i progrés.

És que potser va ser responsabilitat de Chávez o dels revolucionaris –com sostenen cínicament els contrarevolucionaris- per polititzar el país? Evidentment no. La causa va ser que –com ara- els capitalistes veneçolans no podien acceptar cap transformació decisiva de l’economia o la societat, ni tansols mesures reformistes en benefici de les masses que qüestionessin mínimament els seus privilegis. Sobre tot, el que la burgesia no pot acceptar (ni perdonarà mai a Chávez) és el seu discurs parlant de revolució, que va oferir la via que les masses obreres i populars estaven buscant des de feia dècades per intentar canviar de dalt a baix el país i les ha seguit animant a avançar fins avui.

Com ha explicat el mateix Chávez correctament en moltes ocasions, la revolució bolivariana no obeeix a un desig individual seu ni a la voluntat d’un grapat de revolucionaris, sinó que neix de les condicions de vida al límit per a milions de persones que ofereix el capitalisme a Veneçuela i internacionalment. L’oligarquia veneçolana va vendre els recursos del país durant dècades i es va dedicar a viure de rendes, el resultat el coneixem tots: atur, extensió de l’economia informal, davant l’absència d’ocupació digna i estable i el tancament massiu d’empreses (especialment intens després del desastre del “divendres negre”), lumpenització de sectors populars i fins i tot de capes significatives de la classe mitjana. A la decadència econòmica s’afegia la política i moral: extensió de la corrupció en els cercles dirigents (govern, empresaris, burocràcia sindical, etc.).

El caracazo, el 27 de febrer de 1989, va ser una explosió de ràbia del poble contra tot això. El poble va donar un cop de puny a la taula i va exigir solució a aquests problemes. Durant els anys següents les masses van buscar insistentment una via a través de la qual canviar les seves condicions de vida. Després de fracassar les direccions dels principals partits d’esquerres en oferir aquesta via revolucionària es van expressar a través de l’únic líder al que havien vist enfrontar-se a l’oligarquia i no doblegar-se ni pactar amb ella.

Malgrat les crides constants de Chávez des de 1989 als empresaris perquè inverteixin, del creixement econòmic impulsat per l’ingrés petroler durant els últims anys i dels nombrosos ajuts oferts pel Govern Bolivarià a l’empresa privada, els capitalistes continuen sabotejant l’economia, com van fer des de la mateixa elecció de Chávez el 1998, i es neguen sistemàticament a desenvolupar les forces productives.

Certament, la vaga d’inversions dels capitalistes veneçolans, el seu caràcter parasitari, antinacional i especulador –que s’han vist intensificats durant aquests anys de revolució- venen de temps enllà. Vinculats per milers de llaços a l’imperialisme, els empresaris veneçolans van deixar de desenvolupar les forces productives seriosament fa dècades. Si als anys 60 la inversió privada representava aproximadament un 50% del PIB, des de 1983 aquesta xifra no passa del 10%. La Formació Bruta de Capital Fix (la inversió dels capitalistes en noves plantes i maquinària) ha anat caient en picat des de 1983. La construcció i manteniment d’obres públiques i infraestructures va ser abandonada també a partir d’aquell any. Va ser precisament aquesta renúncia dels capitalistes veneçolans a desenvolupar el país la principal causa de la revolució. Aquesta és també avui la causa fonamental que impedeix qualsevol possibilitat d’acord amb ells.

Els empresaris veneçolans basen els seus beneficis no en la inversió en tecnologia sinó en l’explotació brutal de la mà d’obra juntament amb el saqueig de l’estat, particularment de la renda petrolera. L’increment de les despeses socials, el fre a les privatitzacions, la reducció de la jornada laboral o la introducció de traves a l’acomiadament i a l’explotació dels treballadors xoquen frontalment amb els seus interessos.

Una de les primeres mesures que va enfrontar Chávez amb l’oligarquia va ser frenar la privatització de PDVSA tan sols arribar al govern. Un acte de justícia tan simple com intentar exercir un major control governamental sobre l’ingrés petroler amb la finalitat de redistribuir-lo en benefici dels sectors més desafavorits, mitjançant la Llei d’Hidrocarburs (2001), va posar en peu de guerra a l’imperialisme, la burgesia i la burocràcia petrolera. El discurs de Chávez parlant de revolució, en la mesura que anima la lluita revolucionària de les masses i en particular la mobilització i organització del moviment obrer, és així mateix una cosa absolutament intolerable per als capitalistes veneçolans i l’imperialisme.

A més a més, la revolució a Veneçuela esdevé cada cop més clarament un punt de referència per als treballadors, camperols i joves de molts altres països, en especial (tot i que no només) a l’Amèrica Llatina. D’aquí les constants campanyes intentant desprestigiar a Chávez i la revolució, els atacs, la ingerència de l’imperialisme, etc. Els imperialistes, com hem explicat molts cops –contestant a aquells reformistes que diuen que expropiar els capitalistes seria una provocació a la burgesia- no necessiten cap provocació ni excusa per atacar-nos. El simple fet que hi hagi una revolució en marxa i un Govern que no respon als seus dictats és una provocació inacceptable per a ells.

La conclusió de tot això és clara: els objectius més bàsics de la revolució bolivariana (sobirania nacional i productiva, desenvolupament endogen,... ), així com les reivindicacions més elementals de les masses (vivenda, ocupació, seguretat, educació i salut dignes...) són impossibles d’aconseguir sota el capitalisme. Si algú té algun dubte aquí estan els problemes de desabastiment, l’espiral inflacionària, l’incompliment dels plans de construcció de vivendes i de desenvolupament de noves infraestructures per part dels capitalistes privats malgrat les enormes quantitats de diners atorgades pel govern.

La revolució bolivariana només es pot comprendre partint de la teoria de la revolució permanent de Lev Trotski. Les aspiracions antiimperialistes i democràtiques del poble veneçolà només poden ser realitzades si la revolució trenca amb el capitalisme i es transforma en socialista. Un dels grans mèrits de Chávez és haver reconegut aquest fet, haver trencat públicament amb l’anomenada tercera via (la idea d’un capitalisme humà, d’un camí intermedi entre el capitalisme i el socialisme) i haver plantejat el socialisme. Però el socialisme no es pot construir si es deixa la propietat i el control dels principals bancs, indústries i de la terra en mans dels capitalistes i si no es destrueix el vell aparell estatal creat per la burgesia i se’l substitueix per un genuí estat revolucionari basat en els següents punts: elegibilitat i revocabilitat de tots els càrrecs públics, salari no superior al d’un treballador qualificat, rotació de totes les feines burocràtiques en que això sigui possible, armament general del poble organitzant milícies obreres i populars. Aquest és l’objectiu pendent de la revolució en aquests moments. De la seva resolució o no depèn el futur del procés revolucionari.

Comments

Escrit per Alan Woods

A Veneçuela les forces de la contrarevolució estan ocupades en una ofensiva general contra Chávez i la revolució. Els estudiants de dretes van organitzar provocacions armades als campus i al carrer; els mitjans de comunicació burgesos, nacional i internacionalment, han muntat una campanya histèrica contra la “tirania” i la “dictadura”. L’imperialisme nord-americà, amb l’ajut de Juan Carlos i la burgesia espanyola, intenten aïllar a Veneçuela i crear un bloc antirevolucionari a l’Amèrica Llatina, amb base al Brasil, Colòmbia, Xile i l’Argentina.

Com en ocasions anteriors, el cop del 2002, el tancament patronal, el referèndum revocatori i les eleccions del 2005 i 2006, els reaccionaris fan servir la consigna de la suposada “defensa de la democràcia”, com una manera de mobilitzar les forces contrarevolucionàries, creant un clima de temor i inestabilitat per preparar el terreny per a un cop de la dreta.

En aquesta batalla, qui s’oposa a la reforma de la Constitució? Fedecamaras, és a dir, els terratinents, els banquers i els capitalistes; la Conferència Episcopal, que representa a la jerarquia reaccionària de l’Església; els mitjans de comunicació de dretes i l’imperialisme. A l’altre costat de les barricades estan els treballadors i els camperols, els pobres i els desposseïts, la joventut revolucionària i l’intel•lectualitat progressista, en unes altres paraules, totes les forces vives de la societat veneçolana.

Per què la classe dominant odia la reforma constitucional ? Diuen que és perquè Chávez desitja introduir una dictadura, ser elegit president de per vida i altres coses per l’estil. Però la proposta de reforma de constitució no atorga aquests poders ni res semblant. Simplement elimina la restricció que té el president que no pot ser elegit en més de dues ocasions. A Europa no existeix aquesta limitació. Sarkozy i Merkel poden presentar-se les vegades que desitgin, a l’igual que Gordon Brown. En qualsevol cas, la constitució reformada només permet Chávez presentar-se a les eleccions. Serà la població la que decideixi elegir-lo o no.

Aquest hauria de ser el procediment normal per elegir el cap d’estat en una democràcia. A Gran Bretanya, que se suposa que és una democràcia, tenim un cap d’estat hereditari que mai va ser elegit ni ho serà. El mateix passa a Espanya, on Juan Carlos, que es permet el luxe de manar “callar” al president electe de Veneçuela, mai va ser elegit per ningú sinó que va ser nomenat pel dictador feixista Francisco Franco. Qui va elegir a l’Episcopat veneçolà? Qui elegeix els editors dels periòdics de dretes? Qui va elegir als representants empresarials? No va ser el poble de Veneçuela, que va votar massivament a Hugo Chávez fa menys d’un any i que, sens dubte, ho farà de nou al referèndum d’aquí a poques setmanes.
La reforma de la constitució, per tant, no és una recepta per a una dictadura, però sí conté molts punts favorables als interessos de les masses. Conté la jornada laboral de 36 hores setmanals, una de les raons per les que a Fedecamaras no li agrada aquesta reforma. Tampoc els agrada als empresaris clàusules que facilitarien la nacionalització dels seus bancs, latifundis i fàbriques. No els agrada la idea de la formació de milícies bolivarianes o consells obrers a les fàbriques. No els agrada el compromís amb la construcció d’una economia socialista a Veneçuela. Per això lluiten contra la reforma, per això demanen el “no” al desembre. Per aquesta raó la classe obrera ha de lluitar amb una determinació encara més gran pel “sí” al referèndum.

Una Constitució, fins i tot la més democràtica, és només un tros de paper. No significa res si no és que la portes a la pràctica. I això depèn de la correlació de forces de classe, de la disposició de les masses a lluitar. El resultat final de la revolució no es decidirà als despatxos d’advocats o a reunions parlamentàries, sinó al carrer, a les fàbriques, als pobles i als barracons de l’exèrcit.

No cal dir que la lluita pel socialisme no acabarà amb el referèndum. Però el referèndum és més que una sèrie de batalles parcials, el resultat pot influir en les lluites de les masses en un sentit positiu o negatiu. Quan les masses avancen cap a la transformació socialista, els contrarevolucionaris cada cop es desesperen més i es tornen més agressius. La revolució ha de fer front d’una manera decidida aquesta amenaça. L’única manera de desarmar els contrarevolucionaris és fent passes fermes en direcció a completar la revolució. El primer pas és aconseguir un massiu “sí” al referèndum, aquest resultat donaria un cop ben dur a la contrarevolució i obriria el camí per a més mesures contra l’oligarquia.

Hi ha alguns a l’esquerra que es neguen a veure això com una lluita entre les classes i que defensen l’abstenció o inclús el “no” al referèndum. És una postura funesta. Cal comprendre que la victòria del “no” seria un triomf de l’oposició contrarevolucionària. Desanimaria a les masses i animaria a l’oposició a intensificar la seva agitació i conspiracions contrarevolucionàries. Si hi ha persones que es consideren revolucionaris o fins i tot “marxistes” que no comprenen aquest fet elemental, només podem sentir pena per ells.

Les declaracions de Baduel

Les declaracions del general Raúl Isaías Baduel el 5 de novembre van ser una part clau d’aquesta ofensiva contrarevolucionària. Fins al seu retir el passat mes de juliol, Baduel era Ministre de Defensa i aparentment aliat d’Hugo Chávez. Ara Baduel s’ha posicionat en contra del president. En una conferència de premsa, va descriure els canvis proposats pel president com un “cop d’estat de fet” i una “imposició no democràtica que ens faria retrocedir d’una manera tràgica”. Aquest atac tenia clarament la intenció de provocar una escissió a les files del Moviment Bolivarià i promoure el “no” al referèndum sobre els canvis constitucionals previst per al 2 de desembre.

Com podem evitar que la revolució veneçolana segueixi el mateix camí que a Xile? Els marxistes diem: només fent avançar la revolució, colpejant de manera contundent a la burgesia contrarevolucionària, expropiant els banquers, terratinents i capitalistes, fent que la revolució sigui irreversible. Per a aconseguir-ho caldrà armar els treballadors i els camperols per lluitar contra les forces contrarevolucionàries, tant dintre com fora del país.

Això és el que nosaltres diem. Però hi ha d’altres veus que diuen coses ben diferents. Una d’aquestes veus més persistents és la de Heinz Dieterich, un professor alemany que viu a Mèxic i que en els últims anys ha estat fent una campanya estrident a favor del que ell anomena “socialisme del segle XXI”, una espècie de socialisme que difereix molt poc del capitalisme. Heinz Dieterich s’ha oposat sistemàticament a les expropiacions i al control obrer. Està en contra de tocar la propietat dels banquers, els terratinents i els capitalistes. I, com és natural, s’oposa a tocar l’estat burgès i l’exèrcit.

No és una coincidència que el general Baduel escrivís el prefaci del llibre de Heinz Dieterich: El socialisme del segle XXI (Hugo Chávez i el socialisme del segle XXI) i que ajudés en la seva presentació a Veneçuela. Es pot dir que Heinz Dieterich no és responsable de les idees i accions de Baduel. Però quina va ser la seva reacció davant de les declaracions del general? Es va distanciar de Baduel? Va rebutjar el que va dir Baduel? En absolut.

El 8 de novembre va aparèixer a Rebelión un article de Heinz Dieterich amb el títol: La ruptura Chávez-Baduel: impedir el col•lapse del projecte popular. Reproduïm a continuació tot el text perquè els nostres lectors puguin jutjar ells mateixos, perquè no es pugui fer cap tipus de suggeriment sobre que nosaltres mal interpretem les paraules del company Dieterich. A més a més, es pot trobar l’article sencer a: http://www.rebelion.org/noticia.php?id=58708

El company Dieterich parla per ell mateix, aquí està el text complet de l’article:

“1. El que està en joc

La convocatòria pública de l’ex General en Cap i Ministre de Defensa veneçolà, Raúl Isaías Baduel, de votar en contra de la reforma constitucional proposada pel President Hugo Chávez i avalada per l’Assemblea Nacional, ha sacsejat un ordre nacional que semblava estable. Alhora, ha obert una fase d’incertesa que podria tenir greus conseqüències per al projecte popular veneçolà i la integració bolivariana d’Amèrica Llatina. Comprendre les causes objectives, possibles conseqüències i solucions d’aquest conflicte és, per tant, fonamental per evitar un triomf de l’oligarquia i de l’imperialisme.
Malgrat tenir una relació personal d’apreci de molts anys amb ambdós personatges, no faré una apologia de cap dels dos protagonistes, sinó una anàlisi racional que pretén contribuir a una solució progressista de la greu situació. Una variable per comprendre el conflicte és la personalitat d’ambdós militars, però no és el moment d’introduir aquesta variable en l’anàlisi.

2. Les causes del conflicte

Les acusacions que Baduel s’ha venut a l’extrema dreta, que el seu anticomunisme l’ha guanyat o que és un traïdor, no porten al nucli del problema. Des que va ser Comandant de la 42 Brigada d’Infanteria de Paracaigudistes, hi ha hagut molts intents de subornar-lo i vàries conspiracions per a assassinar-lo i no ha claudicat davant de cap. És un home que actua per conviccions, no per conveniències i aquesta és la raó per la que es va enfrontar al cop de l’11 d’abril, malgrat que els colpistes el van tractar de subornar perquè col•laborés. I el fet que no va participar el 4 de febrer i el 27 de novembre té la seva explicació, que els líders involucrats coneixen i que algun dia serà pública.
L’afirmació que es va autoexcloure del projecte bolivarià del President, amb el seu posicionament del 5 de novembre, contra la reforma, és la clau per comprendre l’actual situació. Baduel no es va poder autoexcloure del projecte governamental perquè ja estava exclòs. Estava marginat, i la responsabilitat principal d’aquesta marginació és del govern.

3. El model de Lucius Quinctius Cincinnatus

En sortir del Ministeri de Defensa el juliol del 2007, el General va declarar que es retirava un temps de la vida pública per treballar a la seva finca i reflexionar sobre el seu futur com a home públic, tal com havia fet el cònsol Lucius Quinctius Cincinnatus fa 2.500 anys a Roma. El dilluns, 5 de novembre, aquesta fase de meditació va acabar amb la dramàtica irrupció pública en el debat de la reforma constitucional.
Hi ha, en canvi, dues diferències fonamentals amb el model històric: a) el General no va ser convocat per les forces de l’Estat per “salvar a Roma”, sinó motu proprio, per la seva pròpia iniciativa i, b) va escollir el moment i el terreny que garantís el màxim efecte del cop de sorpresa que iniciés la seva carrera política del futur. Part de l’efecte va consistir en que uns 18 dies abans encara havia donat suport públicament a la reforma constitucional.
Estan del cert, en canvi, els observadors que constaten que hi havia senyals inconfundibles públiques de preocupació en Baduel davant de l’evolució del projecte bolivarià que ell veia: tals com l’escàs vigor en el combat de la corrupció, el desenvolupament inflacionari de l’economia, la discrecionalitat en l’ús dels ingressos de PdVSA i la falta de definició de la institucionalitat del Socialisme del Segle XXI.

4. L’ofensiva del General procura ocupar el centre polític del país

El terreny del cop polític escollit pel General va ser la reforma constitucional i el moment, l’inici de la campanya oficial pel Sí, i de les protestes violentes de la dreta. Raúl Baduel és un extraordinari militar amb visió estratègica el que explica el contingut i el moment de la declaració pública. Contràriament al que diu la propaganda oficial i el sectarisme, no és un home de l’extrema dreta que, per definició, és extra-constitucional, sinó un home de lleis. El seu pronunciament a favor de la Constitució de 1999, contra l’aglomeració excessiva del poder executiu, és el discurs per ocupar el centre polític del país.
Mancant d’una organització nacional i de fons adequats per iniciar una campanya política nacional, el general va convertir la creixent controvèrsia sobre els continguts i procediments de la reforma constitucional en el que, en termes militars, és la reserva estratègica d’un bel•ligerant: una força preorganitzada en stand by, per a fins ofensius o defensius eventuals. En la dramàtica situació del dilluns, després de les manifestacions a favor i en contra de la reforma, una declaració del tipus que va fer, li donaria d’immediat un fòrum mundial mediàtic i, dintre de Veneçuela, un lideratge en el centre polític, que el país ara no té.

5. La ruptura amb el President i la batalla decisiva

La declaració del General significa, com és obvi, la ruptura oberta amb el President i el projecte bolivarià, que el mandatari està configurant des del 2003 fins ara. El moment escollit pot semblar brutal, perquè inicia una “guerra” sense quarter a l’estil de Bolívar. El retir immediat dels escoltes del General i de la seva família, per part del Ministeri de Defensa, en acabar la conferència de premsa, és un dels exemples d’aquesta situació. Però és obvi que Baduel considerava totes les naus cremades i que, en passar a l’ofensiva, va jutjar que el cop havia de ser contundent.
La intervenció del General equival a una batalla decisiva, perquè si el President no guanya el referèndum o si no el guanya al menys amb el 60 per cent dels vots, estaria obligat a convocar noves eleccions. És a dir, la convocatòria al “no” és molt més que una simple qüestió electoral o un debat sobre prerrogatives constitucional de l’Estat i del poble: és, per ara, la batalla decisiva sobre el projecte de país configurat pel President en els últims quatre anys, des del “socialisme a la veneçolana” fins els canvis fonamentals que es pretenen introduir a la Constitució de 1999.

6. Veneçuela entra en una fase d’incertesa

És indubtable que la intervenció del General ha causat dos efectes importants: a) ha reforçat a totes les forces del “No”, des dels radicals fins els moderats; aquesta és una responsabilitat històrica d’enormes dimensions que sens dubte pesarà sobre la consciència del General fins a la fi de la seva vida; b) ha anul•lat l’abstenció com a opció.
En canvi, és difícil preveure amb previsió les conseqüències. Raúl Baduel ha perdut, sens dubte, el gran suport que tenia dintre del “Chavisme” dur. Caldrà veure si el suport que guanya en el Centre i amb els bolivarians decebuts pot compensar aquella pèrdua de capital polític. De part del President caldrà veure si aconsegueix mobilitzar contingents d’electors a favor seu, que abans estaven indecisos o inerts.
Dintre d’aquest càlcul és necessari recordar que una característica política de Veneçuela és que, des de l’any 1999, el govern no ha aconseguit reduir el bloc opositor, que té una base dura del voltant del 35 al 40 per cent de la població; el que és una plataforma força alta per a un salt cap al govern, en qualsevol crisi.

7. La sortida: aliança estratègica entre Chávez i Baduel

Amb el perill d’una derrota, absoluta o relativa del “sí”, s’obre novament una fase tendencialment caòtica a Veneçuela que en pocs anys podria acabar amb el govern d’Hugo Chávez. I si Chávez surt del Palau de Miraflores, la integració d’Amèrica del Sud podria aturar-se. Això és el que hi ha en joc.
Per evitar aquell futur incert i impedir que la dreta i l’imperialisme es puguin fer amb el poder a Veneçuela, caldrà que Chávez i Baduel arribin a un acord negociat que es basi en una aliança estratègica entre el Centre polític del país i el Bolivarianisme. Seria convenient deixar de sacralitzar la nova Constitució i veure-la pel que és: un modus vivendi normatiu construït sobre la correlació de les forces reals en un moment històric. Si no, es corre el perill de pagar el preu polític que està pagant Evo Morales a Bolívia per l’Assemblea Constituent.
És evident que la nova Constitució no és necessària per avançar el caràcter antiimperialista i popular del procés bolivarià que encapçala el President en els àmbits nacional i internacional, ni tampoc és necessària per avançar cap al Socialisme del Segle XXI. I és igualment obvi que el model actual té una sèrie de debilitats estructurals, que poden fer crisi l’any vinent, particularment a l’economia i en la falta de dialèctica en els òrgans de conducció del país.
A la llum del que està en joc per al poble veneçolà i els pobles llatinoamericans, un pacte estratègic entre ambdues forces no només és necessari per protegir el procés, sinó també per tornar a l’esperit democràtic col•lectiu original del Samán del Guere. Qui pensi que això és impossible després de la declaració de Raúl Isaías Baduel està oblidant el conflicte entre el tinent coronel Arias Cárdenas, de l’MBR-200 i el President Hugo Chávez.
L’any 2002 Arias Cárdenas va dir textualment durant un programa en viu al canal RCTV que Chávez era un “assassí”, una “persona malalta, paranoica” i “cap d’aquesta banda de delinqüents” que està al govern. Anys després va ser nomenat pel President com a Ambaixador de la República Bolivariana de Veneçuela davant les Nacions Unides i avui és el cap del Partit Socialista Unit de Veneçuela (PSUV) a l’estat més poderós del país, el Zulia.
La política és l’art de les aliances possibles i, a la llum del que està en joc, la responsabilitat històrica ineludible d’ambdós ex companys d’armes, Hugo Chávez i Raúl Isaías Baduel, és resoldre la crisi política actual –i econòmica futura-, de tal manera que l’oligarquia i l’imperialisme no es puguin adjudicar un altre triomf estratègic a la Pàtria Gran”.

Què significa?

Què signifiquen aquestes paraules? En primer lloc, hem d’observar que Dieterich no critica l’essència del discurs de Baduel, menys encara el rebutja. Tot el contrari, assumeix el paper de testimoni de la defensa. A la primera part de l’article diu que Baduel “ha sacsejat un ordre nacional que semblava estable”. No sabem de quin país parla el company Dieterich, però no pot ser de Veneçuela. L’”ordre nacional” allí no és estable en absolut ni ho ha estat durant un temps.

A Veneçuela hi ha una lluita de classes ferotge. Les masses lluiten per aconseguir un canvi fonamental a la societat, és a dir, lluiten per la revolució socialista, mentre que un grapat de paràsits adinerats, l’oligarquia, s’aferra a la seva riquesa, poder i privilegis. Per a aconseguir-ho, l’oligarquia està disposada a qualsevol cosa, mobilitzar a la multitud al carrer per provocar violència i caos, fer sabotatge econòmic, organitzar conspiracions per derrocar un govern elegit democràticament, intrigar amb potències estrangeres. Si aquesta situació és la que el company Dieterich anomena “estabilitat” ens agradaria aleshores saber què és la inestabilitat.

L’odi embogit cap a Chávez i el desig de lliurar-se d’ell a tota costa és, en el fons, un odi de classe. La burgesia i els imperialistes saben que darrera del líder bolivarià estan les masses veneçolanes: els treballadors, els camperols, els pobres i els oprimits, als que la Revolució Bolivariana ha despertat i que ara desafien la propietat privada i els “drets sagrats” de direcció. Les masses estan aprenent de la seva experiència i empenyen la revolució cap endavant en direcció a l’expropiació dels terratinents i capitalistes. Aquest és el veritable temor de la classe dominant. Aquesta és la raó de que cridin per la “tirania” i la “dictadura”.

La Constitució de 1999 limita als presidents a dos mandats de sis anys cada un, per tant, la presidència de Chávez acabaria el 2012. Aquest és el principal objectiu de l’oposició i l’ala pro-burgesa del Moviment Bolivarià: lliurar-se de Chávez tan aviat com sigui possible. Calculen que sense ell, el moviment es dissiparia i fracturaria. Al que realment posen objeccions és a les 69 esmenes que inclouen mesures a favor de les masses i contra l’oligarquia. Inclouen la jornada laboral de 36 hores setmanals i més expropiacions. Això implica un moviment més gran en direcció anticapitalista, una cosa intolerable no només per a l’oligarquia veneçolana i els seus amics a Washington, sinó també per a aquells sectors del Moviment Bolivarià que s’oposen a la revolució socialista.

El principal perill de la revolució, com hem dit en moltes ocasions, no és tant l’enemic extern com l’enemic intern: els agents de la contrarevolució dintre del Moviment Bolivarià, la quinta columna burgesa, aquests “bolivarians” que porten una samarreta vermella però que, en secret, s’oposen al socialisme, que temen a les masses i flirtegen amb l’oposició. Aquestes persones volen frenar la revolució i arribar a un acord amb l’oposició contrarevolucionària.

La nova carta permetria a Chávez ser reelegit i reduir la influència dels governadors i alcaldes. La raó és que no es pot confiar en molts d’ells. Baduel no és un cas aïllat. Altres suposats seguidors de Chávez també han trencat amb ell, fins i tot Ismael García, del partit Podemos, que s’ha passat a l’oposició.

Aquest fet no ens hauria de sorprendre. La polarització entre les classes, entre treballadors i capitalistes, camperols i terratinents, pobres i rics, es reflecteix en una diferenciació interna dintre del Moviment Bolivarià. Un sector dels dirigents, alarmats per l’ascendent moviment revolucionari i totalment oposats al socialisme, giren ràpidament a la dreta, cap a la contrarevolució, mentre que les masses i la base bolivariana giren fins i tot més ràpidament a l’esquerra, en direcció a la revolució socialista.

Les masses s’han posat al voltant de Chávez, a qui veuen com el representant dels seus interessos. Un cop més, Chávez va demostrar que era capaç de mobilitzar els seus seguidors en una manifestació de masses a favor del socialisme i de la nova constitució. Un cop més els carrers de Caracas es van omplir de treballadors i joves amb samarretes vermelles. Al míting, el president va descriure correctament als líders estudiantils com a “mocosos burgesos rics” i també va atacar a la jerarquia de l’Església Catòlica Romana pel seu paper. Aquests sentiments van ser aplaudits de forma entusiasta pels manifestants. Les masses no estan disposades a acceptar de manera passiva l’agressió de la contrarevolució. Aquesta és la resposta a tots aquells que afirmen que la revolució està acabada, que les masses no lluitaran, que la correlació de forces és desfavorable i que hem d’arribar a compromisos amb l’oposició contrarevolucionària.

Quins interessos defensa Baduel?

Lenin va explicar que l’Estat, en última instància, es redueix a cossos d’homes armats. L’exèrcit és la qüestió clau a la revolució veneçolana. Encara que està clar que l’aclaparadora majoria de la base dels soldats dóna suport a la revolució, la situació a les files superiors no és tan clara. Molts oficials són lleials al president, però no s’aplica a tots, com ha demostrat Baduel. Se suposava que era un chavista lleial, però Pinochet també suposadament era un demòcrata i seguidor lleial d’Allende, fins l’11 de setembre de 1973.

Quin efecte podria tenir Baduel dintre de les forces armades? És impossible de dir. Però se sap que existeix una intensa discussió interna a l’exèrcit. L’exèrcit, qualsevol exèrcit, és només el reflex de la societat en general. Quants Baduel hi ha en els escalafons superiors a l’espera que arribi el seu moment per a actuar? L’única manera de tractar aquest problema i desarmar als elements contrarevolucionaris abans que siguin capaços de dirigir les seves armes contra la revolució és que la revolució penetri a les forces armades.

Al seu discurs, Baduel va elegir curosament les paraules. Va emprar la paraula “cop”, com una provocació deliberada. És l’oposició, no el president, els que intenten preparar el terreny per a un cop. Però com solia dir Churchill, la millor defensa és un atac. Cilia Flores, president de l’Assemblea Nacional, va dir el següent de Baduel: “És un traïdor i aquí el poble renega dels traïdors”. Està molt ben dit. És una qüestió molt seriosa. La intenció és provocar el màxim de caos i preparar el camí per a un cop militar. José Vicente Rangel, l’anterior vicepresident, va avisar el cap de setmana que ell tenia informació d’intel•ligència sobre que alguns a l’oposició política estaven preparant el terreny per a un cop. No ho dubtem.

L’interès de la contrarevolució és causar el màxim de caos i inestabilitat. Quins interessos defensa Baduel quan ataca a Chávez? Dieterich continua:

“Alhora, ha obert una fase d’incertesa que podria tenir greus conseqüències per al projecte popular veneçolà i la integració bolivariana d’Amèrica Llatina”.

I és clar que podria! Precisament aquesta és la intenció de Baduel. Obertament juga la carta de la contrarevolució. Espera jugar el paper de Bonaparte i el de sepulturer de la revolució. S’hauria d’estar cec per no veure-ho. Però com diu el refrany, no hi ha més cec que el que no vol veure.

Com planteja Dieterich la qüestió

Heinz Dieterich ens diu que “comprendre les causes objectives, possibles conseqüències i solucions d’aquest conflicte és, per tant, fonamental per evitar un triomf de l’oligarquia i de l’imperialisme ». Quins són les « causes objectives » ? Dieterich, de manera modesta, ens informa que ell té « una relació personal d’apreci de molts anys amb ambdós personatges ». A Heinz sempre li agrada dir que està prop de tal o que s’ha reunit amb tal altre. La seva intenció és dotar-se d’una autoritat especial i perspicàcia en els assumptes d’estat. Creu tenir el dret no només de dir-nos el “que realment significa Chávez”, sinó també de dir-li al mateix Chávez el que realment ell vol dir.

Malauradament, ara es troba en dificultats perquè Baduel i Chávez ara estan enfrontats totalment. Com se surt Heinz d’aquesta petita dificultat? Malgrat la seva amistat amb ambdós homes, “no faré una apologia de cap dels dos protagonistes, sinó una anàlisi racional que pretén contribuir a una solució progressista de la greu situació”.

La Sybila [oracle N.d.T.] a l’antiga Grècia feia declaracions misterioses que ningú podia comprendre. Els sacerdots després interpretaven aquestes declaracions per al públic ignorant. Necessitaríem els serveis d’aquest sacerdot per respondre a una pregunta molt simple: en el conflicte entre Chávez i Baduel, on es posiciona Heinz Dieterich? Està en el mig. Intenta actuar com un àrbitre entre els dos, en aquest procés se situa per sobre d’ambdós, perquè l’àrbitre sempre decideix en cas de conflicte i la decisió arbitral és la final.

Una explicació trivial

Intentant complir el seu paper de Sybila-àrbitre, Heinz ens informa:

« Una variable clau per comprendre el conflicte és la personalitat d’ambdós militars, però no és el moment d’introduir aquesta variable en l’anàlisi”.

Això és clàssic de Heinz Dieterich. Significa: “Conec a aquests dos homes millor que vosaltres. Els conec millor que ningú. En realitat, els conec millor que ells mateixos. També conec que això, en el fons, només és un conflicte de personalitats. Però no us diré com o per què ho sé, perquè aleshores sabríeu tant com jo!”

Només una ment superficial intentar interpretar els esdeveniments polítics importants en termes de personalitats. Es tracta d’una aproximació trivial a la història i a la política. Està al nivell de les novel•les sentimentals i el periodisme de xafarderies. No explica res en absolut. Si les personalitats de Chávez i Baduel ara són diferents, també ho eren fa cinc o deu anys. Per què l’enfrontament passa ara i no aleshores?

En realitat, el conflicte entre Chávez i Baduel és, en el fons, una qüestió de classe. Els elements psicològics i personals juguen, en el millor dels casos, un paper secundari. Aquests homes no actuen en el buit social. Baduel reflecteix les idees, els interessos i la psicologia de la burgesia, mentre que Chávez expressa les aspiracions, els interessos i la psicologia de les masses de pobres i oprimits. Per això Baduel, immediatament, va ser rebut com un heroi i salvador per la burgesia i els mitjans de comunicació, a nivell nacional i internacional, mentre que Chávez va rebre el suport dels treballadors i els camperols. Un cop més, només un cec no podria veure això.

Ara arribem a les causes del conflicte. Heinz ens diu:

“Les acusacions que Baduel s’ha venut a l’extrema dreta, que el seu anticomunisme l’ha guanyat o que és un traïdor, no porten al nucli del problema”.

En realitat és una formulació molt estranya! O Baduel s’ha venut a la dreta i és un traïdor, o no ho ha fet i no ho és. Què pensa el company Dieterich? No ho sabem. No ho diu. Tot el que diu és que aquestes acusacions “no porten al nucli del problema”. Quin tipus d’afirmació és aquesta? És de la classe del circumloqui d’un advocat i un sofisteria que se suposa que diu alguna cosa però que només intenta desviar l’atenció d’algú.

Dieterich defensa Baduel

Dieterich està molt ansiós per presentar el seu amic de la manera més favorable. Ens diu: “És un home que actua per conviccions, no per conveniències”. Aquestes paraules suposen la defensa del general que està atacant la revolució i dóna suport a l’oposició contrarevolucionària. Fins i tot si acceptem el que diu Dieterich, que Baduel només actua per convicció, aquesta no seria una justificació. Un contrarevolucionari que actua per convicció, no per conveniència, és més perillós que un enemic que està guiat per consideracions personals de curt termini.

Ens recorda que ell “es va enfrontar al cop de l’11 d’abril” [2002] i ens diu que el fet que no participés en l’intent de cop de Chávez de 1992 “té la seva explicació, que els líders involucrats coneixen i que algun dia serà pública”. Un cop més es posa la capa de Sybila i insinua que ell (Heinz Dieterich) coneix molts secrets que ignorem i sobre els que no pot parlar. És un argument molt interessant. És com un home al que se li demana que pagui el lloguer al final de mes amb el següent argument: conec una fórmula secreta que et permetrà guanyar a la loteria, però ara no puc parlar d’això. Això podria impressionar a moltes persones, però no convencerà al terratinent ni l’impedirà que faci fora al llogater, juntament amb les seves fórmules secretes.

Per què Baduel es va oposar a la reforma el 5 de novembre? Baduel era incapaç d’acceptar el projecte del govern perquè ell ja estava exclòs. Dieterich ens diu: “Estava marginat, i la responsabilitat principal d’aquesta marginació és del govern”. Aquí ho tenim! El que ha fallat no és Baduel, perquè el pobre ja estava “exclòs”. Aleshores, qui va fallar? El govern i el president. Per descomptat! Què significa això? En aquest conflicte, que com ja hem explicat és un enfrontament de classe, un xoc entre les forces la revolució i la contrarevolució, Dieterich està del costat de la segona contra la primera. Cap tipus de sofisteria ni ambigüitat podrà amagar-ho.

La línia d’argumentació emprada per Dieterich és absolutament típica: és la sofisteria de l’advocat. Farem una analogia que ho aclarirà. Un home és acusat de cremar la casa del seu veí amb ell a dins. És portat a judici i el seu advocat defensor és un amic al que coneix des de fa molts anys. El seu amic pot dir que no és culpable? No, no pot fer això, perquè la casa va ser cremada a la llum del dia i tothom va veure el que va fer. El cas sembla perdut, aleshores l’advocat recorre a un truc per salvar al seu amic. Quin argument fa servir? No nega l’acusació (perquè no pot) però diu que l’acusació “no va al nucli del problema”.

D’aquesta manera comença a confondre al jurat i desviar l’atenció de l’acusació central, després continua creant una cortina de fum amb qüestions irrellevants:

-1) Conec l’acusat des de fa molts anys i és un home bo.

-2) L’acusat només actua per convicció. Només va cremar la casa per convicció, en realitat, sempre crema cases per convicció.

-3) La casa era molt lletja i mereixia ser cremada.

-4) Els veïns l’havien deixat de convidar a sopar i aquesta situació el va fer sentir-se marginat. Per tant, els veïns són els responsables de les seves accions i mereixen ser cremats.

Amb aquesta retòrica d’advocat es desprèn de tot abelliment, la seva deshonestedat és clara per a qualsevol persona intel•ligent. L’advocat no nega que el seu client és culpable dels càrrecs, però el defensa com una persona i intenta presentar les seves accions criminals de la millor manera possible. Després procedeix a justificar el propi crim i fa que les víctimes del crim semblin els agressors i el criminal com la víctima real. Si l’advocat és prou hàbil, alguns cops pot tenir èxit en convèncer el jurat perquè alliberi el criminal, que immediatament procedeix a cremar més cases.

Un contrarevolucionari “sincer”

Heinz Dieterich, com hem vist, no nega que Baduel s’hagi passat a l’oposició contrarevolucionària. No ho pot negar perquè tots a Veneçuela saben que és veritat. Per aquesta raó intenta justificar les seves accions, presentant el seu discurs contrarevolucionari com l’acció d’un veritable demòcrata i un patriota. Diu que actua només per convicció, no des del suborn o altres motius.

Com no hem estat presents a les reunions entre el general i l’oposició, no tenim accés al seu compte bancari, no tenim forma de saber si és veritat o fals. En canvi, hem d’observar que Dieterich es contradiu quan escriu: “Part de l’efecte [de la declaració de Baduel] va consistir en que uns 18 dies abans encara havia donat suport públicament a la reforma constitucional”. Com un “home de convicció” canvia les seves conviccions sobre la Constitució en un temps de 18 dies? Evidentment, les conviccions del general s’assemblen a les del polític que deia: “Bé, si no t’agraden els meus principis els canviaré!”

Fins i tot si acceptem que ell ha actuat només per convicció, aquest argument no diu res. Molts dels més grans roïns de la història han actuat per convicció. El boig emperador Neró no va dubtar a actuar per convicció quan va cremar Roma i va culpar els cristians. Adolf Hitler sempre va actuar sobre la base de conviccions molt profundes, conviccions de superioritat racial i feixisme. Tant Tony Blair com George Bush van dir que estaven motivats per profundes conviccions, conviccions imperialistes, tenen un Déu que els dóna dret a governar el món. Per justificar el seu suport a la invasió criminal de l’Iraq, Blair li va dir al poble britànic: “Ho vaig fer perquè jo creia sincerament que tenia raó”. Aquest fet fa que els crims d’aquests homes siguin menys atroços perquè eren sincers i “actuaven per convicció”?

Molts a l’oposició veneçolana estan profundament convençuts que Chávez és un revolucionari perillós, una amenaça per a l’ordre social existent que ha de ser derrocat i fins i tot assassinat per salvar a la Pàtria. Sí, ho creuen sincerament. I des del seu punt de vista de classe és correcte. Estan actuant per convicció. L’oposició contrarevolucionària defensa amb sinceritat el punt de vista dels terratinents, els banquers i els capitalistes. Baduel francament defensa a l’oposició contrarevolucionària. I Dieterich amb franquesa (assumim) defensa a Baduel. En canvi, no estem interessats en si ells són sincers o no, sinó quins interessos defensen.

L’única manera que podem jutjar les accions de Baduel no és des del punt de vista de la sinceritat personal sinó des d’un punt de vista de classe. Per la nostra part, defensem sincerament el punt de vista del socialisme i la classe obrera. Defensem el president Chávez contra els atacs de la contrarevolució. No fer-ho en aquesta situació seria una traïció. I també l’única forma que puguem interpretar les accions d’aquells que actuen amb la sofisteria de l’advocat per defensar-lo. Si a un piròman se li permet escapar de la justícia pels arguments d’advocats intel•ligents, aleshores estarà lliure per a cremar cases. Si es tolera a un contrarevolucionari, ell participarà en conspiracions contrarevolucionàries que amenacen la vida de moltes més persones que un sol piròman.

En la nostra opinió, la revolució bolivariana ja ha estat massa indulgent amb els contrarevolucionaris. Quants colpistes d’abril del 2002 estan a la presó? Fins fa poc, cap, pel que sabem. Aquest és un error seriós i la revolució pagarà un preu molt car per aquesta indulgència.

La “preocupació” de Baduel

“En canvi, els observadors que constaten que hi havia senyals inconfusibles públiques de preocupació en Baduel davant de l’evolució del projecte bolivarià que ell veia: tals com l’escàs vigor en el combat a la corrupció, el desenvolupament inflacionari de l’economia, la discrecionalitat en l’ús dels ingressos de PdVSA i la falta de definició de la institucionalitat del Socialisme del Segle XXI”. (El subratllat és meu).

No tenim el més mínim dubte que Baduel i tota la dreta del Moviment Bolivarià estaven preocupats per l’evolució del projecte bolivarià. Per què estaven preocupats? Estaven preocupats perquè la revolució començava a anar més enllà dels límits del capitalisme i amenaça la riquesa i la propietat de l’oligarquia. Estaven preocupats per les nacionalitzacions i la no renovació de la llicència a RCTV, aquest niu d’agitació contrarevolucionària i centre neuràlgic dels colpistes.

També estaven preocupats per la corrupció, però per les raons que dóna Heinz Dieterich. Tothom sap que Chávez personalment és incorruptible però que està envoltat per una capa de buròcrates corruptes i arribistes que estan sabotejant la revolució des de dintre. Aquests elements són la quinta columna de la contrarevolució i són més perillosos que els contrarevolucionaris oberts.

Es queixen de l’”ús discrecional dels ingressos de PdVSA”. Quin acudit! Com si els ingressos de PdVSA no es van fer servir sempre per a fins polítics! L’única diferència és que en el passat els enormes recursos de PdVSA eren emprats per a benefici de l’oligarquia, els seus amics i servents polítics. Ara aquests recursos ja no estan controlats per la burgesia i això no els agrada. Les seves protestes per la corrupció fan tuf d’hipocresia.

És força cert que hi ha buròcrates a PdVSA, però no només a PdVSA, que necessiten ser purgats. Però com es fa aquesta qüestió? És necessari agafar una gran escombra i escombrar a tots aquests funcionaris “bolivarians” corruptes i crear un nou Estat que sigui adequat per a la transformació socialista de la societat. Això només es pot fer amb la implicació activa de les masses, els treballadors i els camperols, en la gestió de la indústria, la societat i l’Estat.

El que fa falta és l’expropiació de l’oligarquia i el desmantellament de la vella maquinària estatal burocràtica i corrupta. Aquesta és l’única manera d’aconseguir una clara “definició de la institucionalitat del Socialisme del Segle XXI”. Això és el que Baduel i Dieterich proposen? No. S’oposen amb vehemència a això. Estan en contra de la nacionalització i del control obrer. Quan parlen de “Socialisme del Segle XXI” en absolut significa socialisme, sinó només capitalisme però amb un altre nom. El que els “preocupa” és la direcció que ha pres el projecte bolivarià. Estan decidits a aturar en sec la revolució.

En realitat, el mateix Baduel explicava quina era la seva veritable preocupació en el moment del seu discurs de comiat com a ministre de defensa. Encara que va vestir el seu discurs amb fraseologia socialista, el que va dir està molt clar. Per exemple, va dir que “el socialisme és la distribució de la riquesa, però abans que es pugui distribuir la riquesa cal crear-la”. Aquest és un argument típic dels reformistes a tot arreu contra el socialisme i la nacionalització. Va afegir que “un règim de producció socialista no és compatible amb un sistema polític que és profundament democràtic amb contraofertes i divisions de poder”, afegint que “ens hem d’allunyar de l’ortodòxia marxista que diu que la democràcia amb la divisió de poders és només un instrument de dominació burgesa”. I va afegir: “sí, hem d’anar cap al socialisme, però s’ha de fer sense caos ni desorganització”. I fent servir una analogia estranya amb la Nova Política Econòmica de Lenin va declarar: “no podem permetre que el nostre sistema esdevingui un tipus de capitalisme d’estat, on l’estat és l’únic propietari dels mitjans de producció”. I va afegir: “el comunisme de guerra a la Unió Soviètica ens va ensenyar que no es poden implantar canvis profunds en el sistema econòmic... l’abolició total de la propietat privada i la socialització brutal dels mitjans de producció sempre tenen un efecte negatiu en la producció de béns i serveis, i provoca descontent general entre la població”. Està força clar el que estava dient. Aquestes analogies incorrectes amb el comunisme de guerra i la NEP a Rússia només són una cobertura del que realment estava dient: “no hauríem d’avançar cap a la nacionalització de l’economia”.

Algunes persones en aquest moment va dir que el discurs de Baduel no era una crítica de Chávez, sinó més aviat, que només estava plantejant la seva idea del “socialisme democràtic” (és a dir, reformes dintre dels límits del capitalisme). A propòsit, aquestes són les mateixes idees que Heinz Dieterich ha estat plantejat amb el nom de “Socialisme del segle XXI”, socialisme sense nacionalització dels mitjans de producció, és a dir... capitalisme! Per aquesta raó Baduel era tan entusiasta amb les idees de Dieterich i va escriure el pròleg de l’edició veneçolana del seu llibre: Hugo Chávez i el Socialisme del Segle XXI. En aquest pròleg Baduel diu coses molt elogioses sobre el llibre de Dieterich: “Primer, el gran honor que sento en fer-ho, perquè reconec en aquesta obra una grandíssima contribució a la construcció de la teoria de la nova societat no capitalista”, afegeix que malgrat la crida feta pel president a participar en el debat sobre el socialisme: “en canvi, passat un temps, l’aportació de Heinz Dieterich, roman com una referència gairebé única i obligada per la claredat i senzillesa de les seves idees”. Baduel estava en realitat tan impressionat amb les idees de Dieterich que va suggerir que el capítol 7 del seu llibre: “considero que aquest nou capítol pogués molt bé ser publicat com una obra a part i ser reproduïda per a la seva distribució massiva a escoles, universitats, sindicats, fàbriques, hospitals, comunitats camperoles, consells comunals i finalment tots els espais on fa falta generar un debat i sana discussió sobre el socialisme que volem construir”.

Aquestes paraules han de ser realment comprometedores per a Dieterich! La persona que fa només uns pocs mesos lloava les seves idees tant, ara ha trencat amb el projecte bolivarià i s’ha unit a la contrarevolució. Potser aquesta sigui la raó per la que Dieterich és tan entusiasta a l’hora d’argumentar que Baduel no és realment un contrarevolucionari i que, en última instància, Chávez i Baduel haurien de formar una aliança. Però es podria dir que les idees de Baduel han canviat i que, per tant, Dieterich no és realment responsable de la seva última evolució ideològica. Res podia estar més lluny de la veritat. El que va atraure Baduel de Dieterich va ser la idea d’aquest últim que es pugui tenir “socialisme” sense la nacionalització dels mitjans de producció. Aquest era el tipus de “socialisme” amb el que Baduel podria viure. I això és el que va explicar en el seu discurs de comiat del 23 de juliol. Què va dir en el seu discurs del 5 de novembre? Exactament el mateix. Citem amb detall:

“Segons això, la motivació de la reforma constitució, tal com s’ha presentat és dur al poble veneçolà cap a un procés de transició, cap a alguna cosa que s’anomena de manera genèrica “socialisme” sense indicar clarament a que es refereix aquest terme. Com ja he indicat en una altra ocasió, quan vaig lliurar el Ministeri de Defensa, la paraula socialisme no té un significat uniforme i pot incloure règims com el de Pol Pot a Cambodja i la Unió Soviètica Estalinista, fins al nomenat Socialisme Nòrdic o el Socialisme Democràtic Europeu. A quin socialisme se’ns vol dur? Per què no se li diu al poble clarament cap a on es pensa conduir a la nació? Com a poble hem d’exigir que se’ns digui clarament el destí del nostre futur i no se’ns menteixi amb un suposat socialisme a la veneçolana”.

El mateix Baduel admet que les seves idees no han canviat! I el mateix Dieterich descrivia el discurs de comiat de Baduel com “un gran pas cap al socialisme del segle XXI” (Vegeu: Hugo Chávez, Raúl Baduel, Raúl Castro i el Bloc Regional del Poder Popular avancen cap al socialisme del futur http://www.rebelion.org/noticia.php?id=54425).

La raó per la qual Baduel s’ha passat a l’oposició és clara: veu que tot el que es parla de socialisme podria realment significar socialisme i no està d’acord amb això. Estava content amb acceptar el socialisme de varietat Dieterich (és a dir, socialdemocràcia), però s’oposa totalment al socialisme genuí. Chávez va explicar això molt bé quan va dir: “quan un submarí se submergeix, la pressió s’incrementa i pot deixar anar un cargol fluix, els punts dèbils aniran sortint. És bo que surti”.

Una analogia enganyosa

Després de començar a confondre la qüestió, Dieterich continua pel mateix camí, només que en aquesta ocasió ens remunta cap a 2.500 anys, a l’antiga Roma. Baduel, vegeu, està seguint el model de Lucius Quinctius Cincinnatus:

“En sortir del Ministeri de Defensa el juliol del 2007, el General va declarar que es retirava a temps de la vida pública per treballar a la seva finca i reflexionar sobre el seu futur com a home públic, tal com havia fet el cònsol Lucius Quinctius Cincinnatus fa 2.500 anys a Roma. El dilluns, 5 de novembre, aquesta fase de meditació va acabar amb la dramàtica irrupció pública en el debat de la reforma constitucional”.

Qualsevol que hagi llegit els llibres i articles de Heinz Dieterich sabrà que li agrada citar tot tipus d’analogies històriques. Amb això pretén donar una impressió de gran erudició i d’aquesta manera situar-se en posició d’autoritat intel•lectual inqüestionable. També juga un paper similar al d’un calamar, que, quan desitja distreure a l’enemic deixa anar una gran quantitat de tinta. La quantitat de tinta escampada per Heinz Dieterich distrauria a tots menys a l’oponent més persistent. Però ja sabem que amb aquesta tàctica no ens distraurà. També som conscients que les analogies històriques de Heinz sovint són enganyoses.

Cincinnatus era un noble en els dies de la República Romana. A diferència dels nostres terratinents veneçolans moderns, ell treballava el camp amb les seves pròpies mans. Un dia, un missatge va arribar per informar-lo que Roma estava sent atacada. Com a bon ciutadà patriota romà va abandonar la seva arada i se’n va anar a la ciutat a dirigir l’exèrcit i la ciutat cap a la victòria.

En aquells temps remots, en època d’emergència nacional s’elegia a un dictador romà per un període de sis mesos. Durant aquest temps ell tenia tot el control. Al final del seu període de mandat, lliurava el poder i retornava a la seva granja. Els romans estaven orgullosos que el seu líder només volgués servir-los. En aquesta època, als ciutadans nord-americans els agrada comparar a George Washington amb Cincinnatus. Washington també va retornar a la seva arada, va retornar a la seva granja de Mount Vernon, on, a diferència del general romà, no treballa amb les seves mans sinó que depenia dels serveis dels seus esclaus negres.

Què té això a veure amb el cas de Baduel? No té res a veure i ho ha tret a la llum, com és habitual en Dieterich, per confondre la qüestió. Baduel va ser ministre de defensa, que és un càrrec important, però difícilment un dictador amb poder absolut. No va arribar al poder per aclamació universal del poble de Veneçuela, sinó que va ser nomenat pel president Chávez, que ara ha decidit prescindir dels seus serveis.

Baduel no va renunciar voluntàriament al poder per treballar la terra amb les seves mans. Va ser destituït i va abandonar el càrrec a contracor, es va negar a pronunciar el jurament de lleialtat: Pàtria, Socialisme o Mort. Aquest va ser un acte criminal d’insubordinació que indicava clarament la manera de pensament del general. No el va requerir gens de temps considerar si plantava patates o no. La seva ment ja estava preparada. En realitat, la duia preparada fa molt temps.

Baduel estava disposat a seguir a Chávez mentre la Revolució Bolivariana romangués dintre dels límits de la propietat privada i el capitalisme. Però la revolució està superant aquests límits i Baduel era incapaç d’aturar-la des de dintre. Era inevitable un enfrontament amb Chávez i Baduel va saber exactament què havia de fer. La raó de la demora no tenia res a veure amb Cincinnatus, les patates o la meditació, sinó només la logística de la planificació.

“Hi ha, en canvi, dues diferències fonamentals amb el model històric: a) el General no va ser convocat per les forces de l’Estat per ‘salvar a Roma’, sinó motu proprio, per la seva pròpia iniciativa i, b) va escollir el moment i el terreny que garantís el màxim d’efecte del cop de sorpresa que iniciés la seva carrera política del futur. Part de l’efecte va consistir en que uns 18 dies abans encara havia donat suport públicament a la reforma constitucional”.

Sí, tota analogia històrica és bona dintre de certs límits. Però aquesta idea és falsa del principi al final. El passatge anterior és tan peculiar que deixa a un gratant-se el cap per trobar algun sentit en ell (és una sensació que s’experimenta sovint en llegir alguna cosa escrita per aquest autor). El nostre Cincinnatus modern “no va ser convocat per les forces de l’Estat per ‘salvar Roma’”. Realment no! Les “forces de l’Estat” van acomiadar al general precisament perquè “Roma” estava en perill (és a dir, Veneçuela).

El nostre Cincinnatus veneçolà ara està atacant públicament a aquestes mateixes “forces de l’Estat” i dóna suport obertament a l’oposició contrarevolucionària. I per descomptat, ho fa de motu proprio, és a dir, per la seva pròpia iniciativa, i per descomptat escull el lloc i el moment adequat “per garantir el màxim impacte i sorpresa”. En d’altres paraules, escull el moment i el lloc adequats per infligir el màxim dany a la Revolució Bolivariana, la campanya per al referèndum de desembre. Això és el que està fent, com Dieterich es veu obligat a admetre, no per al benefici de la República, sinó per iniciar “la seva carrera política del futur”. És el mateix que dir, fa precisament el contrari del que va fer Cincinnatus. Heinz el veu com una figura heroica en la tradició de l’heroi romà. Aquet fet ens diu molt sobre com Heinz entén la història antiga, i també la política moderna.

Un candidat per al bonapartisme

Heinz Dieterich és un reformista utòpic, un acadèmic que viu en un món de somnis i (per alguna raó) es considera un suprem realista polític. No seria just descriure’l com un contrarevolucionari. No, el professor detesta la contrarevolució i desitja evitar-la. No seria correcte descriure’l com un revolucionari, perquè també tem a la revolució, que és impulsada cap a endavant per les “masses poc instruïdes”, que anirà molt més lluny (ja ha anat molt lluny) i provocarà (ha provocat ja) a la contrarevolució. Per a Heinz tots els extrems són dolents i ha d’haver moderació a totes les coses. Per tant, la resposta està en el centre.

Heinz Dieterich insisteix en que el general no ha girat a la dreta. Aleshores, cap a on ha girat? Ara és el candidat del centre, ens diu Heinz. Què és el centre? A Veneçuela no hi ha centre, excepte en la febril imaginació de Heinz Dieterich. A Veneçuela hi ha una profunda polarització entre esquerra i dreta, és a dir, una intensa polarització entre les classes que ara ha esdevingut un abisme insalvable. Tothom ho sap. L’oposició ho sap, les masses també, Hugo Chávez ho sap, Baduel també, el Departament d’Estat dels EUA és conscient d’aquesta situació, un nen de sis anys ho comprèn, fins i tot George W. Bush ho sap. Però Heinz Dieterich no. Ell pretén resoldre tots els problemes de la revolució unint a tots en el centre i formant una aliança entre Chávez i Baduel.

Això significa unir la revolució amb la contrarevolució, que només és una mica més difícil que unir el foc amb l’aigua, que convertir el plom en or o quadrar el cercle. En canvi, el nostre amic Heinz no és un home que es desanimi amb aquests petits detalls. Baduel, ens diu, és molt intel•ligent en posicionar-se com a candidat a líder del centre. Però el general té un petit problema. El centre no existeix. Després d’haver trencat amb el Moviment Bolivarià (on sempre ha estat a la dreta) no té altra alternativa excepte girar encara més a la dreta.

Baduel no té altra alternativa sinó trobar una causa comuna amb l’oposició, amb qui no té diferències reals. Alguns dels oposicionistes més estúpids no el volen. Veuen tot remotament connectat amb el chavisme, com un enemic. Però els més intel•ligents que dirigeixen l’oposició li donaran la benvinguda amb els braços oberts. Més important encara, el Departament d’Estat nord-americà, que mou els fils de l’oposició, li donarà segur la benvinguda amb els braços oberts. Aquesta circumstància té la seva pròpia lògica.

Baduel escull el moment per garantir el màxim impacte sobre l’opinió pública, nacional i internacionalment. És natural, els mitjans de comunicació controlats per les grans empreses li han donat molta publicitat, l’han lloat com a un heroi. És l’heroi del moment, per als contrarevolucionaris. S’està proposant com el futur salvador de la nació, una nació que ha abandonat el camí de la “democràcia” i rodola cap al caos i l’anarquia. És necessària una mà ferma per salvar la nació. Això significa la mà d’un general i aquest és Baduel.

Per a qualsevol que tingui el més mínim coneixement de la història, aquest és el llenguatge del bonapartisme. La veritable analogia històrica per a Baduel no és Cincinnatus sinó Napoleó Bonaparte, que va arribar al poder sobre el cadàver de la Revolució Francesa. Va ser Bonaparte el que es va aixecar al poder amb la consigna de la unitat nacional i l’ordre. Això va significar esclafar a les masses revolucionàries que sota els jacobins havien “anat massa lluny”. Va ser la destitució i l’assassinat de Robespierre i els altres líders revolucionaris i el Terror Blanc contra els seus seguidors. Va significar la restauració del rang i el privilegi, la dominació de França pels banquers i capitalistes, aliats amb els que havien aconseguit les seves fortunes de la revolució mitjançant la corrupció i l’arribisme, i que estaven convençuts que la revolució havia anat massa lluny.

Si ho aconsegueix, Baduel no serà el candidat del centre inexistent sinó el candidat de la reacció. No serà el candidat de la classe mitjana sinó de l’oligarquia que explota els temors i prejudicis de la classe mitjana. No serà el candidat de la moderació i la democràcia, sinó de la violenta contrarevolució. Quan ell parla d’unitat el que vol dir és la noció bonapartista de situar-se per “sobre de totes les classes” i parlar per la Nació. Però no existeix la Nació a part de les classes que conformen la Nació. El líder bonapartista que pretén parlar per la Nació en realitat parla pels rics i poderosos que posseeixen la riquesa de la nació i que la guarden amb zel.

En citar l’exemple de l’heroi romà Cincinnatus, Dieterich el que fa és donar crèdit a la propaganda de la classe dominant i els imperialistes. No va ser Cincinnatus un heroi? No va salvar la Pàtria en el moment que es necessitava? L’oligarquia està desesperada i busca un home fort que pugui presentar-se davant Chávez i aturar la revolució. Quan ells parlen de “salvar Veneçuela” el que volen dir és salvar el poder i el privilegi de l’oligarquia que estan amenaçats pel moviment de les masses. Criden per l’ordre, i això significa un cop i una dictadura que posi fi a la revolució i ensenyi a les masses una lliçó que mai puguin oblidar.

Centre o dreta?

Tothom sap que Baduel ha girat a la dreta, directament al camp contrarevolucionari, tothom excepte Heinz Dieterich. Ell està convençut que l’”ofensiva del General procura ocupar el centre polític del país”. I Dieterich expressa la seva admiració il•limitada per les tàctiques del general:

“Raúl Baduel és un extraordinari militar amb visió estratègica, el que explica el contingut i el moment de la declaració pública”.

I continua: “El terreny del cop polític escollit pel General va ser la reforma constitucional i el moment, l’inici de la campanya oficial pel Sí, i de les protestes violentes de la dreta”.

I un cop més:

“Mancant d’una organització nacional i de fons adequats per iniciar una campanya política nacional, el general va convertir la creixent controvèrsia sobre els continguts i procediments de la reforma constitucional en el que, en termes militars, és la reserva estratègica d’un bel•ligerant: una força preorganitzada en stand-by, per a fins ofensius o defensius eventuals. En la dramàtica situació del dilluns, després de les manifestacions a favor i en contra de la reforma, una declaració del tipus que va fer, li donaria d’immediat un fòrum mundial mediàtic i, dintre de Veneçuela, un lideratge en el centre polític, que el país ara no té”.

Dieterich escriu com el comentarista d’un partit de beisbol, destacant de manera favorable la tècnica d’un dels jugadors, però de manera intencionada es nega a dir a quin equip dóna suport. Sí, podem estar d’acord en que Baduel era un contrarevolucionari hàbil i que la seva tècnica i ritme són excel•lents des del punt de vista de la contrarevolució. La seva intervenció va estar organitzada curosament per coincidir amb les provocacions violentes dels estudiants de dretes al carrer i campus universitaris. El general va aconseguir afegir caos i inestabilitat, va ajudar materialment al camp del vot al “no”. Bravo per Baduel!

Si busquem analogies històriques podem trobar moltes altres més recents que la de Cincinnatus. Mussolini era un tàctic fins i tot més intel•ligent que Baduel. Les seves tàctiques el 1919-1923 van ser impecables i el van dur a la presa del poder absolut i l’establiment d’un estat feixista a Itàlia. Això ens dóna dret a escriure amb admiració sobre Mussolini? A presentar-lo com un militar extraordinari amb una visió estratègica?

Els milers de treballadors, socialistes, comunistes, sindicalistes italians que van ser assassinats, torturats i empresonats per Mussolini trobarien una mica difícil compartir aquesta admiració. I a Veneçuela, les conseqüències de la victòria de la contrarevolució no serien menys serioses. No hem d’oblidar que abans de la seva conversió al feixisme, Mussolini havia estat un dels dirigents del Partit Socialista Italià. Malgrat el fet evident que Baduel actua en coordinació amb la dreta, Dieterich ho segueix negant:

“Contràriament al que diu la propaganda oficial i el sectarisme, no és un home de l’extrema dreta que, per definició, és extra-constitucional, sinó un home de lleis. El seu pronunciament a favor de la Constitució de 1999, contra l’aglomeració excessiva del poder executiu, és el discurs per ocupar el centre polític del país”.

Aquestes paraules es basen en vàries mal interpretacions. L’extrema dreta no necessàriament és “per definició extra-constitucional”. Recordem que Hitler va fer un ús hàbil de la Constitució de Weimar per maniobrar en el poder. Amb l’ajut de les grans empreses es va presentar a les eleccions i fins i tot va arribar al poder per mitjans parlamentaris el 1933, gràcies a la política criminal dels estalinistes i socialdemòcrates alemanys. El mateix va passar amb altres feixistes com Dolfuss a Àustria i Gil Robles a Espanya. Fins i tot avui l’extrema dreta es presenta a les eleccions i té representants parlamentaris a varis països i fins i tot (fins fa ben poc) un grup parlamentari al Parlament Europeu, que incloïa a la néta de Mussolini.

A Veneçuela, l’oposició contrarevolucionària fa ús o no de tots els mecanismes democràtics i constitucionals que té a la seva disposició, segons les seves consideracions tàctiques. Van fer servir el mecanisme de la revocació que els proporcionava la Constitució del 1999 per intentar lliurar-se de Chávez. D’haver-ho aconseguit, immediatament haurien abolit el dret de revocació i liquidat la Constitució. No ho van aconseguir per l’elevat nivell de consciència revolucionària de les masses. El 2005 van boicotejar les eleccions legislatives perquè sabien que serien derrotats i volien sembrar dubtes sobre la legitimitat dels resultats. No ho van aconseguir, així que el passat mes de desembre van participar a les eleccions presidencials i van mobilitzar als seus seguidors en manifestacions massives. Un cop més les masses van mostrar un alt nivell de maduresa, van sortir al carrer i van votar massivament a Chávez. Ara, l’oposició combina mètodes extra-parlamentaris (provocacions armades, tumults i sabotatge econòmic) amb tàctiques parlamentàries (defensant el “no” al referèndum). En unes altres paraules, per a ells és purament una qüestió tàctica.

Per arribar a la conclusió que el general Baduel s’ha passat a la dreta i s’ha unit a les files de l’oposició contrarevolucionària no necessitem fer referència a la “propaganda oficial” o al “sectarisme” (sigui el que sigui). Només ens referim als fets, i els fets són una mica caparrons. La campanya del “no” a Veneçuela està organitzada per l’oposició contrarevolucionària amb el suport de l’imperialisme nord-americà? Sí, així és. La intenció d’aquesta campanya és desacreditar i derrocar Chávez i donar marxa enrere a la revolució. Sí, així és. Està coordinada amb les provocacions violentes dels estudiants de dretes? Sí, així és. Aquests últims pretenen sembrar el caos i la inestabilitat, crear una atmosfera favorable per a un cop com el d’abril del 2002? Sí, ho intenten.

Quin és el paper de Baduel en aquesta situació? Ocupar el centre polític del país? No, no ho és. Públicament s’ha alineat amb l’extrema dreta que busca destruir la revolució i fer retrocedir Veneçuela. La seva intenció (que Dieterich troba tècnicament excel•lent) és sembrar el caos i la inestabilitat, que és el mateix que persegueixen els provocadors de dretes. Davant d’aquests fets, com algú pot negar que el general s’ha passat al costat de la contrarevolució? Per què ell es considera un demòcrata i fa referència a la Constitució de 1999? El mateix passa amb altres demagogs de dretes a Veneçuela (encara que es van oposar a la Constitució del 1999 en el seu moment!).

Però mirem el que Baduel va dir realment en el seu discurs en el que va trencar amb Chávez. És veritat que no va fer una crida oberta a un cop militar, però sí va dir el següent: “Aquest projecte d’una nova Constitució promou la polarització i contribueix a l’enfrontament entre els veneçolans, sent absurd tractar de fabricar-la al voltant d’una ideologia, havent de ser aquesta un pacte social de màxim consens ampli entre tots els veneçolans. Si no és així, una àmplia majoria no acceptarà i tractarà de canviar-la encara que hagi d’anar a vies violentes per fer-ho”. (El subratllat és meu).

El que diu clarament és que a menys que Chávez retiri la reforma constitucional i accepti una que complagui a l’oposició contrarevolucionària, aleshores ells empraran mitjans violents d’oposició. Aquestes idees són una amenaça clara! I no és democràtica ni parlamentària.

A més a més, Baduel va acabar la seva declaració amb avís de no “subestimar la capacitat dels militars veneçolans d’analitzar i pensar”, que només es pot interpretar com una crida en clau a les forces armades perquè surtin contra la reforma i el referèndum.

Si alguna sembla una salsitxa, olora com una salsitxa i té gust a salsitxa, aleshores hi ha moltes possibilitats que sigui una salsitxa. Si un home actua com un contrarevolucionari, pensa com un contrarevolucionari i parla com a tal, aleshores és igualment molt possible que pugui ser un contrarevolucionari.

Ruptura amb Chávez

A la part que porta per títol: La ruptura amb el President i la batalla decisiva, podem llegir:

“La declaració del General significa, com és obvi, la ruptura oberta amb el President i el projecte bolivarià, que el mandatari està configurant des del 2003 fins ara. El moment escollit pot semblar brutal, perquè inicia una ‘guerra’ sense quarter a l’estil de Bolívar. El retir immediat de les escoltes del General i de la seva família, per part del Ministeri de Defensa, en acabar la conferència de premsa, és un dels exemples d’aquesta situació. Però és obvi que Baduel considerava totes les naus cremades i que, en passar a l’ofensiva, va jutjar que el cop havia de ser contundent”.

Dieterich senyala de passada que Baduel ha trencat amb el president i el projecte bolivarià. Fa aquesta observació com si fos un detall insignificant, una cosa perfectament natural que hauria de provocar-nos cap sorpresa excessiva o commoció: “A propòsit, Baduel ha trencat amb Chávez i la revolució bolivariana, si us plau, passa’m la mostassa”.

Per què ho fa d’aquesta manera? Perquè desitja presentar la traïció de Baduel com una cosa sense importància. A més a més, com veurem, desitja un acord entre Baduel i Chávez. Continua endolcint a Baduel. No satisfet amb comparar-lo amb l’heroi romà Cincinnatus, ara el compara amb Simón Bolívar, el Libertador: “El moment escollit pot semblar brutal, perquè inicia una ‘guerra’ sense quarter a l’estil de Bolívar”. També és de l’estil de Bolívar posar-se del costat dels rics i poderosos contra els pobres i explotats, amb els opressors enfront dels oprimits? Pensem que no.

El moment va ser brutal perquè tenia l’objectiu de coincidir amb les provocacions violentes de la dreta i l’agitació contrarevolucionària contra els canvis constitucionals. Però Dieterich posa entre cometes la paraula “guerra”, un cop més, per fer que l’acte d’agressió de Baduel sembli menys sever, una simple insignificança, en absolut una guerra real, sinó només un petit joc alegre, una “guerra” de paraules, un petit malentès entre amics que volen reconciliar-se el més aviat possible i així posar fi a la “guerra”.

Però no, això no és un joc sinó precisament una guerra, una guerra de classe, i la guerra que s’ha iniciat és seriosa. És una guerra entre dos camps mútuament antagònics i irreconciliables. I com diu correctament Dieterich, és una guerra sense quarter. Tants els revolucionaris com els contrarevolucionaris ho saben. Saben que juguen amb les apostes el més altes possibles. Pel que fa a Heinz Dieterich, ell adopta la política d’”una de cal i una altra de sorra”. En una frase posa “guerra” entre cometes i en la següent diu:

“La intervenció del General equival a una batalla decisiva, perquè si el President no guanya el referèndum o si no el guanya al menys amb el 60 per cent dels vots, estaria obligat a convocar noves eleccions. És a dir, la convocatòria al “no” és molt més que una simple qüestió electoral o un debat sobre prerrogatives constitucionals de l’Estat i del poble: és, per ara, la batalla decisiva sobre el projecte de país configurat pel President en els últims quatre anys, des del ‘socialisme a la veneçolana’ fins els canvis fonamentals que es pretenen introduir en la Constitució del 1999”. (El subratllat és meu).

Així que en un parell de frases passem de falsa “guerra” a una batalla decisiva, una batalla per decidir el tipus de país en que es convertirà Veneçuela. I això, en part, és correcte. La revolució veneçolana ha passat per una sèrie de batalles on les classes antagòniques han lluitat sense parar per conquistar el terreny, pam a pam. El terreny ha estat defensat intensament per la classe dominant i per aquells que tenen fortunes i interessos poderosos que defensar. L’última batalla és la reforma constitucional i el referèndum de desembre, que en realitat és una etapa important en la lluita per determinar quin tipus de societat tindrà Veneçuela.

En aquesta important batalla, Baduel ha pres part per la contrarevolució. I Heinz Dieterich ha pres part per Baduel. En un sentit, no obstant, podem estar d’acord amb Heinz Dieterich. Qui sigui qui guanyi aquesta batalla, la guerra encara no s’haurà guanyat. Una constitució, després de tot, és només un tros de paper, reflecteix la correlació de forces existent. És necessari guanyar aquesta batalla, però un cop guanyada, hem de continuar amb la mobilització i lluitar perquè el programa socialista sigui posat en pràctica. Fets, no paraules i trossos de paper, això és el que necessita la revolució per a triomfar.

En canvi, abans d’arribar a la X, Y i Z, primer hem de passar per la A, B i C. La batalla pel referèndum de desembre cal guanyar-la abans que la revolució pugui ser vençuda pels seus principals enemics. I per derrotar als seus principals enemics, primer cal aclarir el terreny, fer a un costat a tots aquests suposats “amics” que constantment aconsellen el compromís, la retirada i la rendició, i no donar la batalla perquè es podria perdre. Si Simón Bolívar hagués escoltat el consell d’aquests “amics” quan va iniciar la revolta amb només un grapat de seguidors, els pobles de l’Amèrica Llatina encara esllanguirien sota la bota del colonialisme espanyol. I encara el professor Dieterich presumeix de parlar en nom de Bolívar!

La qüestió de l’Estat i les forces armades ocupa ara una posició clau en l’equació revolucionària. L’Estat burgès ha estat desintegrat durant algun temps, però en el seu lloc no s’ha creat un nou poder estatal. Aquesta situació és perillosa. La formació d’un nou poder estatal necessàriament implica un nou tipus d’exèrcit, un exèrcit del poble, una milícia de treballadors i camperols. La nova Constitució inclou previsions per a la creació de la Milícia Popular Bolivariana (Art. 239), “com una part integral de les forces armades bolivarianes” i afirma que haurien d’estar formades per “unitats de la reserva militar”. En aquestes hi ha més d’un milió i mig de veneçolans. Aquesta força seria un poderós instrument revolucionari per a lluitar contra els enemics de la revolució tant dintre com fora de les fronteres nacionals.

No és casualitat que una de les qüestions que van provocar la destitució de Baduel com a ministre de defensa fos la seva oposició a la qüestió d’un exèrcit de milícies en el seu debat contra Muller Rojas.

Si els sindicats fossin organitzacions dignes de la classe, immediatament haurien pres aquesta proposta i creat milícies a cada fàbrica i centre de treball. Els treballadors han d’aprendre l’ús de les armes per defensar les seves conquistes, defensar la revolució contra els seus enemics i procedir a noves conquistes.

Pel que fa a l’exèrcit, com qualsevol altre exèrcit, reflecteix la societat en la que viu i respira. L’aclaparadora majoria dels soldats, suboficials i joves oficials estan amb la revolució, com l’aclaparadora majoria de la població. A les files superiors hi ha oficials honestos que serveixen lleialment al poble i la revolució. Però quant més es puja a les files superiors la situació ja no és tan clara.

L’única manera de garantir que tots els Baduels són eliminats de l’exèrcit és amb la introducció de la democràcia a l’exèrcit, permetent als soldats total llibertat per unir-se als partits polítics i sindicats. Els oficials haurien d’estar sotmesos periòdicament a elecció, com tot funcionari públic. Aquells que són lleials a la revolució no haurien de témer res.

La correlació de forces

El professor Dieterich ara demostra una tendra preocupació pel destí del president Chávez:

“La intervenció del General equival a una batalla decisiva, perquè si el President no guanya el referèndum o si no el guanya al menys amb el 60 per cent dels vots, estaria obligat a convocar noves eleccions”. (El subratllat és meu).

Heinz Dieterich no vol que el president celebri el referèndum, perquè el podria perdre! Sobre aquesta lògica, Chávez mai s’hauria d’haver presentat a unes eleccions o celebrat cap referèndum en el passat, perquè podria haver-los perdut en el seu moment. Aquest és un argument, no contra les reformes de Chávez, sinó contra la democràcia en general. Sabem que les masses, els treballadors i els camperols, no existeixen per a Heinz Dieterich. No té temps per a elles, no té fe en elles, no confia en elles. Tota la seva confiança està dipositada en buròcrates i generals com Baduel. Però la principal força motriu de la revolució ha estat el moviment de les masses.

Per a empitjorar les coses, Dieterich inventa una nova barrera: Chávez ha d’aconseguir al menys el 60 per cent dels vots o si no convocar eleccions. Per què? Qui ho diu? Un referèndum, com qualsevol elecció, es guanya o es perd per majoria simple. Chávez no té cap obligació de convocar unes eleccions perquè fa poc ha guanyat unes eleccions per una majoria aclaparadora. En realitat, la major victòria de la història de Veneçuela. Un cop més, Heinz Dieterich intenta espantar la revolució amb el repic de la retirada.

La correlació de forces de classe segueix sent enormement favorable per a la revolució socialista a Veneçuela. Això es va demostrar un cop més amb el resultat de les eleccions presidencials del passat mes de desembre. Encara que han passat nou anys (i quins anys!), malgrat totes les dificultats, les escassetats, les privacions, el sabotatge i la corrupció, la persistent ofensiva dels mitjans de comunicació, les masses han romàs absolutament fermes i inquebrantables en el seu suport a la revolució i el socialisme. Però els escèptics com Dieterich no ho veuen. Només veuen problemes, dificultats i perills. Quan valora les oportunitats de Baduel i Chávez escriu:

“En canvi, és difícil preveure amb precisió les conseqüències. Raúl Baduel ha perdut, sens dubte, el gran suport que tenia dintre del ‘Chavisme’ dur. Caldrà veure si el suport que guanya en el Centre i amb els bolivarians decebuts pot compensar aquella pèrdua de capital polític. De part del President caldrà veure si aconsegueix mobilitzar contingents d’electors a favor seu, que abans estaven indecisos o inerts”.

És cert que Baduel ha perdut tot el suport entre les masses bolivarianes que representen a la majoria decisiva de la societat veneçolana. Els rumors sobre els “partidaris” simplement es fan ressò de la propaganda verinosa dels mitjans de comunicació de dretes. Pel que fa als “bolivarians decebuts” difícilment donaran suport a Baduel. Si els bolivarians estan decebuts no és perquè la revolució hagi anat massa de pressa sinó tot el contrari, perquè no va prou ràpid, no perquè hagi anat massa lluny, sinó perquè no ha anat prou lluny.

Per això és essencial i necessari que, després de guanyar el referèndum, es posin en pràctica immediatament totes les mesures promeses, apartant a un costat tota la resistència. L’única manera que el president pugui mobilitzar a favor seu les forces electorals que anteriorment estaven indecises o inerts, no és arribant a acords amb l’oposició o retirant el seu programa, sinó mostrant l’absoluta determinació de dur a terme la transformació socialista de la societat. Tot indica que les masses un cop més s’aplegaran en defensa de la revolució i el vot pel “sí”.

Un per un, hem desenredat els arguments falsos i demagògics de Heinz Dieterich, que ara pràcticament estan nus com el dia que va néixer. Però li deixarem una jaqueta perquè es cobreixi la seva nuesa i de la seva màniga tregui la seva última carta:

“Dintre d’aquest càlcul és necessari recordar que una característica política de Veneçuela és que, des de l’any 1999, el govern no ha aconseguit reduir el bloc opositor, que té una base del voltant del 35 al 40 per cent de la població, el que és una plataforma prou alta per a un salt cap al govern, en qualsevol crisi”. (El subratllat és meu).

L’oposició ha estat regularment derrotada a cada una de les eleccions i el referèndum durant aquests últims nou anys. El 2005, ni tan sols es van presentar a les eleccions legislatives perquè sabien que aconseguirien un resultat ridícul. A les eleccions presidencials de desembre del 2006 van ser esclafats. Com una pista repetida d’un vell gramòfon, Dieterich manté la mateixa idea de que l’oposició és tremendament forta i que les forces revolucionàries són enormement dèbils.

Aquesta idea no té sentit. Les forces revolucionàries són més fortes que mai, i aquest fet s’ha pogut veure en l’impressionant creixement del PSUV, que, amb 5,5 milions de militants, ha de ser el partit polític més gran de qualsevol país. A més a més, la lluita de classes no només és una qüestió d’estadístiques electorals. Els milions que voten a l’oposició són principalment elements petit burgesos. Les tropes de xoc de la contrarevolució són fills de papà, mocosos consentits de la classe mitjana, com correctament anomena Chávez als provocadors estudiantils. Ells serien esclafats ràpidament en qualsevol enfrontament seriós amb els treballadors i els camperols.

“Una fase d’incertesa”

La major preocupació del nostre amic Heinz Dieterich és entrar en una fase d’incertesa. Però qui és responsable d’aquesta incertesa? Per part de les masses no hi ha incertesa perquè repetidament han demostrat el seu ardent desig de canviar la societat, derrocar l’oligarquia i moure’s cap al socialisme. Aquesta voluntat de canviar la societat es va demostrar un cop més a les eleccions presidencials del desembre passat.

L’oposició és la que fa tot el que està en el seu poder per crear una atmosfera de temor i incertesa, per a desestabilitzar el govern elegit democràticament i crear les condicions per a un cop d’estat. En aquest treball brut, l’oposició compta amb un dels actius més valuosos en la persona de Baduel. Dieterich admet aquest fet en moltes paraules:

“És indubtable que la intervenció del General ha causat dos efectes importants: a) ha reforçat a totes les forces del ‘No’, des dels radicals fins els moderats; aquesta és una responsabilitat històrica d’enormes dimensions que sens dubte pesarà sobre la consciència del General fins al final de la seva vida; b) ha anul•lat l’abstenció com a opció”.

Aquí ho tenim: la intervenció del general ha reforçat les forces del “no”, és a dir, ha reforçat a l’oposició contrarevolucionària. I se’ns diu que “és una responsabilitat històrica d’enormes dimensions que sens dubte pesarà sobre la consciència del general fins al final de la seva vida”. Dieterich tem que la revolució “vagi massa lluny”. Però també tem que la contrarevolució “vagi massa lluny”. Per tant, demana al general que pensi curosament abans d’actuar, apel•la a la consciència de Baduel. Un detall molt commovedor!

Sens dubte el general perdrà molta son per aquesta crida als seus més fins instints. A les qüestions serioses com la lluita de classes, la consciència dels generals té problemes. Però mentre que Dieterich apel•la a Baduel només a que examini la seva consciència, en el cas d’Hugo Chávez l’exigeix molt més. Li demana la rendició total a la contrarevolució. Què proposa? Només el següent: una aliança estratègica entre Chávez i Baduel.

Sí, ho heu llegit correctament! Per salvar la revolució, Chávez s’ha d’aliar amb la contrarevolució. Com arriba Dieterich a aquesta meravellosa conclusió? Com és habitual, intenta espantar-nos amb l’espectre de la derrota:

“Amb el perill d’una derrota, absoluta o relativa del ‘sí’, s’obre novament una fase tendencialment caòtica a Veneçuela que en pocs anys podria acabar amb el govern d’Hugo Chávez. I si Chávez surt del Palau de Miraflores, la integració d’Amèrica del Sud es podria aturar. Això és el que hi ha en joc”.

Aquest és l’escenari que ell presenta: si hi ha un referèndum sobre la reforma constitucional, Chávez no guanyaria (una derrota absoluta ), o si ho fa, ho faria amb menys del 60 per cent (una derrota relativa). La possibilitat que pugui guanyar no entra en els càlculs de Heinz. Preveu la pitjor de les variants: la derrota (absoluta o relativa) en el referèndum de desembre obrirà una fase caòtica crònica que acabarà amb Chávez expulsat del Palau i una aturada a la integració d’Amèrica del Sud.

Deixem de banda l’observació que l’única manera d’aconseguir una unificació genuïna i duradora d’Amèrica Llatina només es pot aconseguir per mitjans revolucionaris, com comprenia molt bé Simón Bolívar. Mentre els oligarques continuïn dominant, totes les paraules sobre la integració d’Amèrica del Sud són només fum. Els últims dos-cents anys són una prova suficient d’això. Un cop que la revolució veneçolana es porti fins al final, el que significa l’expropiació dels terratinents i els capitalistes, els treballadors i camperols de l’Amèrica Llatina seguirien la seva estela, crearien les condicions per a una federació socialista de l’Amèrica Llatina.

El primer objectiu és acabar el que s’ha començat: dur a terme la revolució socialista a Veneçuela. Però això és el que no volen, ni Baduel ni Dieterich:

“Per evitar aquest futur incert i impedir que la dreta i l’imperialisme es puguin fer amb el poder a Veneçuela, serà necessari que Chávez i Baduel arribin a un acord negociat que es basi en una aliança estratègica entre el Centre polític del país i el Bolivarianisme”.

El que proposa Dieterich és unir revolució amb contrarevolució, és a dir, unir el foc amb l’aigua. Com es pot aconseguir aquest miracle? Ambdues parts s’han de fer concessions. Quines concessions demana a Baduel? Suggereix que el general examini la seva consciència. Realment no és una concessió tan gran! Quines concessions exigeix al president Chávez? Deixem que sigui ell mateix qui ho expliqui:

“Seria convenient deixar de sacralitzar la nova Constitució i veure-la pel que és: un modus vivendi normatiu construït sobre la correlació de les forces reals en un moment històric. Si no, es corre el perill de pagar el preu polític que està pagant Evo Morales a Bolívia, per l’Assemblea Constituent”.

Què signifiquen aquestes paraules? Signifiquen que, per complaure al general Baduel (que només es representa a ell mateix), Hugo Chávez (que representa a l’aclaparadora majoria de la població), ha de canviar la política per la que va sortir elegit, suspendre el referèndum i abandonar la reforma constitucional. Aquest fet significaria abandonar el moviment cap al socialisme, deixar la terra en mans dels terratinents, els bancs en mans dels banquers i les fàbriques en mans dels capitalistes. També suposaria que la majoria es rendiria davant de la minoria. Això és precisament el contrari a la democràcia. Però per a Heinz Dieterich la democràcia només significa: el món a l’inrevés.

Si el president Chávez està prou boig com per prestar atenció a Heinz Dieterich, la realitat és que perdria el poder i molt ràpidament. Aquesta rendició lamentable a les forces de la reacció desmoralitzaria a milions de persones que van votar per un canvi decisiu el passat mes de desembre i que miren al president perquè porti a terme aquest objectiu. Un cop que els reaccionaris veiessin que les masses ja no estan disposades a lluitar, organitzarien una ofensiva en tots els fronts. Iniciarien les provocacions i causarien caos a tal escala que es crearien les condicions per a un cop d’estat, però en aquesta ocasió triomfaria. Aquest és l’escenari real que passaria si escoltéssim a Dieterich. Afortunadament, no l’escoltaran.

L’exemple d’Evo Morales és rellevant, però no en el sentit que pretén Dieterich. El problema amb Evo Morales no és que s’enfrontés a l’oligarquia, sinó que no ho va fer amb la força i determinació suficients. El tipus de política defensada per Dieterich l’ha intentat Evo Morales amb resultats fatals. És impossible arribar a un acord amb la burgesia contrarevolucionària amb la moderació i la negociació. Això només l’anima a intensificar la seva campanya de sabotatge i provocació.

Aquells que com Heinz Dieterich defensen que la revolució bolivariana ha anat massa lluny i que ha de fer marxa enrere, juguen un paper perniciós. És impossible aturar la revolució a mig camí. O la revolució avança i colpeja a la contrarevolució o començarà a enredar-se i decaure, permetent així que la iniciativa passi a la reacció. El nomenat “realisme” de Dieterich d’aquesta manera esdevé el seu contrari. Com diu un refrany anglès: la debilitat convida a l’agressió.

Londres, 21 de novembre de 2007

Comments

>TROBADA HISTÒRICA DEL FRETECO

Els treballadors de les empreses ocupades i recuperades presenten les seves propostes per a les empreses socialistes, els Consells de Treballadors i la construcció del socialisme

William Sanabria (CMR)

“Això que estem fent avui en aquesta reunió és molt important. Abans hi ha havia un règim que impedia els treballadors d’organitzar-nos, discutir com es gestionen les empreses, dirigir les empreses. Vull donar les gràcies a aquesta reunió i al FRETECO. Hem d’organitzar visites a d’altres empreses i estendre la presa i ocupació d’empreses, prendre-les i posar-les a funcionar sota control obrer. Aquesta és una bomba contra el capitalisme i l’únic camí per anar al socialisme”.

Aquestes emocionades paraules d’Edgar Correa, treballador de Sanitarios Maracay, resum l’entusiasme, consciència de classe i claredat ideològica que va marcar la Trobada del Frente Revolucionario de Empresas en Cogestión y Ocupadas (FRETECO), celebrat a les instal•lacions de l’empresa expropiada sota control obrer INVEVAL el passat dissabte 30 de juny.

Aquesta Trobada va ser un fidel reflex del salt qualitatiu experimentat pel FRETECO al llarg dels últims mesos, tant des del punt de vista del nombre d’empreses incorporades a aquest com del pes específic d’aquestes. Durant els últims mesos, la llista d’empreses que venen participant en les diferents activitats i reunions del Frente s’ha incrementat significativament (INAF, Inveval, Sanitarios Maracay, MDS, Fábrica de Franelas Gotcha, Sel Fex,…). En aquesta reunió es van incorporar treballadors de noves empreses com Tomatera Caigua i la Central Azucarera Motatán, de l’estat de Trujillo. A més a més, van estar presents treballadors d’INTEVEP (que pertany a PDVSA) i camarades del Frente Socialista de Trabajadores de la Electricidad de Caracas (EdC), empresa recentment recuperada per l’estat veneçolà de mans de les transnacionals.

A la Trobada, a més a més de treballadors de les empreses recuperades de Veneçuela, va participar el camarada Alexandre Tortorella, treballador de l’empresa ocupada brasilera Flaskô i membre del Moviment d’Empreses Ocupades del Brasil. Alexandre va donar un informe sobre la brutal intervenció del govern Lula contra l’empresa ocupada sota control obrer Cipla i les mobilitzacions que en resposta a aquesta agressió estan portant a terme els camarades brasilers i va destacar la solidaritat rebuda pel conjunt de la classe obrera tant al Brasil com internacionalment. El camarada Alexandre va rebre càlides mostres de solidaritat de tots els assistents i es va decidir organitzar una nova visita a l’ambaixada del Brasil en suport dels camarades brasilers.

També van participar a la reunió portanveus del moviment M-28 i del Frente Unitario de Juventudes Bolivarianas, així com diferents camarades de la Corrent Marxista Revolucionària (CMR) i la Campanya “Mans Fora de Veneçuela”. A destacar, així mateix, la presència de la camarada Marisabel Guzmán, membre de la Comissió d’Atenció Ciutadana del Viceministeri de la Presidència, qui coordina les reunions de seguiment de la problemàtica de les empreses en cogestió i ocupades.

El debat es va caracteritzar per l’alt nivell polític mostrat a les intervencions de tots els treballadors presents. L’objectiu de la trobada era debatre les propostes que presenta el FRETECO per a la discussió sobre la construcció de les empreses socialistes oberta pel President Chávez, així com respecte dels Consells de Treballadors i, en general, per al programa que hem de proposar els treballadors al President, i al conjunt del moviment bolivarià, per trencar definitivament amb el capitalisme i construir el socialisme. Aquest objectiu va ser acomplert amb èxit i molts dels assistents van destacar la importància que sigui justament el Frente de los Trabajadores de Empreses en Cogestión y Ocupadas el primer col•lectiu (i fins ara l’únic) que debat i presenta públicament una proposta revolucionària, clara i concreta, sobre aquestes qüestions decisives per al futur de la revolució.

Què es el socialisme i quin paper correspon a la classe obrera en la seva construcció?

La reunió es va obrir amb la intervenció del camarada José León, treballador de la Industria Nacional de Artículos de Ferretería (INAF), de Cagua (estat Aragua), qui basant-se en una didàctica presentació en Power Point va parlar sobre “Què és el socialisme?”. L’exposició del camarada va ser saludada per la seva senzillesa i claredat.

El camarada León va explicar que “el socialisme és una transició entre la societat capitalista i la societat comunista. La principal característica de la societat socialista és que els mitjans de producció són propietat col•lectiva de tota la societat i no una propietat d’individus aïllats”. “Parlem de la propietat privada dels mitjans de producció. Quan els grans mitjans de producció: la terra, la banca, les principals indústries, siguin propietat de la societat es podrà planificar la producció en funció de les necessitats socials, de les necessitats de tots i no d’uns pocs privilegiats”. “Ells, els capitalistes, afirmen que volem instaurar una dictadura perquè, diuen, el socialisme acabaria amb la llibertat en el terreny econòmic. Però, quina llibertat és aquesta? La de treure els capitals del país? La de no pagar impostos a l’estat, no cotitzar a la Seguretat Social pels treballadors i fer els que els dóna la gana?”.

José va fer un recorregut per les idees de Marx i Lenin i va demostrar la seva validesa per al moment actual de la revolució bolivariana. “La burgesia no pot existir sense classe obrera, les fàbriques no poden funcionar sense nosaltres però sí poden fer-ho sense patrons, com estem demostrant avui els treballadors a Inveval, Sanitarios Maracay, INAF, Motatán, Tomatera Caigua i altres empreses”. “La lluita dels treballadors cumpleix amb la llei de la dialèctica, que diu que el tot és major que la suma de les parts”, deia la diapositiva preparada pels treballadors d’INAF que presidia en aquell moment la reunió. “Els obrers, per a defensar-nos, necessitem la màxima unió. Sols no podem fer res però units sí podem transformar la realitat. Aquesta és la nostra experiència a INAF. Sols no podíem, units als altres camarades en el FRETECO, sí”.

L’experiència de dos anys de cogestió i la lluita pel control obrer

Molts dels assistents a la Trobada, inclosos varis empleats d’INTEVEP, van destacar que de totes les experiències de cogestió, INVEVAL és la que està funcionant millor. No és per casualitat. A INVEVAL els treballadors –tal com es plantejava als documents fundacionals del FRETECO- han convertit la cogestió en control obrer i en aquests moments, el que hi ha, a la pràctica, és una empresa finançada per l’estat i gestionada pels treballadors.
Jorge Paredes, treballador President d’Inveval elegit pels treballadors, va explicar com, al principi, després de l’expropiació de l’empresa, “el que es plantejava era començar a treballar i arrencar l’empresa com fós”. Inveval va ser recuperada pels treballadors, els que discutien en assemblea totes les fites i van fer els treballs per reacondicionar les instal•lacions. Això va demostrar, entre d’altres coses, que una empresa pot funcionar finançada per l’estat (qui va aportar el 100% de les despeses) i gestionada pels treballadors. En canvi, en aquell moment, els funcionaris de l’estat van plantejar un model basat en que el 51% de les acciones de l’empresa petanyerian a l’estat i un 49% seria lliurat progressivament a una cooperativa organitzada pels treballadors. La direcció de l’empresa estaria en mans d’una Junta Directiva de cinc membres, tres van ser treballadors elegits per l’assemblea de treballadors i els dos restants funcionaris designats per l’estat.

“Realment, els dos de l’estat no han assistit a les reunions”, explica Jorge. “A través de la nostra experiència de dos anys de cogestió hem arribat a diferents conclusions. La primera és que aquest sistema de repartiment d’accions no serveix. Això és correspon al sistema capitalista, no al socialisme. A la pràctica, Inveval ha funcionat finançada totalment per l’estat i gestionada en tot moment sota el control i la direcció dels treballadors”. “Una altra conclusió”, va destacar Jorge, “és que aquesta Junta Directiva no era ni la manera més eficient, ni la més democràtica, ni la manera socialista i revolucionària de funcionar. Per això vam decidir que la Junta Directiva fos substituïda per un Consell de Fàbrica molt més ampli, elegit i revocable pels treballadors mateixos. Hem de portar aquesta experiència a tots els treballadors, socialitzar el coneixement”.

Sobre el debat existent en el moviment obrer sobre els Consells de Fàbrica, Jorge va insistir en una idea central: “Els Consells de Fàbrica no poden reemplaçar els sindicats. Han de complementar-se. Els Consells de Fàbrica són una arma dels treballadors per dirigir les empreses i amb això dirigir l’economia. Els sindicats són una eina per defensar els nostres drets com a treballadors. Alguns camarades sindicalistes tenen una visió confusa sobre aquest tema i rebutgen els Consells de Treballadors. Això és un greu error, els sindicats revolucionaris han d’impulsar els Consells de Treballadors per desenvolupar el control obrer”.

Els Consells de Treballadors. Un exemple pràctic : El Consell de Fàbrica d’Inveval

En aquest sentit, el camarada Nelson Rodríguez, treballador d’Inveval, va fer una brillant exposició sobre l’experiència històrica dels Consells de Treballadors a les revolucions russa, alemanya o durant la revolució italiana que va tenir lloc als anys posteriors a la Primera Guerra Mundial. Nelson va recordar les paraules del revolucionari italià Antonio Gramsci, un dels dirigents del moviment de Consells Obrers nascut a la ciutat industrial de Torí, sobre aquesta experiència de gestió de les empreses pels treballadors: “…la paraula nova és, des d’aquest punt de vista, investigar l’organització de la fàbrica com a instrument de producció per trobar en aquesta, en l’obrer com a productor, com a creador i no com a simple assalariat, la llavor del futur estat, de la democràcia nova”.

Nelson va fer un recorregut pels principals problemes que se’ls ha presentat als treballadors d’Inveval en aquest dos anys de gestió de l’empresa, així com a d’altres treballadors d’empreses recuperades, i va explicar com els han anat fent front. En particular, es va estendre en el salt qualitatiu que ha suposat a Inveval l’organització del Consell de Fàbrica i el repartiment de les tasques de gestió de l’empresa entre els treballadors d’aquesta: “Vam discutir amb els camarades de la Corrent Marxita Revolucionària (CMR), que ens han estat donant suport des d’abans de l’expropiació, i entre el conjunt dels treballadors en assemblea, vam fer cursos de formació, vam aprofundir en diferents experiències revolucionàries, i vam arribar a la conclusió que la millor manera de funcionar era organitzar un Consell de Fàbrica molt ampli, elegit i revocable per l’Assemblea de Treballadors, que és la màxima autoritat. El Consell consta de portanveus elegits per cada departament i altres que van ser treballadors que es van postul•lar directament a l’assemblea i van ser ratificats per aquesta”.

“Dintre del Consell de Fàbrica, compost per 32 persones, hem creat vàries comissions: Finances i administració, Control i Seguiment, Disciplina, Comissió Tècnica, etc. Cadascuna d’aquestes comissions s’encarrega de diferents aspectes: disseny de vàlvules (Inveval produeix vàlvules per a la indústria petrolera), seguir la seva fabricació, control de qualitat, comercialització, etc. Cada Comissió porta el treball fet, les seves propostes, etc., al Consell”.
“Aquí estem fent realitat les paraules de Gramsci”, va explicar Nelson. “L’obrer no és ja un subjecte passiu de la producció, no és l’obrer que vé a cobrar cada quinzena, sinó que participa a totes les àrees de l’empresa com a creador i productor. Els enginyers i encarregats no són un fuet per als treballadors sinó una part més del col•lectiu. Això és el més democràtic. És el que permet anar cap a la democratització dels sabers i construir la democràcia obrera”.

Estendre l’ocupació d’empreses i expropiar els capitalistes

Una conclusió del debat compartida per tots els assistents va ser la de que aquest model no pot funcionar i mantenir-se aïllat en una fàbrica. El control obrer en una o vàries empreses només pot ser un pas cap a la gestió del conjunt de l’economia i de la societat per part dels treballadors i cap a la construcció d’un estat obrer revolucionari. Concloïa Nelson: “Com explicava Gramsci, aquests Consells han de vincular-se amb els Comitès Camperols, els Consells Comunals, etc., per esdevenir la base del nou estat revolucionari que volem construir. Només això pot acabar amb el sabotatge dels capitalistes, amb el burocratisme, la corrupció, etc.”.
En aquest sentit els treballadors d’Inveval han impulsat el FRETECO, han organitzat activitats amb les comunitats properes, i està plantejant als camarades de Sanitarios Maracay participar camarades de cada Comitè o consell de Fàbrica en el de l’altra empresa, per intercanviar experiències.

“Això s’ha d’estendre a totes les empreses i no esperar que la Comissió de Planificació de les empreses socialistes creada pel govern ho faci, sinó portar les nostres pròpies propostes i actuar, així com lluitar per participar directament els treballadors en aquesta Comissió”, va proposar Nelson Rodríguez com a colofó de la seva exposició.
Antonio Betancourt, també treballador d’Inveval, va desenvolupar el tema de la propietat de les empreses i va insistir en la necessitat que aquesta sigui social i col•lectiva. “Si volem anar cap a empreses socialistes, hem de qüestionar la propietat privada dels mitjans de producció. A la societat capitalista fins i tot les idees es transformen en propietat privada (patents, etc.) i en un obstacle al desenvolupament de la societat: hi ha moltes idees i projectes que no es poden posar en pràctica perquè xoquen amb la propietat privada dels mitjans de producció”.

Antonio va explicar de manera breu i senzilla algunes idees bàsiques d’economia política marxista per explicar que la plusvàlua capitalista neix de l’explotació del treballador i que la propietat privada dels mitjans de producció i la recerca del màxim benefici privat porta inevitablement a l’anarquia de la producció i les crisis econòmiques. “Per contra, la societat socialista es basa en la planificació democràtica per cobrir les necessitats socials. Però és impossible planificar mentre hi hagi traves d’uns individus que posseeixen individualment els mitjans de producció i només els posen a funcionar si els interessa, per obtenir un benefici particular ».

“En aquest sentit”, va explicar Antonio, “els treballadors d’Inveval hem plantejat que la propietat de l’empresa ha de ser 100% de l’estat i estar administrada pels treballadors. Això hauria de ser així a totes les empreses: Expropiar les grans empreses, la banca i les terres. A més a més, a la Comissió de Planificació han de participar portanveus elegibles i revocables pels treballadors”. D’aquesta forma, va resumir Antonio, el govern revolucionari i els treballadors podríem gestionar, dirigir i planificar realment l’economia.

Sanitarios Maracay, Motatán, INAF, Tomatera Caigua…

En el debat al voltant de les propostes abans esmentades, van sorgir qüestions molt interessants. Els camarades de les diferents empreses van explicar les seves experiències així com els problemes als que s’han d’enfrontar actualment. El denominador comú a tots els casos és el mateix: els problemes derivats de que aquestes empreses preses i/o recuperades són una “avanzadilla” socialista en mig d’una economia que segueix sent capitalista i sota un estat que, encara que recorregut per enormes contradiccions de classe, segueix sent en essència el vell estat burgès. Problemes per accedir a matèria primera i mantenir viva l’empresa en mig del setge capitalista, problemes jurídics derivats del manteniment de la legislació burgesa, xocs amb sectors de la burocràcia estatal, són la moneda corrent. Com explicava un camarada: “també hi ha una lluita dintre de l’estat entre funcionaris revolucionaris i una majoria de buròcrates que ni creuen ni confien en que els treballadors puguem gestionar les empreses i la societat”.

El camarada Richard López, d’INAF, va presentar un informe de les reunions de negociació que hi ha hagut entre els portanveus de cada empresa que participa al FRETECO i la Comissió d’atenció ciutadana del Viceministeri de la Presidència. Aquestes reunions han servit per plantejar –i en alguns casos anar resolent- justament alguns d’aquests conflictes amb la legislació capitalista vigent o amb la burocràcia (obtenció de matèria primera, problemes jurídics, finançament, comercialització, etc.) que enfrontava cada empresa. Diferents camarades van destacar el pas endavant que, com a conseqüència de les mobilitzacions i organització del FRETECO, representaven aquestes reunions i els avenços aconseguits en elles. També van destacar el treball de la camarada abans esmentada, Marisabel Guzmán, en aquesta comissió. Alhora, la conclusió central va ser la necessitat de seguir lluitant unificadament, estendre l’ocupació i presa d’empreses i lluitar per una solució global que ha de passar necessàriament per l’expropiació generalitzada dels capitalistes.

Francisco Javier Méndez, de Motatán, va denunciar com no només els capitalistes, sinó sovint funcioaris de l’estat, suposen un obstacle per al desenvolupament del control obrer i les empreses socialistes. “A nosaltres ens van plantejar un salari mínim a tots. A més a més d’això, es produïen endarreriments en el pagament, i inclús en el lliurament de materials necessaris. Vam haver de posar diners de les nostres butxaques per recuperar l’empresa i que funcionés. Això feia que molts camarades no puguessin suportar més aquesta situació. Si no s’arriba a donar la decisió del President del 19 de juny de reconèixer-nos tota una sèrie de drets i prestacions estaríem pitjor que amb el patró capitalista”. Alexander Milanés va explicar que el sindicat va estar al capdavant de la recuperació de l’empresa. “Veiem el sindicat com un portanveu. És l’instrument legal que ens permetia donar la lluita”.

Yajaira Soler, d’INAF, va explicar com l’intent de cogestió amb el patró es va saldar amb el sabotatge permanent d’aquest, el que va dur els treballadors a haver de prendre l’empresa i gestionar-la ells mateixos. “Vam començar sense res, amb 500.000 Bs posats per un treballador i avui mantenim la producció i la cartera de clients, l’empresa la dirigim els treballadors i demanem la nacionalització sota control obrer. Sols mai haguéssim pogut donar a conèixer la nostra lluita i avançar, però juntament amb la resta de camarades del FRETECO ho hem aconseguit”.

Diferents treballadors de Sanitarios Maracay van explicar com l’empresa duia uns quants mesos funcionant sota control obrer i demanant la nacionalització. Edgar Correa va explicar que “la nostra lluita és per què l’empresa sigui nacionalitzada, que el govern se la tregui a aquest patró i l’empresa serveixi per satisfer les necessitats socials”. Marcos Suárez va destacar la importància de superar el model basat en les cooperatives i lluitar per la nacionalització sota control obrer: “L’estat ha de tenir la propietat de les empreses perquè no es fiqui la visió capitalista en la consciència dels treballadors, això és el que passa amb les cooperatives, com han explicat els camarades d’Inveval. Hem de formar un home nou, socialista”.

Un camarada d’INTEVEP es va queixar que “als que plantegem crear Consells de Treballadors a PDVSA o a d’altres empreses públiques se’ns ataca i acusa de voler dividir”. Els camarades del Frente Socialista de Electricidad de Caracas van denunciar la persecució que es va donar durant anys a l’empresa i van plantejar la necessitat de lluitar per la depuració dels vells gerents capitalistes i la substitució de l’estructura capitalista d’aquestes empreses ara nacionalitzades per una estructura revolucionària, socialista. Durant el debat, diferents camarades van criticar el fet que les Empreses de Producció Social (EPS), o projectes com Fábrica Adentro, eren concebuts com empreses capitalistes, sota la disfressa de l’anomenat “socialisme de mercat” o de l’economia mixta. “És impossible una coexistència entre empreses capitalistes i socialistes, com és impossible un acord entre treballadors i capitalistes. És l’acord entre el cavall i el que el munta”.

Campanya per estendre la presa de fàbriques i demanar la seva nacionalització sota control obrer

Tots els participants es van mostrar d’acord amb la necessitat de lluitar per la nacioalització sota control obrer de les empreses i el desenvolupament de Consells de Treballadors per gestionar aquestes. Com a conseqüència d’això, la conclusió més important va ser la necessitat d’organitzar la presa i ocupació d’empreses per tot el país i estendre les expropiacions iniciades el 2005 al conjunt de l’economia. Com va explicar Carlos Rodríguez, de la CMR, en la seva intervenció: “No hi pot haver illes de socialisme. Una empresa aïllada, encara que funcioni sota control obrer, tindrà molt difícil sobreviure. Inclús si és expropiada per l’estat però això es produeix de forma aïllada estarà sotmesa a la pressió de la burocràcia estatal, que –com ha dit el president Chávez- és un dels llegats del capitalisme. Les empreses socialistes només podran sobreviure si la presa, ocupació i expropiació d’empreses s’estén a tota l’economia”.

“Els sindicats classistes, la UNT, s’han de posar al capdavant i al costat del FRETECO, organitzar la presa i ocupació d’empreses a tot el país i demanar al govern la seva expropiació. El FRETECO ha d’organitzar una campanya nacional en aquest sentit”.
Aquesta proposta va ser acollida amb entusiasme per tots els assistents. La reunió va finalitzar amb l’aprovació de totes les propostes comentades, recollides al document “El FRETECO i l’empresa socialista” i l’elaboració d’una carta del FRETECO sol•licitant una reunió a la Ministra del Poder Popular per a la Indústria Lleugera i el Comerç (MILCO), María Cristina Iglesias, per presentar-los aquestes propostes i debatre com els treballadors de les empreses ocupades i recuperades poden donar suport al procés de construcció de les empreses socialistes. Finalment es va elegir als portanveus de cada una de les empreses que participaran en la Coordinació del FRETECO.

Els participants a la reunió van firmar al final d’aquesta unes resolucions de suport als treballadors de l’empresa sota control obrer CIPLA al Brasil, recentment intervinguda per la Policia Federal brasilera seguint les ordres del govern Lula, així com una altra en solidaritat amb els sindicalistes d’Astúries, Cándido González Carnero i Juan Manuel Martínez Morala, que han estat injustament empresonats per tres anys per defensar els llocs de treball i oposar-se als plans dels especuladors per tancar la drassana Naval Gijón.

Comments

El front unit del Govern Federal amb la FIESP, ABIPLAST (organitzacions patronals), i la revista Veja té l’objectiu de liquidar el Moviment de les Fàbriques Ocupades i l’Esquerra Marxista del PT

Qui són els que ens ataquen i quina és la nostra actitud envers ells?!

El 31 de maig del 2007, per decisió judicial a demanda de l’INSS, 150 policies federals i militars van envair dues fàbriques de Joinville (estat de Santa Catarina). Cipla i Interfibra estaven produint, des del 2002, sota control dels treballadors. Lluitem per salvar els 1000 llocs de treball i exigim a Lula la nacionalització de les fàbriques ocupades. El govern Lula haurà de respondre políticament per la intervenció de Cipla i Interfibra.

Aquesta invasió i violència pinotxetista restarà per sempre com una taca a les mans d’aquest govern. El president és Lula i el Ministre de Seguretat Social, Luis Marinho. Aquesta violència contra la classe treballadora col•loca els dos governants del costat d’aquells que durant l’època de la dictadura militar van envair estacions ferroviàries en vaga, van envair COBRASMA el 1968, van enviar i van matar a CSN, el 1985. Nosaltres explicarem això al Brasil i al món i continuarem exigint que el Govern Lula retiri la demanda d’intervenció i retorni les fàbriques Cipla i Interfibra als treballadors i a la seva Comissió de Fàbrica electa.

Al febrer, el diari de l’estat de Sao Paulo va atacar l’acord comercial/polític que vam fer amb el govern veneçolà d’Hugo Chávez. Paulo Skaf, president de la FIESP, va declarar: “és inacceptable aquesta ingerència del govern de Chávez en els afers interns brasilers i la seva relació de suport a les fàbriques ocupades Cipla / Interfibra / Flaskô”. (OESP – 22/02/07).

Al maig, Meheg Cachum, president de l’Associació Brasilera d’Indústries Plàstiques (ABIPLAST) publica un article dient: “El govern veneçolà dona suport a les ocupacions d’indústries de plàstics que van ser assumides pels obrers. Ja són tres (Cipla, Interfibra i Flaskô) les empreses que reben suport en forma de compra subvencionada de matèria primera portada de Veneçuela... Per aquestes actituds, és imprescindible que els empresaris i la societat civil de forma general, organitzem un manifest de rebuig contundent a aquest tipus de pràctica abans que això es faci quotidià i perjudiqui la democràcia. Necessitem recuperar la indignació davant de la interferència en els nostres interessos, amb el risc de ser massa connivents i passius amb aquest nivell d’intromissió”.

I acaba plagiant el poeta Eduardo Alves da Costa: “Cal prendre precaucions ja. En el 1r dia van venir i van agafar una rosa del jardí. I no vam fer res. En el 2n dia van entrar i van destrossar el jardí. I no vam fer res. En el 3r dia van prendre casa nostra i no vam fer res perquè ja no podíem fer res”.

No poden suportar l’existència de fàbriques ocupades, que salven els llocs de treball, que paguen els seus salaris i redueixen la jornada a 30 hores setmanals sense reducció de salari. I no poden acceptar la nostra aliança amb la revolució veneçolana i Chávez. No poden acceptar la idea de que són paràsits inútils i que la classe treballadora pot organitzar la societat molt millor que ells.

FIESP i ABIPLAST són organitzacions patronals enemigues de la classe treballadora i el que perdran un dia són, exactament, totes les seves fàbriques. Ells són poderosos i amenacen, però la nostra arma és l’organització i un dia serem milions. Amenaçats i perseguits, continuarem organitzant la classe treballadora per acabar amb tota opressió i explotació patronal. I així, un dia acabar amb el règim de propietat privada dels grans mitjans de producció. Els capitalistes tenen raó en odiar-nos.

Els esquirols del sindicat dels plàstics de Joinville (no afiliat a cap central) són veritables agents polítics patronals dins del sindicat. I s’enfrontaran a l’Oposició Cutista a les eleccions altre cop, a més a més de tots els processos judicials possibles. Innombrables processos judicials per calúmnies, difamació, etc., ja estan interposats a la justícia contra aquests gàngsters sindicals.

La revista Veja, òrgan de la premsa anticomunista, macarthista, d’extrema dreta, que es dedica a combatre i difamar tot el que hi ha de progressiu i de socialista al Brasil i al món, ja ha rebut la nostra petició de “Dret de Resposta” d’acord amb la llei de premsa. I està denunciada criminalment per falsificació, calúmnia i difamació, a més a més del procés civil de reparació per danys morals.

El 20 de juny, el feixista Rainoldo Uessler, juntament amb varis pistolers, va intentar també envair i assumir Flaskô, de Sumaré (estat de Sao Paulo), i acomiadar els membres del Consell de Fàbrica. Però els treballadors, que van tenir 21 dies per preparar-se, van parar la fàbrica i, amb el suport de sindicalistes i parlamentaris, van expulsar el feixista.

Aleshores es van iniciar actes de sabotatge contra la fàbrica: va contactar amb els clients de Flaskô dient-los que no compressin, perquè eren productes robats; va contactar amb CPFL demanant-li que tallés el corrent elèctric, el que va ser ràpidament atès per la multinacional i va derivar en 40 dies de lluita pel restabliment de l’electricitat. Avui, Flaskô ha reprès la producció i continua en lluita per la nacionalització amb control obrer i pel fi de la intervenció a Cipla i Interfibra.

El que la revista Veja diu i és veritat

Veja té tota la raó quan afirma que nosaltres som “comunistes del PT” i que hem creat l’”MST de les Fàbriques”. Des del 2002, militants de l’Esquerra Marxista del PT ham ajudat a milers de treballadors a defensar els seus llocs de treball i a assumir el control de diverses fàbriques amenaçades de tancament pels patrons.

El Moviment de les Fàbriques Ocupades té actuació a Pernambuco, Rio de Janeiro, Sao Paulo, Paraná, Santa Catarina i es coordina internacionalment amb els moviments de fàbriques recuperades a Veneçuela, Argentina, Uruguai, Paraguai, Bolívia, Perú i altres.

Veja diu la veritat, el que és estrany, quan afirma que “la meta immediata del Moviment de les Fàbriques Ocupades és la nacionalització de les empreses sota control dels treballadors”. És veritat, també, que sóc fundador i membre de la Direcció Nacional del PT. I que som aliats d’Hugo Chávez per l’aprofundiment de la revolució veneçolana i en el Moviment de les Fàbriques Recuperades per Treballadors al Brasil i a tota l’Amèrica Llatina. Tot això, que Veja presenta com una “acusació” és pura veritat, és polític, ens sentim orgullosos d’això i està tot publicat.

Tota la resta és pura mentida, falsificació i calúmnia. L’odi anti-socialista, l’odi de classe de Veja, la porta a combatre la nostra política amb els mètodes és immorals i criminosos.

La revista Veja afirma que “a l’empresa en que l’ocupació va ser més perllongada, Cipla, tradicional fabricant de productes plàstics de Joinville, això ha significat quatre anys i set mesos d’irregularitats administratives, desviament de fons i violència política”. Així, el pretès reportatge comença afirmant el que no pot provar i el que desmuntarem peça per peça en els paràgrafs següents. I en els tribunals.

Totes les mentides de la revista Veja

- Mentida 1: “Tres mesos enrere, Cipla va patir intervenció judicial, ordenada perquè els patrons socialistes descomptaven l’INSS del salaris dels empleats, però no ho ingressaven a la Seguretat Social”.
- Veritat 1: La intervenció judicial va ser determinada (com a excusa) per cobrar un deute de CIPLA S.A. per valor de 2.017.406,54 reals. El deute el van deixar els antics propietaris i és de 1998. És per tant de quatre anys abans de l’ocupació.
Realment, la intervenció és per liquidar un moviment polític anticapitalista. És persecució política. Mai, al Brasil, una sola fàbrica controlada per capitalistes ha estat envaïda per la Policia Federal, a demanda del govern, perquè deu a la Seguretat Social. I n’hi ha milers, devent milions de reals. Si algú vol la llista tan sols l’ha de demanar.

I, a més d’això: “Per incentivar la inversió productiva al país, entre 2004 i 2007, el govern federal ha promogut la reducció i suspensió d’impostos que incideixen sobre empreses, productes i serveis sumant una renúncia fiscal de 29,2 bilions de reals en el període. (Butlletí EM QUESTAO, de la Secretaria de Comunicació Social de la Presidència de la República, núm. 523 – Brasília, 11 de juny de 2007)

- Mentida 2: “A l’interior de les fàbriques, els empleats eren forçats a freqüentar classes sobre ideologia comunista, a llegir sobre la Revolució Russa de 1917 o a contribuir en accions polítiques d’altres sindicats o amb el Moviments dels Treballadors Rurals Sense Terra (MST), sota l’amenaça de perdre el lloc de treball”.
- Veritat 2: Tots els cursos de formació fets sempre van ser de participació voluntària. La prova és que centenars de treballadors mai van fer cap curs perquè no els interessaven. Les activitats de formació eren donats per economistes, professors universitaris, advocats, i altres convidats que podem provar i que confirmem.
Fins i tot la presència a les assemblees sempre va ser voluntària. I mai ningú va ser obligat a participar a cap activitat “sota l’amenaça de perdre el lloc de treball”. Tot el moviment sindical, que sempre ha participat en les nostres activitats i que tenia les portes de Cipla obertes, és testimoni de com es feia tot.

- Mentida 3: “Membres del Ministeri Públic Federal, de la Delegació Regional de Treball, del govern estatal, de l’Ajuntament i del sindicat va decidir lliurar l’administració de la fàbrica a una comissió d’empleats. Va ser el Sindicat de Treballadors a les Indústries de Material Plàstic de Joinville qui va proposar el periodista Carlos Castro, de l’Esquerra Marxista del PT, per a membre de la comissió”.
- Veritat 3: La fàbrica va ser ocupada després d’una vaga victoriosa que es va dur a terme contra la voluntat del sindicat, que va fer un “advertiment jurídic” en contra de la vaga. I Castro va ser elegit pels treballadors per dirigir l’empresa en el mateix dia que se signava l’Acord Laboral. El Sindicat va acceptar la decisió de l’assemblea perquè no podia fer altra cosa. I el que diu la pròpia decisió judicial: “Com a resultat d’aquestes manifestacions i reivindicacions, a l’octubre de 2002, en presència del Ministeri Públic Federal, del Ministeri Públic de Treball, del Sindicat i d’altres autoritats i polítics locals, alguns sindicalistes van assumir, en nom dels treballadors, l’administració de les empreses del grup Cipla. Van passar, aleshores, a gestionar-les directament, mitjançant una comissió creada per a aquesta finalitat, com a forma de garantir la percepció dels seus salaris, forma de gestió que perdura fins avui”.

- Mentida 4: “L’objectiu de la comissió era salvar l’empres i els seus llocs de treball, però que el va seguir va ser pura política”, diu Reinaldo Schroeder, president del sindicat, que va trencar amb l’administració esquerranosa de la fàbrica al febrer de 2003”.
- Veritat 4: La ruptura amb Reinaldo Schroeder es deu a que, el juliol de 2003, ell va començar a fer assemblees dintre de les grans fàbriques de plàstic de Joinville fent aprovar la reducció de salaris junt amb reducció de jornada. Les votacions eren fetes sota el vistiplau dels executius i gerents d’aquestes empreses. Aleshores vam organitzar l’Oposició Cutista en el sindicat.

- Mentida 5: “L’assalt a la caixa de l’empresa va ser fet de diferents maneres. Van ser contractats 28 petistes, entre ells dirigents estudiantils, agricultors i un jove vinculats a Esquerra Marxista. Un ocupador de terres, president del Sindicat Rural d’Araquari, ciutat pròxima, va ser empleat com a auxiliar administratiu el 2003 guanyant 1.690 reals. A l’abril d’aquest any, era gerent amb un salari de 5.316 reals. En aquesta condició, va contractar a dos germans, una cunyada, una cosina i un nebot”.
- Veritat 5: El treballador esmentat va ser contractar per treballar en l’auditoria que vam fer a l’assumir l’empresa, el 2003. No era militant d’Esquerra Marxista. Tenia un currículum adequat per fer un bon treball, arribant anys després a ser Gerent Administratiu de Cipla. Actualment acaba la carrera d’administració d’empreses. Un germà seu va assumir la Gerència Comercial deixant una feina a la metal•lúrgica SID, a on guanyava un salari major perquè va decidir, a petició nostra, ajudar a la fàbrica ocupada. Aquest treballador era dirigent de la Pastoral de Joventut.
Per últim, mai hi va haver un criteri partidista a les contractacions. I només cal veure els centenars que van ser contractats i no se sap si són de cap partit. Totes les contractacions eren fetes per un Comitè de Contractació compost per membres de diferents sectors de la fàbrica.

- Mentida 6: “Empleats eren forçats a donar part del salari a una tal Associació Metal•lúrgica, creada per finançar projectes polítics, que també rebia el 0,5% de la facturació de l’empresa”.
- Veritat 6: Més d’un terç dels treballadors de Cipla mai es va associar o se li va descomptar cap quantitat per a l’Associació Metal•lúrgica. L’adhesió era voluntària i per això sempre hi havia campanyes d’afiliació. Va ser creada en assemblea i implicava a treballadors de totes les fàbriques ocupades. L’Associació Metal•lúrgica té com a objectiu la defensa dels llocs de treball i la lluita per la nacionalització de les fàbriques i va organitzar totes les caravanes a Brasília, actes, manifestacions i trobades nacionals i internacionals de lluita.

- Mentida 7: “Comprovants de dipòsit revelen que els diners anaven directes per al compte bancari de Goulart”.
- Veritat 7: Totes les despeses de l’empresa eren reemborsades via dipòsit en compte corrent amb la presentació de les notes i rebuts de les despeses. Això es feia per a tots els empleats que viatjaven per negocis o per a activitats de defensa de les fàbriques. Així, com és normal a qualsevol empresa, el Coordinador (president) de Cipla treballava i produïa conforme a la seva funció. I per tant, tenia despeses de viatges comprovades. Totes les activitats eren conegudes i aprovades per les Assemblees. Tots els viatges, activitats i Congressos i Trobades sempre van ser divulgats als nostres Butlletins, periòdics i a la seva pàgina web.
Com a Coordinador de Cipla he dirigit durant 5 anys l’empresa. La seva facturació anual era de prop de 40 milions de reals. Tota la comptabilitat era oberta i publicada setmanalment (entrades i sortides) als murals de l’empresa. El meu patrimoni és avui exactament el mateix d’abans de dirigir Cipla. I és un orgull per a mi haver estat el que va proposar la decisió de que l’escala salarial fos que ningú, ni jo mateix com a Coordinador (president) de l’empresa, podia rebre un salari major que el salari del més antic treballador de Manteniment de Cipla, és a dir, de l’empleat més especialitzat de la fàbrica. Aquesta decisió i tots els salaris, tots, van ser aprovats en assemblees fetes després de discussions i reunions durant sis mesos, a partir de la proposta presentada per una comissió constituïda amb aquest objectiu. Aquest Pla de Càrrecs i Salaris està a disposició del qui el vulgui. Tan sols l’heu de demanar: sergegoulart@terra.com.br
En canvi, l’interventor, el que Veja amaga, està rebent ja 83 mil reals per mes per anar a la fallida i tancar Cipla com ell mateix afirma en el pretès “reportatge”.

- Mentida 8: “Rebuts mostren que Cipla va pagar 16.633 reals per a la instal•lació d’un sistema de seguretat a casa de Goulart a Florianópolis”.
- Veritat 8: Aquí, la falsificació, ometent fets deliberadament, intenta mostrar la utilització particular de diners de l’empresa. La veritat és que aquesta va ser una decisió col•lectiva de la direcció de l’empresa per protegir la família del seu coordinador després d’un assalt a Cipla, el 4-2-06. Els assaltants, un dissabte a la nit, van reduir al vigilant i van obrir el caixer automàtic de Bradesco a l’interior de l’empresa, a més a més de tirar avall una paret a la sala que anteriorment per l’expropietari. Es va descobrir, aleshores, que aquesta paret tenia un doble fons, que desconeixíem i d’on va ser retirat alguna cosa que encara no sabem el que era. Tot el sector financer i administratiu va ser regirat. Els assaltants van dir als vigilants que tornarien a per for quan el dipòsit de matèria primera estigués ple. Pocs dies després, el caixer de Bradesco va ser trobat llençat a la vora d’un riu sense que els assaltants haguessin tocat els més de 60 mil reals que aquest contenia.
A les tres setmanes següents, casa meva a Florianópolis, a on resideixen la meva dona i les dues filles petites, va ser assaltada tres cops i el meu despatx regirat. Objectes de valor no van desaparèixer. La meva família estava aterrida, inclús pel fet que jo passava la setmana fora de la ciutat a causa de Cipla i del Moviment de les Fàbriques Ocupades.
Davant d’aquesta situació que feia inviable la meva permanència fora de casa meva i, per tant, col•locava en risc les meves activitats de defensa i administració de Cipla, la direcció electa va decidir instal•lar un sistema de seguretat a casa meva per protegir la meva família. Una decisió política presa per les instàncies competents i legals de l’administració de l’empresa.

- Mentida 9: L’interventor Rainoldo Uessler és “Pèrit de Florianópolis especialitzat en recuperar empreses...”
- Veritat 9: Aquest interventor va ser durant 20 anys director del Tribunal de Justícia de Santa Catarina i amic de molts, molts jutges. Ara té un tal “Instituto Rainoldo Uessler” especialitzat en liquidació d’empreses fallides a on guanya milions. Va ser el concordatari de Cipla de 1998 a 2000 quan va treballar amigablement amb els antics propietaris, exactament a la mateixa època en que aquests no pagaven a ningú i s’apropiaven dels descomptes de Seguretat Social fets als treballadors. L’acció de l’INSS que dóna base per a la intervenció ara és exactament d’aquesta època (1998). Hi ha una llista d’empreses que ell ha tancat i altres que ell no va aconseguir tancar perquè els propietaris van aconseguir impedir els seus objectius inconfessables a la justícia.

- Mentida 10: “... ell està dirigint Cipla i altres dues fàbriques que van estar sota ocupació de l’Esquerra Marxista del PT. La seva missió és perjudicada per sabotatges practicats pels militants que romanen a les fàbriques”.
- Veritat 10: No hi ha cap sabotatge. Igual que no volem tancar Cipla, no volem veure-la destruïda, sí reprendre-la sota control dels treballadors. És per això que vam ser nosaltres que vam demanar als treballadors que es mantinguessin treballant mentre portem la batalla judicial i política per posar fi a la intervenció.
El que ell diu sabotatge és el resultat del terror que imposa amb la Policia Federal i després amb un exèrcit privat armat que segueix els obrers fins als lavabos i impedeix la conversa en grups dintre de la fàbrica. Després del terror, el desànim és immens dintre de la fàbrica i això afecta directament a la producció. Qualsevol idiota sap això. A més a més de que ell és incapaç de fer funcionar la fàbrica, els subministradors i els compradors, els clients, saben que ell farà fallir Cipla. Qui vol vendre per no cobrar o fer comandes que no seran lliurades? És per això que grans clients, com Mercedes Benz, ja es preparen per retirar els seus motllos i produir a d’altres empreses.
És per això que ell va decidir absurdament “tallar les despeses un 35%” i “reduir el capítol de personal un 26%”, donant l’ordre als caps actuals que fessin les llistes de noms a despatxar (decisió de l’interventor descrita a ATA, 2/07/07).

- Mentida 11: “Més de 230 empleats van ser acomiadats durant l’ocupació, la majoria per raons polítiques”.
- Veritat 11: Mai hi va haver cap acomiadament polític. Dels 230 acomiadaments ocorreguts en cinc anys, 180 van ser en el primer mes de l’ocupació. I a demanda dels mateixos treballadors que no creien que salvaríem Cipla i preferien anar a buscar una altra feina. Aquells temps van ser terribles, sense matèria primera, sense cap capital i amb muntanyes de deutes.
D’altra banda, tota la premsa, els patrons, els seus polítics, afirmaven obertament que en tres mesos tancaríem. S’equivocaven, com es comprova avui. Vam sobreviure cinc anys i vam passar d’una facturació de 900 mil a una de més de 3 milions de reals mensuals. Vam salvar els llocs de treball i vam pagar els salaris. Inclús els 2 milions de vacances i salaris endarrerits. Vam fer un acord amb la Justícia de Treball (acord recusat sempre per l’INSS) i el vam complir de forma rigorosa durant anys. Vam pagar més de 2 milions de les cotitzacions laborals no pagades pels antics propietaris. Vam restablir la confiança de subministradors i clients. I Cipla va tornar a existir i els seus treballadors no s’avergonyien més de dir a on treballaven.

- Mentida 12: “En l’auge de la tensió, els dirigents van ordenar la fabricació de quaranta pals de fusta i fuets de plàstic. Classes d’arts marcials van començar a ser administrades per a un grup selecte de joves. Per als empleats, va ser un senyal de que tots estaven corrent perill”.
- Veritat 12: La seguretat de la Fàbrica sempre va ser assegurada col•lectivament després de la decisió de l’Assemblea i dels diferents intents de retirada de màquines i equipaments per les subhastes promogudes a petició de l’INSS. Després de l’assalt la seguretat va ser reforçada amb equips de treballadors voluntaris que s’anaven rellevant per ajudar al vigilant fix perquè no hi havia diners per contractar més vigilants.
El Tai Xi Xuan és practicat a la Xina per milers d’homes, dones i nens de totes les edats. I comença a guanyar al Brasil poc a poc pels seus beneficis, sent fins i tot objecte d’investigació feta a l’Hospital i a les Clíniques, pels seus elements d’equilibri corporal i mental. Tenim una llista de grans companyies que fan servir aquest recurs per potenciar la seva productivitat. Era, tot i així, practicat per a penes prop de 90 treballadors, la majoria d’ells amb problemes de columna o de postura. Va ser per això que també vam contractar un terapeuta i un assistent social. Quan els treballadors van assumir el control, a Cipla hi havia una mitjana de 157 accidents greus per any. Un any després la nostra mitjana era de 8 per any. La salut en primer lloc, no els beneficis patronals.

- Mentida 13: “A les tres fàbriques de Joinville sota intervenció, la majoria dels empleats aprova la nova situació. L’esperança és que sigui decretada la fallida de les firmes. D’aquesta forma podrien forma cooperatives i assumir l’administració de les empreses... Els empleats volen fer exactament això, aquest cop, sense intromissió de militants comunistes”.
- Veritat 13: Una setmana després de la intervenció, el feixista nomenat pel jutge va fer que els caps de sector passessin un full de firmes anant màquina per màquina i de taula en taula. Al costat del que duia el full de firmes, hi anava un “home de negre”, un home armat, seguretat privada, per protegir al cap servil. I a la porta de la fàbrica va treure el cartell que deia “Empresa sota control dels treballadors” i va col•locar un altre dient: “Els empleats donen suport a la intervenció”.
Dir que els obrers volen la fallida i la creació d’una cooperativa és una afirmació ridícula. Només qui no coneix el que pensen els obrers de Cipla i Interfibra pot dir una fotesa com aquesta. Profiplast, una altra empresa de Joinville sota intervenció del mateix feixista Rainoldo, tenia 130 treballadors. Ara és una cooperativa amb 27 sobrevivents. Si la mateixa “esparança” s’apliqués a Cipla i Interfibra, com promet l’interventor i la revista Veja elogia, dels 1000 treballadors de les dues fàbriques restaran a penes 201 obrers-patrons per un breu temps fins que el mercat, dominat per empreses enormes, els liquidi.

L’única veritat és que...

Ells tanquen les fàbriques, nosaltres les obrim. Ells roben terres i nosaltres les ocupem. Ells fan guerres i destrueixen nacions, nosaltres defensem la pau i la integració sobirana dels pobles. Ells divideixen i nosaltres unim. Perquè som la classe treballadora. Perquè som el present i el futur de la humanitat. Convoquem a tots a continuar aquesta lluita i a ampliar-la aprofundint la unitat i la lluita que portem juntament amb tota la classe obrera i els pobles contra l’enemic comú de la humanitat. Vencerem!

Serge Goulart
Coordinador del Moviment de les Fàbriques Ocupades / Brasil
E-mail:

sergegoulart@terra.com.br

http://www.tiremasmaosdacipla.blogspot.com/
http://www.marxismo.org.br

Comments

LA INDIGNACIÓ SURT AL CARRER

Lluís Perarnau

El passat 23 de juliol una apagada va afectar a una tercera part de Barcelona, uns 350.000 abonats. Desenes de milers d’afectats van trigar més de 60 hores en recuperar la llum. El descontent amb les companyies elèctriques (Endesa i REE) i amb una Administració massa permissiva amb aquestes es va manifestar ràpidament amb cassolades a les nits, com quan es protestava contra la guerra d’Iraq o contra les mentides del govern PP després dels atemptats de l’11-M. Ara es reclamava el restabliment immediat del servei i es denunciava la manca d’inversió en la xarxa de distribució per part de les companyies privades. Tot el discurs amb el que van vendre els “avantatges” de la “liberalització”, en realitat, privatització dels serveis públics, avui no té cap credibilitat entre la gran majoria de la població. La gent està farta, perquè el que veu és que les companyies s’emporten uns beneficis fabulosos, s’apugen les tarifes i no s’inverteix el més mínim en millorar els serveis. Endesa, per exemple, ha obtingut 1.255 milions d’euros de beneficis en el primer semestre del 2007, i això poc després d’haver repartit 1.736 milions d’euros en dividends als seus accionistes. Els fets són tan flagrants que Manuel Pizarro, el president d’Endesa, en la línia dels Aznar-Acebes-Zaplana, enlloc de reconèixer-ho, ha de mentir i buscar explicacions increïbles, completament cíniques, com que “no es pot tenir qualitat alemanya amb tarifes tercermundistes”. És evident que serveis com la llum, l’aigua, el telèfon, els transports… no té cap sentit que estiguin en mans privades, en benefici d’un grapat de paràsits i en detriment del servei i dels usuaris. Per això el govern hauria d’expropiar, nacionalitzar, aquestes companyies, i posar-les sota control dels treballadors. Aquests serveis públics haurien d’estar dirigits de manera conjunta per l’Administració, pels treballadors del servei, a través de delegats elegits democràticament, i per les organitzacions sindicals. D’aquesta forma es garantiria un millor funcionament d’aquests serveis, invertint en noves prestacions i en més seguretat.

Col•lapse de rodalies de Renfe…

El divendres 3 d’agost una avaria d’un tren en un tunel d’accés a Sants que es va produir a les 18.50 hores no es va resoldre fins a les 21.30. Aquest tren avariat va ocasionar el col•lapse de tota la xarxa de rodalies a Barcelona. 600 passatgers van quedar atrapats dins del comboi durant més de dues hores, amb les portes tancades i sense aire condicionat. Finalment van ser rescatats pels bombers, que van aconseguir que s’obrissin les portes del tren i van sortir a peu a través del tunel fins a l’estació. Aquest era un incident més dels molts que s’estan produint aquests últims mesos a la xarxa de rodalies de Renfe. La gent, indignada, es queixava, entre d’altres coses, de la falta d’informació. Després de dues hores sense cap tren, mig miler d’usuaris reclamaven informació sobre com arribar al seu destí. On eren els autobusos que haurien d’haver substituït els trens? Enlloc.Tots aquests fets han posat en la picota a la ministra de Foment, Magdalena Álvarez, que no ha pogut amagar la seva pròpia responsabilitat en la falta de previsió i en la falta de mitjans per atendre una situació que era previsible per l’abast de les obres de l’AVE en curs. Al final, alguna de les mesures anunciades pel delegat de Foment a Barcelona no han fet més que corroborar aquesta qüestió. A partir d’ara hi haurà dues locomotores dièsel per fer front a possibles avaries en els trens (com és que fins ara no n’hi havia?) i s’incrementarà la vigilància i les revisions sobre les catenàries i els trens. Com es pot veure, mesures que si s’haguessin pres abans haurien pogut evitar l’actual desgavell. Altre cop ens trobem amb uns alts directius (els de Renfe, els de Adif, el de les constructores de l’AVE), que són retribuïts d’una forma escandalosament exagerada i que l’últim que tenen en compte són els destinataris del servei, els usuaris, els milions de treballadors que fan ús diàriament de rodalies per anar a la feina.

Ara la dreta, CiU i el PP, exploten la prepotència de la Ministra de Foment per erosionar el govern de Zapatero, amagant la seva pròpia responsabilitat en la falta d’inversions suficients a la xarxa de rodalies durant els anys que van governar. En el cas del PP no podem oblidar l’accident de metro de València, en el qual es van produir 43 morts. Tot per no haver invertit en un sistema de prevenció que hagués evitat el xoc de trens. Tot i així, l’actuació del ministeri de Foment és del tot inadmissible. Un govern d’esquerres no hagués posat mai l’AVE per davant del servei de rodalies, que és el que s’ha fet. L’AVE en un any no tindrà més passatgers que la xarxa de rodalies de Barcelona en una setmana. S’ha posat per davant l’execució del calendari d’arribada de l’AVE a Barcelona (previst al desembre) que el funcionament correcte de rodalies, afectant a milions d’usuaris, principalment treballadors i estudiants.

…i col•lapse a l’AP-7

El passat dissabte 4 d’agost es van formar cues de 75 kilòmetres a l’autopista de peatge entre Barcelona i Tarragona. Només després de gairebé sis hores de col•lapse, el govern de la Generalitat va ordenar a la concessionària, Acesa, que aixequés les barreres. Altre cop la gent va explotar indignada. Tothom sap que aquesta autopista és un embut. El trànsit ha augmentat un 16% en cinc anys. Acesa té la concessió des de fa més de 20 anys, però ha estat incapaç de fer un tercer carril en el tram de Vilafranca a Tarragona. Això sí, els peatges no han parat d’incrementar-se i Acesa, que pertany a la Caixa, escura les butxaques dels que no tenen altra alternativa que passar-hi amb total impunitat. Tot sovint es parla des del govern o des de l’oposició del rescat dels peatges. És a dir, de pagar amb diners públics (diners obtinguts principalment de les famílies treballadores) indemnitzacions a les concessionàries per treure determinats peatges. El que hauria de fer el govern de Montilla és fer públiques les dades, mostrar els beneficis fabulosos que està obtenint Acesa amb la concessió de les autopistes… i no caldria donar cap més explicació. Fora peatges, sense indemnització a les concessionàries! Ja ens han esquilmat prou! Alhora caldria fer una planificació acurada de les infraestructures, que contemplés el transport ferroviari per a les mercaderies i l’eliminació dels punts negres on es produeixen la majoria d’accidents. Els treballadors de la concessionàries haurien de ser recol•locats al nou ens públic encarregat del manteniment de les carreteres i vies ràpides.

El problema en aquestes companyies no rau en que tinguin la E d'Espanya (Renfe, Aena, Endesa... ) com ha dit aquest estiu Carod-Rovira. El mal funcionament, la manca d'inversió, l'afany d'exprimir als usuaris atrapats com a ostatges d'autèntics monopolis... això té a veure amb el capitalisme, amb un sistema en que una minoria s'enriqueix d'una manera fabulosa a costa de les incomoditats, les penúries i els sacrificis de la gran majoria.

Comments

Les falses acusacions de l’interventor feixista a la falsa auditoria de Cipla i les respostes dels dirigents elegits pels treballadors

I
Història de Cipla des del 1992 fins a la vaga d’octubre de 2002

Des del 1992 els propietaris de Cipla / Interfibra van prendre la decisió política de no pagar els impostos.
El 1994, Cipla fa fallida. I un jutge nomena Rainoldo Uessler com a responsable de la fallida. És a dir, el mateix que ara figura com a interventor.
Juntament amb Anselomo i Luis Battschauer, Rainoldo Uessler dirigeix Cipla. I així van preparar junts el que passaria després amb Cipla i els treballadors. Mancomunats, ells instiguen els treballadors per ajudar-los a recuperar l’empresa. Com a premi, per l’esforç dels obrers, van parar de cotitzar el FGTS (fons de garantia salarial) i la Seguretat Social (INSS). És d’aquest moment, 1998, el procés en que l’INSS demana l’actual intervenció de Cipla. I ara torna el mateix interventor Rainoldo com si res hagués passat.
El desembre de 2001 no van pagar el 13è salari (la paga extra). El gener una vaga espontània atura la fàbrica. El resultat van ser 80 acomiadaments per JUSTA CAUSA (aquí seria per raons objectives). El Sindicat, que no va organitzar la vaga, sufoca la resistència i treu als acomiadats de la porta de la fàbrica afirmant que no tenien res a fer. La negociació del Sindicat va ser garantir el manteniment de tots els acomiadaments per JUSTA CAUSA.
De febrer de 2002 fins a la vaga d’octubre, els treballadors van passar a rebre pel mes sencer de treball, de 30 a 50 reals per setmana.
La campanya electoral i la possibilitat de victòria del company Lula, motiva els treballadors a demanar ajuda del PT i de la CUT. Això va passar al setembre de 2002. A la porta de la fàbrica es prepara el terreny per a la vaga, i aquest cop, organitzada. L’assemblea general organitzada a la seu del sindicat aprova la vaga tot i el posicionament en contra del sindicat, que al•lega que la seva realització és il•legal.
Amb una duració de vuit dies, la vaga va obligar als patrons a passar el control de les fàbriques als treballadors, perquè al•legaven no poder posar al dia els salaris endarrerits i els drets no pagats.
Els treballadors elegeixen una Comissió de Fàbrica per dirigir les empreses. Carlos Castro per Cipla i Evandro Pinto per Interfibra són escollits pels obrers i pel sindicat per ser els coordinadors administratius de les empreses.
És important destacar que en deu anys de no pagament dels impostos; de salaris amb retards durant nou mesos; de no cotitzar el FGTS des del 1994, entre d’altres obligacions; el sindicat, l’INSS i la Justícia Federal mai van demanar cap intervenció, al contrari, es van mantenir callats com si no anés amb ells el problema.

II
Entra en escena l’Associaçao Ferreirinha

La comissió com a primera mesura va fer l’aixecament de tot els passiu de les empreses i constata un deute impagat de més de cinc cents milions de reals, sent el 80% de l’import deutes a la seguretat social i a hisenda.
La comissió va discutir amb els treballadors en Assemblea General que l’única mesura possible per salvar les empreses i els llocs de treball era lluitar per la nacionalització, perquè el Govern federal era la institució responsable que la situació hagués arribat fins on havia arribat.
Una recollida de firmes recull setanta mil signatures aconseguides amb l’esforç de tots els treballadors. Quina reivindicació contenia la recollida de firmes? Que el President Lula atengués els treballadors a Brasília i que nacionalitzés les empreses per garantir tots els llocs de treball. La reunió va tenir lloc l’11 de juny de 2003 al Palácio do Alvorada a Brasília i va durar dues hores i mitja. Lula va afirmar que la nacionalització estava fora del menú del govern, però que faria el que calgués per garantir tots els llocs de treball.
Les dificultats per aconseguir partides per finançar els deu autobusos del viatge a Brasília i la previsió del difícil combat que seria la lluita per la nacionalització amb la negativa del govern, va dur la Comissió a discutir amb els treballadors en assemblea general la formació d’una associació que pogués finançar tota la lluita política. Al final, en els tràmits normals seria impossible mantenir les fàbriques obertes amb el deute impagat que tenien, amb tot el parc fabril com a garantia i amb les execucions fiscals a la fase final.
Després d’una llarga discussió va ser aprovat per unanimitat la constitució de l’Assoaciaçao Ferreirinha, que seria finançada per contribució espontània dels treballadors.
La contribució mensual oscil•lava entre el 50% i el 60% dels empleats. Els salaris majors sempre van ser els que més es negaven a contribuir.
L’interventor acusa en un document emès el dia 4 de juny que “els recursos de l’associació s’obtenien de dues maneres: una part forçant els empleats a contribuir a través de la coacció moral i el restant amb transferències fetes a través de comptes corrents de les empreses Cipla i Interfibra”. Bé, si la coacció per contribuir fos moral i si això tingués algun resultat, el 100% dels treballadors hagués fet la contribució, el que no es correspon amb la veritat. Gairebé la meitat de la fàbrica no contribuïa. Per tant, queda clar que la contribució era espontània i ningú era obligat a res.
Pel que fa al traspàs del 0,5% de la facturació mensual de les empreses, és certa, però no sempre aquest percentatge era traspassat degut a les dificultats financeres en que les empreses es trobaven. Malgrat tot, aquesta decisió també va ser aprovada en assemblea general, encara que no tots els treballadors estaven d’acord, però una àmplia majoria ho va aprovar i la decisió es va dur a terme, conforme determina la democràcia. Malauradament, l’interventor es va apoderar de tots els documents i ens va impedir de retirar una còpia de cada assemblea feta. Això impedeix que puguem mostrar totes les actes que haurien de ser presentades. Què és el que l’associació finançava? Pamflets, viatges, pancartes, banderes, les conferències nacionals i internacionals, les caravanes a Brasília, és a dir, tot el que calia per organitzar la lluita en defensa de la nacionalització de les fàbriques.
Vegeu el que diu l’Estatut de fundació de l’associació pel que fa a la seva finalitat: a) “promoure (...) la defensa dels interessos dels treballadors... b) “ser dipositària de les accions controladores de Cipla / Interfibra, i empreses controlades (...) fins la transferència definitiva d’aquestes accions al Govern Federal, Estatal o Municipal, objectiu últim i principal de la constitució d’aquesta associació”.
Per tant, l’objectiu de l’associació és clar: finançar la lluita per la nacionalització, objectiu últim i principal d’aquesta associació. Inclús, va ser pública i notòria aquesta posició política, quan vam distribuir un CD amb documents que responien als atacs del sindicat, destacant el paper de la Ferreirinha en la lluita pel manteniment de Cipla / Interfibra. Aquests documents van ser lliurats als periodistes, als Jutges i Ministeri Públic, als moviments socials, sindical i popular, així com als parlamentaris del Poder Legislatiu municipal, estatal i nacional, i els seus respectius partits polítics. Mai hem negat el paper de la Ferreirinha i reafirmem que si no haguéssim fet tot el combat que hem fet, aquestes empreses ja estarien tancades fa alguns anys i aquests llocs de treball no existirien més.

III
L’Interventor, les acusacions i les respostes del Comitè
Posició ideològica de l’interventor contrari a la lluita per ocupació de fàbrica

L’Interventor informa en un document emès el 18 de juny de 2007 que “a través de la verificació de relació de viatges, s’ha constatat forts indicis d’utilització dels recursos de les empreses (...) principalment de l’Associaçao Ferreirinha (...) desviats per al foment i finançament del moviment de guerrilla d’ocupació de fàbriques a tot el país (...) es verifica la realització de repetits viatges per a activitats partidàries, manifestacions a fàbriques ocupades, organització de conferències i mobilitzacions amb interessos, únicament, polítics i partidaris (...) de fet, aquestes empreses, han estat utilitzades com a instrument polític-partidari i com a mecanisme ideològic, sent que per a aquesta finalitat, van ser sostrets varis drets laborals dels seus empleats (salaris, paga de nadal, FGTS, etc.) i principalment, frustrades (per no dir defraudades) innombrables execucions fiscals (...) el “Moviment de les Fàbriques Ocupades” posseeix pàgina web disponible a Internet, a on vincula innombrables notícies, promovent ocupacions i lluita per la nacionalització de fàbriques pel país (...).
Resposta del Comitè
L’interventor manipula i “denuncia” coses públiques i notòries, però sempre distorsionant i calumniant. Què vol dir “foment i finançament del moviment de guerrilla d’ocupació de fàbriques a tot el país”?! El nostre moviment és nacional, reconegut i només empra els mètodes de la lluita de masses.
Amb el suport i la decisió de la majoria dels treballadors presa en assemblea general per organitzar el combat contra el tancament de les fàbriques i buscar generalitzar el moviment d’ocupació de fàbrica per Brasil, per enfortir la lluita dels treballadors i així buscar la conquista de la nacionalització de Cipla / Interfibra. A pesar d’haver moltes altres fàbriques ocupades, no hi ha hagut una generalització capaç d’imposar les nacionalitzacions.
Pel que fa als viatges per organitzar les conferències realitzades tots els anys, a l’Assemblea General del dia 27 d’abril de 2004 es va reafirmar aquest camí en el punt 11 de la resolució aprovada per àmplia majoria: “Reafirmada la 2a Conferència Nacional a ser realitzada a la seu nacional de la CUT a Sao Paulo, entre els dies 5 i 6 de juny de 2004. Una Pre-Conferència de Joinville serà realitzada el 29 de maig de 2004”. Per tant, aquesta decisió no tenia res de política-partidària i sí una posició col•lectiva que expressava la voluntat dels treballadors. Tota la despesa d’aquests actes van ser finançats per la Ferreirinha.
Pel que a l’afirmació que van ser sostrets drets laborals als empleats, i frustrades / defraudades les execucions fiscals, és una acusació al•lucinada i de mala fe de l’interventor. Vejam, Cipla ha contribuït en una mitjana mensual de 10 mil reals amb la Ferreirinha. Quins drets o tributs van ser sostrets amb el no recolliment d’aquest valor? Què era possible pagar amb aquest valor? Mentrestant, la lluita duta a terme a partir d’aquest valor va complir amb la decisió de l’Assemblea General dels treballadors reafirmada en el punt 12 de la resolució aprovada el dia 21 d’octubre de 2004 que diu: “La Comissió de Fàbrica té la responsabilitat d’organitzar la defensa de les màquines, equipaments, subhastes, i altres accions judicials, per impedir el tancament de les fàbriques”.
Sense lluita, màquines importants haguessin estat arrencades de les fàbriques o els comptes bancaris haguessin estat bloquejats pel Banc Central i les fàbriques ja estarien tancades. Per tant, la direcció de la Comissió de Fàbrica no va fer res més que garantir el compliment de les decisions de les assemblees generals.

Els viatges de Serge i de coneguts

En document emès el dia 12 de juny, l’interventor diu el següent: “he tingut coneixement que l’empresa Cipla cobria les despeses de viatges internacionals de dos membres de l’antiga comissió que administrava a aquesta, el Sr. Serge Goulart (...) informar també que d’aquests informes es verifica la realització de diverses despeses de taxi, àpats i allotjament, sense, tanmateix, que fossin presentats els respectius comprovants (...) els informes inclouen només despeses de viatges internacionals realitzats en el període comprès entre els anys 2004 i 2007 (...) un altre punt a ser ressaltat és el fet que Cipla es va fer càrrec de les despeses de dos “companys” del Sr. Serge Goulart, tot i que els mateixos ni tan sols eren empleats de Cipla (...) un cop més es comprova el crim d’apropiació indeguda” Acusació completament ridícula.
Resposta del Comitè
L’interventor en la seva postura política de buscar desmoralitzar el principal dirigent de les fàbriques, el company Serge Goulart, i destruir el moviment d’ocupació de fàbriques, conforme als interessos patronals, intenta imposar a Serge la falta de gastar diners de les empreses indegudament, per a viatges internacionals, al•legant crim d’apropiació indeguda. Res més absurd.
Tots els viatges van ser aprovats a les instàncies de poder de les fàbriques, ja sigui en el Consell Administratiu de Fàbrica, en la Comissió de Fàbrica o a l’Assemblea General o de torn. A la tornada, es feia la presentació de comptes del resultat del viatge a totes les instàncies, inclús un informe publicat en periòdics públics i col•locat en murals per informar del resultat del viatge. Sempre el més transparent possible. Tot era decidit i de tot es retia comptes col•lectivament. Dels 13 viatges presentats, 7 van ser a Veneçuela. L’interventor, per exemple, en cap moment vincula els viatges a Veneçuela amb el projecte comercial / polític desenvolupat entre Cipla i aquell govern conegut com Projecte Veneçuela. No informa, tampoc, que dos dels viatges a Europa van ser per organitzar i participar a la Conferència Mundial Oberta, a on es va buscar articular la lluita internacional per la nacionalització i contra els atacs als dirigents que ja patien en aquella època, com amenaces de presó per no acceptar ser dipositaris de les fiances de facturació de l’INSS. En aquest acte van participar, a més de Serge, quatre treballadors més els noms dels quals van ser aprovats en assemblea: Valmir Bittencourt, Celos Araújo, Domingos da Rosa i Marlene de Oliveira. Pel que fa al viatge a Cuba, l’interventor amaga que les fàbriques van ser convidades per la Central Sindical Cubana (CTC) per participar al 1r de Maig a l’Havana i en el 6è Encontre Hemisfèric contra els Tractats de Lliure Comerç. Serge va ser designat per la Comissió de Fàbrica per representar les fàbriques en aquest acte. Aprofitant el viatge, Serge va articular una reunió amb el Ministeri d’Habitatge de Cuba per presentar el Projecte Petrocasa, el mateix que es feia a Veneçuela. El govern cubà es va mostrar interessat i les negociacions només van ser interrompudes degut a la intervenció. En aquest viatge, Serge va anar acompanyat de la seva esposa, que va pagar el seu propi passatge amb la seva tarja de crèdit personal. El que pot ser comprovat a l’Agència Allestur, a Joinville. La visa d’entrada, que només pot ser fet per una agència de viatges, en valor de cent seixanta reals, va ser facturat per l’agència a nom de Cipla. D’aquest valor, 80 reals serien restituïts amb el descompte al salari de Serge. El que va ser impedit per la intervenció.
El viatge a Buenos Aires va ser per participar a una reunió del Comitè organitzador de l’Encontre Llatinoamericà de les Fàbriques Recuperades per Treballadors, sent Serge Goulart el seu coordinador. Van participar en aquesta reunió la Central Sindical PIT-CNT, de l’Uruguai, el Moviment Nacional d’Empreses Recuperades (MNER) de l’Argentina, el Freteco de Veneçuela, les fàbriques recuperades del Paraguai i altres organitzacions. El 1r Encontre es va fer a Caracas, el 2005 i el 2n Encontre serà aquest any, 2007, a l’octubre, en el mateix país.
Els viatges a París i Barcelona van ser per participar de Trobades Internacionals amb l’objectiu d’intensificar la campanya en defensa de la nacionalització i contra els intents de l’INSS de liquidar les empreses. Des de finals del 2004, Serge Goulart és amenaçat de presó per la Justícia Federal, a demanda de l’INSS, per la negativa de complir la decisió judicial de recollir mensualment fiances que sumades arriben a l’absurd del 45% de la facturació. Si això es fes, les empreses ja estarien tancades fa molt de temps. Tots els viatges internacionals van ser per articular el suport del moviment obrer, a través dels seus sindicats, centrals sindicals i lideratges polítics perquè pressionessin el govern Lula per la nacionalització de les fàbriques ocupades i contra les amenaces de presó dels dirigents del moviment.
La mitjana diària de despeses en els viatges internacionals “denunciada” pel feixista com despeses d’hotel, alimentació i transport és de tres cents reals. El que només prova que tots buscaven economitzar molt en aquests viatges. Els valors són ridículs per a viatges internacionals. Totes les despeses eren pressupostats abans dels viatges i els que viatjaven, i teníem desenes de tècnics viatjant, tenien una limitació de despeses. Per tant, no hi ha hagut cap tipus de enriquiment amb els diners destinats per a les despeses de viatge, així com tampoc cap tipus d’apropiació indeguda com afirma l’interventor. I totes les despeses de Cipla i Interfibra sempre van ser publicats en murals regularment i presentats en assemblees a on tot sempre podia ser requerit. Molt diferent d’ara, amb aquest interventor feixista que “mana qui pot i obeeix qui té enteniment”!
Interventor al•lega inexistència d’actes que comprovin l’autorització de l’assemblea perquè Cipla pagués despeses personals de Serge Goulart
En document emès el dia 6 de juny, l’interventor, en resposta al Jutge, afirma el següent: “en relació amb la determinació de Vostra Excel•lència d’adjuntar als autes la còpia de l’Acta de l’Assemblea General que va autoritzar a Cipla a pagar les despeses personals del Sr. Serge Goulart, he d’informar que en cap moment van ser fetes assemblees generals consultant els treballadors sobre el pagament d’aquestes despeses, per tant, és inexistent aquest document”.
Resposta del Comitè
MENTIDER. Totes les discussions van ser fetes o en el Consell Administratiu de Fàbrica, o a la Comissió de Fàbriques i informades en assemblees de torn o general.
Si els viatges eren autoritzats a les instàncies de poder de la fàbrica, per tant, les seves despeses com transport, hotel i alimentació havien de ser pagats per la fàbrica.
Pel que fa a totes les Actes, l’interventor va envair la fàbrica amb 150 policies federals armats fins a les dents. Va expulsar qui va voler i es va apropiar no només dels objectes personals de tots els dirigents, sinó també va prendre possessió de tots els documents existents a l’empresa. No comptava ell que alguns companys tenien còpies, a casa, de les Actes de les Assemblees Generals i de les reunions de la Comissió de Fàbrica. Ha fracassat un cop més, l’interventor feixista. Les Actes confirmen que es tracta a penes de més acusacions infames que demostren el grau de corrupció de l’interventor, un agent feixista dintre de les fàbriques nomenat per un jutge a demanda de l’INSS.
CDs per a la campanya de Mariano
L’interventor envia per a la premsa, via sindicat, notes fiscals de Cipla de compra de mil CDR’s i afirma que eren per ser utilitzats per la campanya de Mariano a diputat estatal. Afirma en document enviat al President del PT, Manoel Bento: “informar que un dels regidors del partit, Sr. Adilson Mariano, es va enriquir de l’empresa Cipla, per atendre els seus objectius electorals, com per exemple la compra de 1000 CD-Rs, a càrrec de l’empresa esmentada, sent que els mateixos van ser gravats en les dependència d’aquella, fent servir el departament d’informàtica”.
Resposta del Comitè
En Dret les proves han de tenir un nexe causal, o sigui, ha d’haver-hi proves contundents que relacionin causa i efecte. En aquest cas, l’interventor hauria de presentar les proves que té per relacionar els CDR’s comprats amb la campanya de Mariano. L’ús d’una coberta de CDR amb l’adhesiu de campanya de Mariano prova que és el mateix? L’interventor hauria de tenir un mínim de responsabilitat amb les acusacions per no ser processat, però el seu sentiment d’impunitat, emparat per la Justícia, l’empeny a fer el que vol. Pagarà davant la Justícia per totes les calúmnies comeses fins ara. Els CDR’s van ser comprats per gravar dos vídeos existents del procés d’ocupació de les fàbriques en lluita per la nacionalització, que van ser enviats a dirigents sindicals del Brasil i de l’exterior, com a instrument de divulgació de la Conferència Pan-americana de les fàbriques ocupades, feta al desembre a Cipla. En aquest acte van participar gairebé vuit cents delegats. Tots coneixien la història de l’ocupació de Cipla / Interfibra / Flaskô a través d’aquests CDs. Això també és públic i notori.

IV
Els deliris d’un feixista

L’interventor intenta criminalitzar els dirigents de les fàbriques acomiadats
En document emès el dia 4 de juny, l’interventor fa les següents declaracions: “arriben al meu coneixement que empleats que es trobaven treballant (...) havien rebut diverses amenaces, inclús contra la seva integritat física i la dels seus familiars, via telefònica (al treball o a casa) o abordatges personals al carrer (...) en aquests contactes els integrants de la comissió i els seus col•laboradors incitaven els empleats a sabotejar les màquines i equipaments de les empreses, lliurar-los o destruir documents.
Resposta del Comitè
Però, com és que l’amenaçat també és incitat a sabotejar l’empresa? Falta coherència en aquesta acusació. Serà que l’interventor pensa que les persones no tenen cervell per percebre el deliri de l’acusació.
El Moviment Sindical ocupa el despatx de l’interventor a Florianópolis
El dia 6 de juny desenes de dirigents sindicals van ocupar la seu de l’Institut Rainoldo Uessler, aquesta teranyina per atrapar empreses armada per l’interventor a Florianópolis. La manifestació va ser pacífica i esperava conversar amb l’interventor. Malgrat tot, ell no hi era. La iniciativa va ser presa pels sindicalistes.
L’interventor, per incriminar la Comissió de Fàbrica, fa les següents afirmacions en el document emès el dia 6 de juny: “informar que en el dia d’avui he estat informat que la seu del meu Institut ha estat envaït pels membres de l’antiga Comissió que administrava les empreses Cipla / Interfibra, per a les quals vaig ser designat Interventor Judicial. Com si no hi hagués prou amb la invasió, a més els meus empleats van ser retinguts, sota intensa coacció moral, com el patrimoni de l’Institut va ser destruït (...) Davant d’aquests actes criminals no em queda cap altra alternativa que requerir la presó immediata i incondicional dels membres d’aquest moviment il•legítim i il•legal que insisteix a menysprear l’Estat Democràtic de Dret.
Resposta del Comitè
Un cop més l’interventor menteix i delira per incriminar els dirigents de la comissió de fàbrica. Cap dels dirigents estava a Florianópolis el dia de l’Acte a la seu de l’interventor. Cap empleat va ser agredit. Ningú va ser retingut i res va ser destruït.
L’extrem del deliri va ser demanar presó per als dirigents que res tenen a veure amb la decisió dels sindicalistes que volien conversar amb l’interventor. És ben clar que cap Jutge amb una consciència sana prendria una decisió absurda com aquesta.
Bombes casolanes per calar foc a Cipla
En document emès el dia 12 de juny, l’interventor arriba a l’extrem de la falsedat quan acusa que “els manifestants van divulgant que en aquest mateix dia -13 de juny- i horari, aniran a envair les empreses i calar foc a les fàbriques, inclús esmentant que tenen bombes casolanes per aconseguir els seus objectius criminals”.
Resposta del Comitè
L’odi de classe porta l’interventor a les falsedats. La seva vena feixista el porta a atacar els dirigents obrers de forma al•lucinada.
El dia 13 de juny va ser el dia de l’Acte Nacional pel fi de la intervenció a les fàbriques ocupades. Per intentar impedir l’Acte, l’interventor inventa mentides absurdes com que els dirigents nacionals que estarien presents a la porta de la fàbrica calarien foc amb bombes casolanes. Passa que el dia de l’Acte, el Major de la PM (Policia Militar), comandant de l’operació, estava amb un petit efectiu de la Policia Militar, i va acompanyar l’Acte deixant una pista per a la lliure manifestació. Res d’extraordinari va passar. Cap bomba casolana va ser llençada a Cipla i no hi va haver cap ferit. Va ser un Acte Polític públic i democràtic com sempre han estat les activitats dels treballadors de les Fàbriques Ocupades. L’interventor, un cop més, va quedar com un mentider i un calumniador infame.

V
Les acusacions d’enriquiment dels dirigents

En un document enviat al President Interí del PT de Joinville, Manoel Bento, el dia 26 de juny, l’interventor (que xuclarà de Cipla i Interfibra 360 mil reals en pocs mesos amb el seu mòdic salari) fa serioses acusacions contra els dirigents acomiadats, d’haver desviat recursos financers de les empreses per al seu propi benefici. Inclús totes les acusacions van ser els punts principals d’atacs per part de les boques de lloguer a la premsa de Joinville. Vejam les acusacions:
Literalment, l’interventor afirma el següent: “durant els primers dies d’intervenció, a través dels treballs d’auditoria, ja van ser verificats vàries irregularitats, com per exemple, desviaments de recursos financers de l’empresa, practicats per la Comissió de Fàbrica, entre els quals es poden esmentar: cirurgies particulars i reformes de residència de membres de la comissió pagats amb recursos de l’empresa; a més d’això, la comissió es va endur diversos béns pertanyents a l’empresa, com notebooks i impressores (...)”.
La cirurgia de Serge
Quan inventa “cirurgies particulars” l’interventor està dient que una cirurgia feta a Serge Goulart hauria estat pagada per l’empresa. Aquesta cirurgia era de coneixement de tots perquè implicava un apartament de Serge de les activitats professionals per un període de 30 dies. L’interventor ha decidit falsificar els fets i mentir públicament.
A la columna de Luiz Veríssimo, al Jornal Noticias do Dia, és va fer l’afirmació que l’interventor “va descobrir” que aquesta cirurgia va costar més de cent mil reals i que va ser pagada per Cipla. Mentida descarada!
La cirurgia de Serge va ser integralment pagada pel seu propi pla de salut, Unimed, que Serge fa anys que paga. Cipla no ha pagat ni un centau d’aquesta o de qualsevol altra operació. On és la nota fiscal que comprova el pagament per Cipla d’aquesta cirurgia?
Per contra, Serge ha divulgat els documents del seu pla de salut immediatament que es van inventar les mentides.
El Sistema de Seguretat a la residència de Serge
És probable que l’interventor s’estigui referint, quan diu “reforma a la residència de membres de la comissió pagats amb recursos de l’empresa”, a la instal•lació del sistema de seguretat a la residència de Serge, que va costar tretze mil reals.
Cipla va ser assaltada, els vigilants rendits i durant hores els assaltants es van moure dintre de l’empresa un dissabte a la nit. Es van endur un caixer electrònic i una paret falsa a la sala dels antics patrons, fins aleshores desconeguda, va ser oberta pels lladres. Fins avui no se sap que hi havia dins d’aquella doble paret. Estranyament, dos dies després, la residència de Serge va ser assaltada. Res de valuós va desaparèixer, però el seu despatx va ser regirat del tot. Tres dies després hi va haver un nou assalt. Llibres i documents van ser robats. En vint i cinc anys, la casa de Serge mai havia patit un assalt. La seva esposa i les dues filles petites estaven terroritzades. Serge va informar el CAF que no sabia què fer. Estava decidit a dimitir per atendre la petició de l’esposa i les filles. Però, el CAF no va acceptar la proposta i va decidir garantir-li la seguretat. Inicialment van pensar en contractar vigilants, però la despesa era inviable. Aleshores un dels membres del CAF, responsable del sector financer de l’empresa, va proposar un sistema de seguretat amb càmeres de vídeo i la compra d’un portal electrònic. Des d’aleshores, no hi ha hagut cap més assalt a la seva residència. Per tant, l’interventor calumnia quan afirma que Serge va desviar diners de l’empresa per al seu benefici personal. No, la decisió va ser presa a la instància administrativa de la fàbrica i tenia una raó real de seguretat. Tota la discussió d’aquesta reunió està reflectida a l’Acta, però l’interventor no està interessat en els fets i sí en una persecució política implacable contra els dirigents de les fàbriques ocupades.
Els ordinadors de Serge
L’interventor també ha acusat que Serge va comprar dos ordinadors per al seu despatx a Sao Paulo. Serge no té despatx a Sao Paulo. El despatx que l’interventor diu ser de Serge, en realitat va ser una decisió del Comitè Administratiu i Financer de Cipla per enfortir la nostra posició a Sao Paulo, principal centre econòmic i polític del país.
L’interventor no parla de la matèria primera
L’interventor fa una sèrie d’atacs i calúmnies contra, principalment, Serge Goulart, conegut dirigent del moviment obrer, amb el clar objectiu de desmoralitzar-lo políticament i, així, destruir el moviment d’ocupació de fàbriques al Brasil. En cap moment, l’interventor informa sobre l’acord que Serge va aconseguir amb el govern veneçolà, pel qual més de quatre milions de reals en matèria primera va ser enviada a les fàbriques. Sense aquesta matèria primera, aquestes empreses ja haurien tancat. Va ser aquesta la que va impulsar la capitalització, en un moment en que els treballadors no tenien a ningú més per recórrer. Va ser a Chávez que Serge va recórrer i va ser atès pel President Veneçolà, que dirigeix un procés revolucionari al seu país.
Si la intervenció no hagués tingut lloc, més de dos milions de reals haurien entrat a la fàbrica per millorar la situació financera, acabar de pagar els comptes del mes, salaris, etc. En els propers mesos més de 4 milions de reals vindrien per tancar l’acord fet amb les fàbriques ocupades. Amb la intervenció tot està en suspens. Així, aquests llocs de treball tenien alguns anys de perspectiva més i amb la continuïtat de la relació política / comercial amb Veneçuela, potser aquestes empreses amb tots els seus llocs de treball es podrien salvar.
Els processaments per danys morals estan de camí
Totes aquestes acusacions estan sent motiu de processaments contra l’interventor, el sindicat i les boques de lloguer que van reproduir aquestes, com si fossin veritats absolutes, en els seus programes de radio, tv o a les seves columnes als periòdics. Tots estan sent processats per falsificació, calúmnia i difamació. I respondran en els tribunals per danys morals. Els seus atacs tenen objectius polítics i inconfessables. Volen destruir el moviment de les fàbriques ocupades perquè aquest posa en pànic als capitalistes i els seus agents al govern i al parlament. Per això ataquen treballadors que no han fet res més que lluitar i aconseguir mantenir, amb totes les dificultats, els llocs de treball de Cipla i Interfibra per cinc anys. Controlant un pressupost de més de 60 milions de reals per anys, cap dels dirigents del moviment va canviar de vida ni es va endur ni tan sols un centau per al seu benefici propi. Això deixa les rates de la burgesia embogits. Al final, la lògica mafiosa i oportunista que impregna la societat burgesa és que cadascú s’ha d’oferir a qualsevol preu. Però aquest no és el principi ni l’objectiu d’un socialista i de la classe treballadora.

VI
L’interventor afirma que els treballadors li donen suport

En el mateix document enviat al President del PT, l’interventor fa la següent afirmació: “a més de la circulació als murals de l’empresa de les irregularitats trobades i que van cometre els membres de la Comissió de Fàbrica amb la finalitat de donar coneixement als empleats i demostrar transparència a la nova administració, s’ha promogut un enquesta als treballadors –de lliure adhesió- que va resultar el següent: 93,31 de les persones que estan treballant estan a favor de la intervenció i 76,75 del total dels empleats de l’empresa està a favor de la intervenció”.
O sigui, ell no amaga que utilitza els murals de les empreses per difondre de forma covard les seves mentides i calúmnies contra els dirigents que ell va expulsar de la fàbrica a càrrec de 150 Policies Federals. El seu objectiu amb aquesta mesura és òbvia, col•locar els treballadors contra els dirigents que van elegir i així aconseguir un mínim de crèdit.
Els treballadors han informat que van ser obligats a firmar quan els seus caps i els directors nomenats per l’interventor van anar de màquina en màquina, de sector en sector, requerint les seves firmes en el document que aprovava la intervenció. Qui es negués a firmar, era amenaçat d’acomiadament.
És la democràcia de Hitler o les eleccions que Bush va organitzar a l’Iraq.
Si els treballadors són favorables a la intervenció perquè enlloc d’envair la fàbrica amb la Policia Federal, no va ser convocada pel sindicat una assemblea general per destituir la comissió com ells ja van intentar fer alguna vegada?
Per què quan ho van intentar, van fer i dirigir l’assemblea i van perdre 92% a 8%. Qui no ha vist mai un dictador armat fins a les dents obligar el poble a anar a les seves pallassades i després afirmar que té el suport de tots?!
Estem preparats per a una assemblea amb vot secret, en la que tinguem dret de paraula, per discutir i decidir per majoria si l’interventor o la Comissió elegida és qui ha d’estar al capdavant.

VII
Gestió de l’interventor X Gestió dels treballadors

Com a últim punt, assenyalar el desastre de gestió de l’interventor, comparat amb la gestió dels treballadors.
La situació avui sota la direcció de l’interventor
La primera mesura de l’interventor va ser acabar amb totes les conquistes de la gestió obrera sota la direcció de la Comissió de Fàbrica. ELS SALARIS ESTAN SENT ENDARRERITS. Falta pagar una part d’abril, al maig es va pagar a penes mil cent reals i de juny s’ha pagat, fins ara, set cents reals. El motiu? Primer s’ha de pagar la fortuna escandalosa del salari de l’interventor de VUITANTA I SET MIL REALS per mes. A més d’això, ell va acabar amb la més gran conquista dels treballadors: les 30 hores setmanals. El banc d’hores va ser reinstal•lat i el treballador que abans decidia amb els altres, avui és ignorat, cap satisfacció li és donada, per exemple, pels retards del salari.
L’interventor va anunciar als diaris, ràdios i TV que ningú seria acomiadat. Però, ja s’han produït, al voltant de cinquanta acomiadaments. I el feixista acomiada per JUSTA CAUSA per no paga res a ningú. També perdrà això a la justícia però vol guanyar temps i calumniar els treballadors.
Entre els acomiadats estan la senyora Onélia, una senyora de 66 anys d’edat i 36 anys a Cipla, i Domingos da Rosa, amb 52 anys d’edat i 32 a Interfibra. Aquesta és la recompensa per dècades de dedicació. Però nous acomiadaments estan de camí. L’interventor, juntament amb la nova camarilla que dirigeix les empreses, van decidir retallar un 20% el full de pagament, o sigui, 180 mil reals d’un total de 900 mil reals. Estan a la llista de retall tots els jubilats, els guardaeines, les cuineres, les zeladores i els vigilants. Aquests sectors estan en fase d’externalització. Però també hi ha hagut gent de l’administració que s’ha venut per trenta diners i que ha donat suport a la intervenció.
L’absurd s’amplia quan el motiu al•legat per a la intervenció, fins ara no s’ha complert per l’interventor: el pagament mensual del 5% de la facturació per a l’INSS. Ha passat el mes de juny, ja s’està arribant al final de juliol i ni un centau ha estat recollit. Pitjor, tant el Jutge com l’òrgan de govern fan els ulls grossos. Però, aleshores, perquè era sinó la intervenció?
La situació en el moment de l’ocupació
Quan la Comissió de Fàbrica va assumir el control de les empreses a l’octubre de 2002, la situació era la següent: Cipla havia facturat 950 mil reals i Interfibra tenia una facturació zero estan aturada feia mesos; els treballadors rebien de 30 a 50 reals per setmana i el 13è salari no es pagava, acumulant retards salarials des del gener de 2002; la vida era un infern perquè els comptadors de l’aigua, la llum i el telèfon de gairebé tots els treballadors estaven tallats; per menjar la majoria dels treballadors depenia de l’ajut bàsic dels familiars i de l’església; el FGTS, així com cap impost s’havia pagat en els darrers deu anys; LA JUSTÍCIA, EL GOVERN I EL SINDICAT ES MANTIGUEREN CALLATS. No hi va haver cap intervenció per obligar els Batschauer a pagar els impostos, els salaris i els drets dels treballadors per acabar amb la humiliació que passaven.
La gestió obrera fins al moment de la intervenció
La facturació de Cipla / Interfibra va arribar gairebé als cinc milions, sense un centau d’ajut governamental, però continuava faltant tres milions mensuals per arribar al punt d’equilibri, o sigui, allò que les empreses han de facturar per satisfer tots els seus compromisos. Per tant, tots els mesos els deutes s’acumulaven, el que va impedir, per exemple, saldar el FGTS i tots els impostos.
El salari i el 13è (paga extra) de 2003 fins al 2005 estava al dia. El 13è salari de 2006 faltava pagar la meitat, que es pagaria al mes de juny a través de matèria primera arribada de Veneçuela, però la intervenció ho va impedir.
Dels salaris, festius, etc., no pagats pels antics propietaris, l’administració dels treballadors va aconseguir pagar més del 80% i encara pagar més de dos milions de reals del passiu laboral deixat pels patrons amb els que ja no estaven a l’empresa. Com la facturació no havia arribat al punt d’equilibri, calia triar què pagar i què deixar per més endavant. Tot i així, una part de l’ICMS, l’INSS de l’empleat, així com l’IRF van ser recollits des del 2003. La decisió dels treballadors sempre va ser primer satisfer els salaris i garantir la compra de matèria primera. És per això que els treballadors van decidir recollir els altres impostos i obligacions quan hi hagués les condicions, que no es van assolir abans de la intervenció. I ara sí que mai es produirà.
Conquistes com la fi del banc d’hores, la reducció de la jornada de treball, a l’abril de 2003, de 44 a 40 hores setmanals amb el dissabte lliure i, el gener de 2007, de 40 a 30 hores setmanals, tot sense reducció de salaris, van ser commemorades pels treballadors. Totes les línies generals de l’administració eren decidides en assemblees amb tots els treballadors.
A més d’haver mantingut tots els mils llocs de treball, en aquest any, amb l’adopció de les 30 hores, 40 nous llocs de treball van ser generats a Cipla.
Per això hem estat dient durant aquests últims cinc anys: “Ells tanquen les fàbriques, nosaltres les obrim. Ells roben les terres, nosaltres les ocupem. Ells fan les guerres i amenacen el futur de la humanitat. Nosaltres volem la pau i per això som el futur de la humanitat!”

Joinville, 20 de juliol de 2007
Comissió electa de Cipla i Interfibra

Comments

Rob Lyon 27-febrer-2006

La cogestió pot significar coses diferents però és ben clar que per a la classe obrera veneçolana la lluita per la cogestió és una lluita pel veritable control obrer i la direcció dels treballadors, i per la transformació socialista de la societat.
El desenvolupament de la lluita pel control obrer a Veneçuela marca la intervenció decisiva de la classe obrera veneçolana en la revolució bolivariana. Donat el desenvolupament d’aquesta lluita, és imperatiu que debatem aquestes importants qüestions per tenir una visió clara dels esdeveniments a Veneçuela i explicar la nostra posició i preparar-nos per a les lluites revolucionàries a altres països d’arreu del món.

Els principis del control obrer

El control obrer significa exactament el que diu: la classe obrera i els seus representants a les fàbriques tenen el dret d’inspeccionar els llibres de comptes de l’empresa o la indústria, vigilar i controlar tots els ingressos i sortides, les acciones de la direcció. Al Programa de Transició, Trotski explica que el primer pas vers el control real de la indústria és l’eliminació dels “secrets empresarials”. Els secrets empresarials, els comptes i els llibres, són emprats per justificar tots els atacs a la classe obrera, com són les reduccions salarials, els acomiadaments i els augments de les jornades laborals.
Quan els empresaris diuen que estan a la bancarrota, o que perden beneficis, exigeixen aquest tipus de coses. El control obrer permet els treballadors inspeccionar els llibres i valorar la situació real. La idea és aixecar el vel, demostrar a la classe obrera el funcionament detallat dels sistema capitalista com un pas cap a la seva eliminació. Els objectius immediats del control obrer haurien de ser explicar els deutes, els crèdits, mirar primer l’empresa individual per determinar la part de l’ingrés nacional dels capitalistes individuals i, per descomptat, de la classe dominant en el seu conjunt. Un altre objectiu del control obrer hauria de ser revelar a la societat l’explotació de la mà d’obra i la recerca crua de beneficis, així com desemmascarar els acords secrets, les estafes i la corrupció inherent al sistema.
Trotski també explica que el control obrer de la indústria és una “escola d’economia planificada”, que permet als treballadors obtenir coneixement científic de com funciona l’economia i així la humanitat pot planificar, de forma conscient i democràtica, la producció i el conjunt de l’economia. A través de l’experiència del control obrer, la classe obrera es prepara per a l’administració directa de les indústries nacionalitzades.
D’aquesta forma, el control obrer de la indústria no és durador, no és estable, en realitat implica un doble poder a l’empresa o a la fàbrica, no pot durar indefinidament a menys que el control es transformi en administració directa.
Aquí podem veure la diferència entre la reivindicació revolucionària i transicional de l’administració i el control obrer amb la mesura reformista, a mig camí, de la participació dels treballadors.
Trotski explicava als anys trenta que, sota el capitalisme, si la participació dels treballadors en l’administració de la producció vol ser duradora, estable i “normal”, ha de recolzar-se sobre la base de la col•laboració de classe i no en la lluita de classes.
Aquesta col•laboració sempre es produirà a través de les capes superiors dels sindicats i l’administració. Inclús als anys trenta, hi va haver exemples de participació dels treballadors a Alemanya (“democràcia econòmica”) i a la Gran Bretanya (“mondisme”). També a finals dels anys setanta a Europa, es va donar aquesta participació, que no va ser un cas de control obrer sobre el capital, sinó el servilisme de la burocràcia obrera davant del capital. En essència, els buròcrates obrers són emprats per apuntalar el capital, per desviar la lluita dels treballadors cap a canals “segurs”.
Què va passar a Europa amb la idea de la participació dels treballadors? La participació dels treballadors, també anomenada democràcia industrial, va ser àmpliament debatuda i implantada a Europa durant els anys setanta. En gran part va ser una resposta a la militància creixent del moviment obrer expressada en els esdeveniments de maig del 1968 a França i a altres llocs, les vagues mineres de 1972 i 1974 a Gran Bretanya, les vagues generals a Itàlia i Dinamarca, l’onada de vagues que va recórrer l’Alemanya occidental.
La classe dominant estava desesperada per contenir aquests moviments a través de la “concertació social” i dirigir el malestar dels treballadors cap a canals “segurs”. Incorporant a les capes superiors dels sindicats a les oficines i al taller, els empresaris esperaven augmentar l’eficàcia i el nivell de beneficis.
En realitat, exemples d’això es podien trobar a la Gran Bretanya als anys vint, quan Sir Alfred Mond, de ICI, el gran monopoli químic, va intentar instaurar la “democràcia industrial” a les seves fàbriques.
Els comitès de buròcrates, els òrgans de participació dels treballadors, en essència eren comitès sense poder on els treballadors podien deixar anar una mica de vapor. La participació dels treballadors també va crear la il•lusió que els treballadors tenien alguna influència a la presa de decisions, quan en realitat es buscava evitar que els treballadors i les seves organitzacions emprenguessin l’acció independent. A Alemanya, per exemple, aquests comitès no podien convocar vagues. Això va permetre els empresaris i els buròcrates sindicals eludir i soscavar els sindicats. En realitat, aquests consells obrers s’enfrontaven constantment als sindicats com un intent de debilitar-los. Els empresaris simplement van emprar la vella tàctica del “dividir per a vèncer”, enfrontant a una organització contra l’altra.
L’experiència de la participació dels treballadors va crear una nova capa de funcionaris industrials que compartien els interessos de l’administració. En poques paraules, van crear una capa privilegiada de la classe obrera.
A on va dur tot això? En un article del 28 de juliol del 2005 al The Independent es feia referència als escàndols de corrupció a Volkswagen. Un escàndol enorme que va desemmascarar a VW i que inclou suborns, prostitució, cotxes esportius, etc, i als directors dels consells obrers. Alguns d’ells van gastar milions d’euros dels diners de l’empresa en cases, viatges i cotxes per a amants a tot el món. Això és el que deia The Independent:
“Els principals beneficiaris de l’ampli pressupost de diversió de Mr. Gebauer no va ser l’alemany mig, sinó un grapat d’afortunats directors dels consells obrers de VW. Tota empresa alemanya important ha de deixar un espai a aquests homes i dones votats al taller perquè participin a les decisions d’inversió. És una part clau del model de consens alemany i ajuda a mantenir les vagues al mínim en un país on els sindicats encara tenen un poder seriós”.
Aquí és on va dur la participació dels treballadors. Els buròcrates sindicals, que ja no tenien cap relació amb la base, s’ajunten amb l’administració i els executius. Els interessos dels treballadors són llençats al riu a canvi de prostitutes, Viagra i viatges al Brasil.
Per contra, el control obrer a través dels comitès d’empresa, o consells obrers, és possible tan sols sobre la base d’una profunda lluita de classes. En condicions “normals”, la burgesia mai tolerarà un veritable control obrer, mai tolerarà el doble poder a les seves fàbriques. La capacitat de la classe obrera d’imposar el control sobre la producció està determinada per la força de la lluita del proletariat enfront de la burgesia. El control obrer genuí ha de ser imposat als capitalistes i això correspon amb el període de crisi revolucionària de la societat, correspon amb l’ofensiva proletària i la retirada de la classe dominant. Per tant, el veritable control obrer correspon amb el període de la revolució proletària.
Per això, a Veneçuela, encara que existeixen tensions i problemes al voltant de la qüestió del control obrer, que veurem més endavant, veiem l’extensió del control obrer. Aquesta o aquella lluita pot ser defensiva a Veneçuela, però l’extensió i el creixement de la cogestió estan relacionats amb l’ofensiva de la classe obrera i la retirada de la classe dominant. El país es troba en una situació revolucionària, els treballadors estan avançant i a tot arreu els empresaris estan a la retirada.
En la lluita pel control obrer genuí, la classe obrera inevitablement es mou en direcció a la presa del poder i dels mitjans de producció. Les fàbriques o empreses individuals sota control obrer, o sota administració obrera, només poden funcionar dintre dels límits de l’economia com un tot, és a dir, dintre dels límits del capitalisme. És impossible construir una illa de socialisme dintre d’un mar de capitalisme.
Un bon exemple d’això, en un sentit negatiu, és la fundició Alcan a Jonquière (Québec). Alcan és el major productor d’alumini del món. La petita aceria de Jonquière és previst que tanqui el 2014. A principis de 2004, Alcan de cop va anunciar que tancaria l’aceria. Com a part d’una lluita defensiva, els treballadors van ocupar la planta. Aviat van ser conscients del sabotatge per part de l’administració i van destituir els supervisors i els directors de l’aceria. Després d’això, van informar que la producció era més alta que abans que els treballadors prenguessin el control.
Però tot el sistema capitalista es va unir per derrotar els treballadors. Els mitjans de comunicació i l’estat els van pressionar enormement. Altres empreses es van negar a vendre’ls les matèries primeres necessàries per produir alumini i l’aceria es va esllanguir. Malauradament, al final van perdre la lluita.
Les fàbriques o empreses sota control obrer, com l’aceria Alcan, o aquelles empreses sota control obrer que hi ha a Veneçuela, en realitat han d’interactuar, comprar i vendre els seus productes al sector privat. Han de funcionar en el mercat. Per tant estan supeditades d’alguna forma al capitalisme. Això lògicament porta els treballadors a lluitar contra el poder del capital.
Aquesta qüestió dels crèdits, les matèries primeres i els mercats, immediatament demostra la necessitat d’estendre el control obrer més enllà dels límits de les empreses individuals. Un bon exemple d’això, en un sentit positiu, és Alcasa, una planta d’alumini propietat de l’estat a Veneçuela, que actualment està experimentant la forma més avançada de cogestió. Durant el tancament patronal de 2002-2003, els sabotejadors van tallar el subministrament de gas a l’aceria, parant la producció. Els treballadors d’Alcasa, juntament amb els treballadors d’altres aceries veïnes, es van armar, es van desplaçar fins a les instal•lacions de gas, van trencar l’oposició policial i van obligar a restaurar la producció per garantir el subministrament de gas.
Amb el domini aclaparador del mercat mundial i la dependència de tot els països del mercat mundial, la qüestió de les exportacions i les importacions planteja la necessitat del control obrer a nivell nacional. Això immediatament enfronta els òrgans centrals de control obrer amb els òrgans de la classe dominant. No podem, per descomptat, ser mecànics o formals en la nostra concepció del desenvolupament de la revolució socialista, però podem veure com el control obrer de la indústria, o doble poder a les fàbriques, en general correspon o porta a un període de doble poder en el país. El doble poder a les fàbriques, i el doble poder a l’estat, no sempre sorgiran el mateix dia. En alguns casos, el control obrer es desenvoluparà abans que el doble poder a l’estat i, en d’altres casos, passarà el contrari.
Les contradiccions irreconciliables inherents al règim de control obrer, inherents al règim de doble poder, s’aprofundiran i arribaran a un punt crític on aquestes contradiccions es tornaran intolerables per a les dues parts. El doble poder és una etapa de la lluita de classes on les contradiccions de classe han esdevingut tan agudes que la societat s’ha dividit en dos camps hostils contraris, dues forces hostils, una reaccionària i caduca, l’altra nova, en la seva etapa ascendent i revolucionària. L’única sortida d’aquesta situació és que la classe obrera prengui el poder i porti la revolució a la victòria, o que acaben esclafant la revolució i la victòria de la contrarevolució. Per comprendre això només cal mirar la diferència en el resultat de la revolució russa i les revolucions alemanya i italiana.
Això vol dir que el control obrer no és perllongat ni una condició “normal”. És un indicatiu d’un augment de la lluita de classes i la qüestió del doble poder a la indústria ha de ser resolta. Com una mesura transicional que hi ha al mig de tensions molt intenses de la lluita de classes, el control obrer és un pont cap a la nacionalització revolucionària de la indústria, que es correspon amb la transició del règim burgès al proletari.
És important que comprenguem la diferència entre control obrer i administració obrera. Aquesta ha estat una font històrica de confusió i hem de deixar ben clara la qüestió. El control obrer significa que el control rau a les mans dels treballadors però la propietat segueix en mans dels capitalistes. El control obrer pot ser dominant, abastar-ho tot, però segueix sent control.
Trotski explicava el següent:
“La idea mateixa de la consigna (control obrer) va ser el producte del règim transicional a la indústria quan els capitalistes i els seus administradors ja no podien fer un pas sense el consentiment dels treballadors, però, d’altra banda, quan els treballadors no han aconseguit els requisits polítics previs per a la nacionalització, quan no han pres la direcció tècnica, quan no han creat els òrgans essencials per a això. No hem d’oblidar que això estava relacionat no només amb fer-se càrrec de les fàbriques, sinó també amb la venda de productes i el subministrament de fàbriques amb matèries primeres, nou equipament així com les operacions de crèdit, etc.”. (Qüestions vitals per al proletariat alemany. Tercera part).
L’administració real de les indústries nacionalitzades requereix noves formes administratives i estatals, i sobre tot, requereix coneixement, habilitats i formes organitzatives adequades. Per a això cal un aprenentatge. En el període d’aquest aprenentatge, si s’esdevé abans o inclús després de la presa del poder, la classe obrera té interès en deixar la gestió en mans d’una administració experimentada, sota el control obrer. Aquest període tan sols prepara els elements d’un nou pla econòmic. La gestió obrera de la indústria, en canvi, procedeix des de dalt, perquè està vinculada amb el poder estatal i el pla econòmic. Mentre que el control arriba des de baix i és executat pels comitès d’empresa, els òrgans de gestió estan centralitzats pels consells obrers, el poder estatal centralitzat. És important assenyalar que els comitès de fàbrica no desapareixen, que el seu paper, encara que canvia, és encara important.
No som sindicalistes. No creiem que la propietat de les fàbriques individuals hagi de passar a mans dels treballadors d’aquestes fàbriques. Un dels objectius clau del desenvolupament socialista de la societat és col•lectiu, la propietat social dels mitjans de producció i l’eliminació de la competència industrial dintre de la societat. Això comença amb la propietat estatal dels mitjans de producció.
El 1917, a Trotski li van preguntar en una entrevista si els treballadors a cada fàbrica haurien de ser amos de la fàbrica en la que treballaven i si els beneficis haurien de dividir-se entre els treballadors. Ell va respondre el següent: “No, el repartiment de beneficis és una noció burgesa. Els treballadors en una fàbrica han de rebre salaris adequats. Tots els beneficis no pagats als propietaris (que rebrien el 5-6 per cent anual de la seva inversió) pertanyeran a la societat”. (En defensa del marxisme. Control obrer i nacionalització).
En un estat obrer, a menys que la gestió final de la indústria estigui en mans dels consells obrers representant a l’estat i la classe obrera en el seu conjunt, les indústries i les empreses competirien entre elles, seria impossible coordinar un pla nacional i en essència encara tindríem capitalisme. Per això estem en contra de la idea anarquista i sindicalista que els treballadors a cada indústria haurien de ser els amos en una fàbrica, no canviar el paper social i productiu i la naturalesa de l’empresa. És encara una empresa individual i no és propietat social. Una empresa propietat dels treballadors, a través d’una cooperativa o autogestió, encara seria una empresa capitalista, dependent dels beneficis, sigui propietat d’una cooperativa de 12, 250 treballadors o d’un sol home. Això no és propietat social. És la nacionalització de les indústries, sota la propietat estatal i el control obrer el que garanteix tant el caràcter social com nacionalitzat de la indústria.
El programa dels marxistes en relació amb la gestió obrera i l’economia planificada democràticament és la formació dels consells d’administració de totes les indústries nacionalitzades de la següent manera: 1/3 hauria d’estar format per treballadors de la indústria a través dels seus sindicats per salvaguardar els interessos dels treballadors sobre el terreny i aprofitar la creativitat, el coneixement i l’habilitat, 1/3 del consell hauria de representar a la classe obrera com un conjunt i ser elegit a través dels sindicats o de l’òrgan central sindical i un altre 1/3 hauria de ser l’estat obrer per representar el pla nacional de producció.

L’experiència soviètica

El control i la planificació de l’economia només es pot produir dintre d’uns límits. Límits determinats pel nivell de la tècnica quan s’instaura el nou ordre social.
El 1917, a Rússia, donat l’enorme retardament del país, el baix nivell cultural i l’analfabetisme de la classe obrera i els camperols, el nivell de tècnica era molt baix. En realitat, inclús després de la revolució d’octubre, l’administració de la indústria era deixada en mans dels capitalistes fins que els treballadors adquirissin l’experiència necessària per prendre el timó a les seves mans.
Un cop més, a finals de 1917, a Trotski li van preguntar si la intenció del govern era desposseir els propietaris de les plantes industrials a Rússia. La seva resposta va ser llarga i demanem disculpes per reproduir-la gairebé tota, però és important destacar el pla general per a l’economia del govern soviètic.
“No, no estem preparats encara per fer-nos càrrec de tota la indústria. Això costarà un temps, però no podem dir si serà aviat. Per ara, esperem que els ingressos d’una fàbrica paguin al propietari un 5 o 6 per cent de la seva inversió real. El que pretenem ara és més control que la propietat...
“(Per control) vull dir que veurem que la fàbrica es dirigeix no des del punt de vista del benefici, sinó des del punt de vista del benestar social concebut democràticament. Per exemple, no permetrem al capitalista tancar la seva fàbrica per matar de fam al seu treballador en la submissió o perquè no li estigui rendint un benefici. Si el capitalista abandona, ho perdrà tot, al seu lloc es posarà un consell d’administració elegit pels treballadors...
“Un cop més, “control” implica que els llibres de comptes i la correspondència estaran oberts al públic així que no hi haurà secrets industrials. Si aquest assumpte afecta a un procés o mecanisme millor, aquest serà comunicat a tots els altres centres del mateix sector industrial, així l’opinió pública ràpidament s’adonarà de on procedeix el benefici. Actualment, està amagat darrera d’altres assumptes dictats per motiu del benefici i durant anys l’article podia ser mantingut ocult de forma innecessària al púbic consumidor...
“Control” també significa que els requisits primaris limitats en quantitat, com són el carbó, el petroli, el ferro, l’acer, etc., seran assignats a les diferents plantes perquè aquestes ho dediquin a la seva utilitat social...
“(Això es farà o no) segons l’oferta dels capitalistes entre ells, però sobre la base d’estadístiques completes i curosament reunides”. (L. Trotski, En defensa de la revolució russa. El control obrer i la nacionalització)
El caràcter del control obrer durant la revolució russa era molt explosiu. La consigna del control de la indústria va ser primer publicada a escala mundial pel partit Bolxevic el 1917, en canvi, no va ser inventada pel partit. El mateix passa amb els sòviets, els consells de fàbrica i el control obrer van ser el resultat del moviment espontani de la classe obrera, com a mètode de lluita va néixer de la lluita de classes mateixa.
Per descomptat, el control obrer va començar realment com una lluita decisiva contra el sabotatge dels empresaris. Moltes fàbriques havien tancat i es va produir un tancament patronal. Els treballadors en molts casos, defensant els seus llocs de treball i la revolució, van ocupar les seves fàbriques. Durant aquest període el control obrer en gran part var ser passiu. Després de la victòria de la revolució d’octubre, el govern soviètic va aprovar un decret sobre el control obrer basat en un esborrany de Lenin. El decret reconeixia els comitès de fàbrica com l’òrgan de control a cada empresa individual, i intentava reconèixer-los a nivell regional, i en un Consell de Control Obrer de Tota Rússia. Els bolxevics, conscients de la impossibilitat que la endarrerida Rússia passés immediatament al socialisme, conscients de la inexperiència dels treballadors en l’administració de les empreses, volien crear un règim de control obrer fins que arribés ajuda a la revolució des d’occident, fonamentalment d’Alemanya, amb la seva classe obrera forta i altament qualificada.
Inclús així, els bolxevics van nacionalitzar els bancs, una de les mesures més importants preses per l’estat soviètic. Aquests robaven als propietaris de les grans empreses, tant estrangeres com russes, i era una de les eines més efectives per organitzar el sabotatge. Això va donar a l’estat soviètic una eina econòmica poderosa, a més a més d’un centre efectiu d’estadística i comptabilitat de tota l’economia.
Una de les qüestions més urgents a la que es van enfrontar els bolxevics va ser la necessitat de reorganitzar la indústria russa i elevar la productivitat laboral. Si no s’aconseguia això l’estat soviètic estava condemnat.
Després d’aprovar el decret sobre control obrer, aquest va adquirir un caràcter convulsiu i caòtic. Com escriu Paul Avrich: “L’efecte del decret va ser donar un impuls poderós a un sector del sindicalisme en el qual els treballadors sobre el terreny més que en l’aparell sindical eren els que controlaven els instruments de producció, un sector del sindicalisme que fregava amb el caos”. (Paul Avrich. The Russian Anarchists. p.162). Cada cop més empresaris abandonaven Rússia i els treballadors es veien obligats cada cop més a prendre les regnes de la gestió. L’economia russa estava destrossada després de quatre anys de guerra i revolució. Rússia mateixa estava a punt del col•lapse.
Els empresaris, naturalment, es van resistir al control obrer. Aquest es va trobar amb més tancaments patronals i sabotatges. Això, alhora, va ser respost amb nacionalitzacions punitives. Com havia explicat Trotski, si els empresaris intentaven sabotejar o abandonar la fàbrica, la perdien.
Els bolxevics també es van enfrontar a la desintegració de l’autoritat central. En realitat, entre novembre de 1917 i juny de 1918, moltes fàbriques i plantes van ser posades sota l’”autogestió dels treballadors”. Aquesta és la idea sindicalista de l’autogestió. Aquest particularisme i estretor de mires reflectia el retard de Rússia, el seu baix nivell de desenvolupament i, en gran mesura, l’economia petit burgesa rural. Molts bolxevics i altres dirigents obrers reconeixien que l’orgull local dels comitès de fàbrica individuals podrien danyar l’economia nacional més enllà de la seva possible reparació, que molts estaven de manera egoista absorbits per les necessitats de les seves pròpies empreses. Com deia un dirigent obrer: “això podia dur al mateix tipus d’atomització que sota el sistema capitalista”. (Ibíd., p. 164).
Un altre dirigent obrer escrivia: “El control obrer ha esdevingut un intent anarquista d’aconseguir el socialisme en una empresa, però en realitat porta a enfrontaments entre els propis treballadors, la negativa de combustible, metall, etc.,”. (Ibíd.).
Trotski ja havia explicat alguns dels perills inherents en aquest procés a finals de 1917. Quan li van preguntar si els comitès de treballadors o l’elecció d’administradors d’una fàbrica serien lliures per dirigir la fàbrica com ells creguessin convenient, ell va respondre: “No, estaran sotmesos a la política imposada pel consell local de diputats treballadors... ( i ) el seu nivell de discrecionalitat estarà limitat alhora per regulacions fetes a cada indústria pels òrgans o despatxos del govern central”. (Ibíd.).
Després li van preguntar per la idea de Kroptkin i alguns dels anarquistes. Aquests defensaven que cada centre havia de ser autònom respecte de les indústries que hi havia dins del sector.
“El comunalisme de Kropotkin funcionaria en una societat simple basada en l’agricultura i les indústries familiars, però no s’adequa a la situació de la societat industrial moderna. El carbó de Donets va a tota Rússia i és indispensable a tot tipus d’indústries. Ara, es pot veure si la població organitzada d’aquest districte pot estar satisfeta amb les mines de carbó i si ho vol podria donar suport a tota la resta de Rússia? La independència total de cada localitat respecte a les seves indústries portaria a interminables friccions i dificultats en una societat que ha assolit una etapa d’especialització local de la indústria. Podria inclús dur a una guerra civil. Kropotkin tenia al cap la Rússia de fa seixanta anys, la Rússia de la seva joventut”. (Ibíd.).
Tant Paul Avrich (a The Russian Anarchists) com E.H. Carr (a The Bolshevik Revolution vol.2) escriuen que en alguns comitès de fàbrica s’havia de buscar aliances amb els propietaris. Alguns cops als propietaris se’ls demanava que retornessin per ajudar en l’explotació. En alguns casos, els comitès de fàbrica simplement s’apropiaven dels fons de la fàbrica, venien els seus stocks o plantes per al seu propi benefici, dividint entre ells el recaptat.
Un informe sindical britànic explicava que els treballadors s’han transformat de la nit al dia en “un nou organisme d’accionistes”. Paul Avrich escrivia que: “Les fàbriques individuals enviaven “enviats” a les províncies per comprar combustible i matèries primeres, alguns cops a preus escandalosos. Sovint, es negaven a compartir els subministraments disponibles amb altres fàbriques en directa necessitat. Els comitès locals apujaven els salaris i els preus de manera indiscriminada, en alguna ocasió cooperaven amb els propietaris a canvi de primes especials”. (Ibíd., p. 163).
Molts dels comitès estaven relacionats amb la seva pròpia empresa, no amb l’interès econòmic general del país. A.M. Pankratova escriu el següent:
“Estàvem construint, no una república soviètica, sinó una república de comunitats de la classe obrera basada en les fàbriques i empreses capitalistes. No hi havia un ordre estricte de producció i distribució social, no hi havia mesures cap a l’organització socialista de la societat, la situació existent seguia com si es tractés de comunitats autònomes de productors, el que havien somiat els anarquistes”. (Citat per Victor Serge a L’any u de la revolució russa. De The Factory of Russia in the struggle for the Socialist Factory. A.M. Pankratova).
Hi va haver, per descomptat, moltes històries d’èxit (com les fàbriques del tèxtil de Moscou), però la tendència general de l’economia era descendent i cada cop més caòtica. En realitat, l’economia russa es dirigia cap a un col•lapse total. Òbviament, la situació no conduïa a la reorganització de la producció, a l’eliminació de la competència o la planificació de l’economia.
La jove república soviètica també es va enfrontar a d’altres problemes, com el sabotatge dels especialistes i tècnics. Aquests especialistes i tècnics esperaven, i amb certa base, que el govern soviètic caigués en qüestió de setmanes. Com a resultat, o van abandonar Rússia, o es van negar a treballar. Els especialistes a la Rússia de 1917 no eren com els especialistes i tècnics d’avui. Més endavant tractarem dels de Veneçuela, però els tècnics i especialistes, els administradors de nivell inferior i treballadors de coll blanc avui cada cop estan més proletaritzats. S’enfronten als mateixos atacs, retalls i reduccions salarials com a treballadors que són. Seria possible guanyar-los, convèncer-los de les nostres idees, com avui està passant a Veneçuela.
En canvi, a la Rússia de 1917, els especialistes i els tècnics eren una capa molt privilegiada. Eren els fills i filles dels aristòcrates i la burgesia. Estaven ben formats, una cosa que per ella mateixa ja era un privilegi. Estaven molt ben pagats i tenien posicions poderoses. Els insultava la idea d’un estat obrer i el control obrer. Es van negar a treballar en massa, devastant la indústria soviètica. Per aquesta raó l’estat soviètic va haver d’arribar a tota una sèrie d’acords, començant per pagar els tècnics més que a un treballador mitjà. Per descomptat, un comissari polític estava al seu costat per garantir la seva lleialtat quan eren enviats a les fàbriques a ajudar en el seu funcionament, una mesura en si mateixa brillant de control obrer, però, en canvi, encara era un compromís. L’estat soviètic no tenia cap altra opció, sense els especialistes la indústria no funcionaria. Com el país ràpidament va anar cap a la guerra civil a l’estiu de 1918, el sabotatge de l’antiga classe dominant va augmentar. Rússia es va enfrontar a la fam quan els camperols rics van començar a acumular gra. Quan el govern soviètic necessitava desesperadament combustible per als preparatius de la propera guerra, els empresaris del petroli van amenaçar amb el tancament patronal, confiats en que els treballadors no serien capaços de conduir la indústria. Totes les forces de la reacció a escala mundial es van apressar en anticipar el col•lapse del jove estat soviètic. Com a conseqüència, el govern soviètic va nacionalitzar els sectors més importants de l’economia el juny de 1918. Totes les indústries relacionades amb la mineria, tèxtil, enginyeria, productes elèctrics, fusta, tabac, vidre, ceràmica, cuir, ciment, coure, transport i combustible van ser nacionalitzades. Es tractava d’indústries vitals, calia protegir-les del sabotatge de la burgesia i reorganitzar-les per a l’esforç de guerra.
El Congrés de Consells Econòmics, que s’havia format el desembre de 1917, va decidir establir consells d’administració a totes les indústries nacionalitzades que estarien formats de la següent forma: 1/3 del consell procediria dels Consells Econòmics regionals o del Sòviet Econòmic Suprem; 1/3 dels sindicats i l’altre terç dels treballadors de l’empresa. Els comitès de fàbrica alhora es van transformar en cèl•lules de base dels sindicats, van començar a gestionar i administrar la indústria. Aquestes mesures es van prendre per garantir la planificació democràtica de l’economia i la naturalesa socialitzada d’aquesta. Això garantia el control democràtic sobre l’economia de la classe obrera com a conjunt i no només dels treballadors de les fàbriques individuals. Aquella forma de sindicalisme i “autogestió local”, que havia dominat des d’abans d’octubre fins a l’estiu del 1918, havia començat a provocar friccions i competència, a més a més d’explotació, i al final estava desbaratant l’economia. Aquestes noves mesures de l’estat soviètic van canviar la tendència caòtica de l’economia i van ser una part important de la raó per la qual els sòviets van ser capaços de guanyar la guerra civil.
No vull passar per alt l’estalinisme i la degeneració de la Unió Soviètica, però ara no és el punt central. Tot i així, n’hi ha prou amb dir una cosa: la democràcia obrera, és a dir, el control obrer i l’administració de la indústria per part dels treballadors, no es va desenvolupar a Rússia en unes condicions ideals. Però inclús així, inclús en un país que s’enfrontava a l’endarreriment, que s’enfrontava al sabotatge general, no només de la burgesia russa sinó també del personal tècnic i els imperialistes, el jove i inexpert proletariat rus, envoltat d’enemics per totes parts, va ser capaç d’organitzar l’administració de la indústria. Això és una prova de la creativitat de la classe obrera i de la seva capacitat per transformar la societat.
En canvi, la Unió Soviètica va emergir de la Guerra civil completament destrossada. El 1921, la producció industrial i agrícola era tan sols el 13 per cent dels nivells anteriors a la guerra. La revolució i la guerra civil havien afectat durament a l’economia i al país en general. Tot va quedar bandejat a un costat per guanyar la guerra civil. La classe obrera va sortir de la guerra, com va dir Lenin, “desclassada”. La major part dels treballadors avançats van donar la seva vida al front. Els camperols, hostils a les ciutats i a les fàbriques, furiosos amb la seva experiència a la guerra, van ser portats a les ciutats per ocupar-los en les fàbriques. En molts sentits, va ser la burocràcia i no la classe obrera la que va emergir victoriosa de la guerra civil.
Amb la introducció de la NEP i el creixement de la burocràcia, la democràcia obrera va ser substituïda per la voluntat de la creixent burocràcia, cada cop més gran i conscient d’ella mateixa. La gestió dels treballadors de la indústria va ser substituïda per la mala gestió burocràtica de la indústria.

L’experiència iugoslava

Vull tractar una mica de Iugoslàvia i la qüestió de les cooperatives de treballadors i l’anomenat socialisme de mercat. Aquest és un tema important i molt rellevant per a la qüestió del control obrer a Veneçuela. La majoria d’això també s’aplica a les idees que està defensant actualment la “Nova Esquerra” a Xina.
A Iugoslàvia les empreses eren propietat de l’estat i oficialment eren confiades als treballadors perquè les gestionessin a través dels seus consells de treballadors o comitès d’autogestió. El més important a tenir en compte quan discutim aquests comitès d’autogestió és que ells funcionaven en el mercat, competien tant nacional com internacionalment. Aquestes empreses eren anunciades, competien i feien tot per poder augmentar els beneficis. Va ser la recerca de beneficis el que va dur al domini dels administradors empresarials i especialistes sobre els treballadors. Va ser la divisió Tito-Stalin la que va dur a aquest procés d’autogestió a Iugoslàvia. Fins 1948, Iugoslàvia tenia un sistema molt similar al de la URSS. En realitat, el partit iugoslau era el més lleial a Stalin. Però Tito havia dirigit la lluita armada contra els nazis i havia arribat al poder per ell mateix, sense l’ajut de l’Exèrcit roig soviètic. Tenia la seva pròpia base de poder i això el va dur a una sèrie d’enfrontaments amb Stalin i la burocràcia soviètica. Després de la divisió Tito-Stalin, la direcció iugoslava repentinament va anunciar que la Unió Soviètica havia degenerat a “capitalisme d’estat”.
En un intent de trobar una justificació ideològica a la divisió amb Stalin, els buròcrates iugoslaus van argumentar a més a més que la propietat estatal només era una condició prèvia per al socialisme, el que en un sentit ampli és correcte. El que ells defensaven era que per construir el socialisme es necessitaven desenvolupar les relacions socialistes de producció. El que, per descomptat, també és correcte. En canvi, ells creien que les relacions socialistes de producció serien fomentades per l’autogestió, creient que d’altra manera el sistema degeneraria en despotisme burocràtic (va ser la forma intel•ligent que van emprar els buròcrates iugoslaus per aconseguir el suport de la classe obrera en la lluita contra la URSS i per a les “reformes” proposades). Van atacar el control central de l’economia a la URSS. Per contra, el control central no era el problema, sinó l’absència de control obrer. Les reformes de mercat també es van proposar com una forma d’estimular la lenta economia i trobar altres fonts de comerç en un moment en que s’havia tallat l’ajut soviètic (el comerç amb la URSS i altres països del bloc de l’Est suposaven el 50 per cent tant de les importacions com de les exportacions. El 1950 això s’havia reduït al 0 per cent).
El 1950, Iugoslàvia va introduir una nova llei sobre l’autogestió dels treballadors. Ells defensaven que la descentralització de l’autogestió obera seria el principi de la desaparició de l’estat. En realitat, el poder real estava a les mans de la burocràcia estatal. El primer Pla quinquenal (1947-1952) no va aconseguir els seus objectius. La qualitat dels productes era baixa. El 1949 la productivitat del treball estava descendint. Els buròcrates iugoslaus van començar a buscar un “procediment automàtic” per regular l’economia, similar a com funciona el mercat sota el capitalisme. En absència d’un control obrer genuí com a mitjà per controlar la qualitat de la producció, els estalinistes van haver de buscar “mecanismes de mercat”. Des del principi era ben clar que aquestes mesures desencadenarien tota una sèrie de contradiccions. Els estalinistes intentaven quadrar el cercle intentant alhora obrir-se al mercat i mantenir el control central.
La gestió de les empreses va esdevenir una responsabilitat dels consells de treballadors de l’empresa més que dels ministeris estatals. Els plans detallats de la producció es van canviar a la planificació bàsica de la inversió. Els nivells salarials es decidien centralment, però suplementats i augmentats per primes de les empreses individuals, vinculant els salaris més alts a la consecució de beneficis. En canvi, això només ho era sobre el paper. Els comitès d’autogestió estaven controlats pels administradors de l’empresa, que estaven propers als ministeris i burocràtes estatals. Aquests comitès estaven estrictament subordinats al control del partit i el sindicat. Els administradors sovint eren nomenats basant-se en la lleialtat política als ministres i, per descomptat, rebien salaris més alts que els treballadors als que manava.
L’altra cosa important a tenir en compte és que aquestes empreses tenien impostos (al marge dels ingressos transferits a l’estat). Aquests fons eren emprats per l’estat per a una nova inversió i la creació de noves empreses. Aquestes noves empreses ràpidament es dirigien cap als “consells de treballadors” per a la gestió. El benefici aconseguit per aquestes empreses no era redistribuït per l’estat, sinó que seguia dintre de l’empresa.
És important tenir present que els treballadors només tenien el control formal dels seus centres de treball. Sota l’autogestió, els treballadors suposadament dirigien les fàbriques i eren lliures de prendre les seves pròpies decisions sobre la producció i les vendes. En canvi, realment era l’estat el que encara controlava l’economia i les empreses sota autogestió dels treballadors. L’estat tenia el poder de nomenar els directors de fàbrica i assignar els diners per a cada empresa. Encara que la producció va augmentar, el control estatal de la inversió va dur a un finançament continuat i a la supervivència de les empreses ineficaces finançades per l’estat, particularment aquelles políticament afavorides per la burocràcia estatal.
Aquest sistema va gaudir d’un breu períod d’èxit. Així, Iugoslàvia va tenir el creixement econòmic més ràpid del món durant els anys cinquanta. En canvi, el 1957 el Congrés dels Consells de Treballadors (la primera i única reunió dels Consells de Treballadors) va demanar més poder. És important comprendre que aquests consells eren organismes burocràtics sota el control dels administradors i especialistes de les empreses i no dels treballadors pròpiament. Volien relaxar les regulacions estatals i abaixar els impostos. Aquestes empreses volien més diners i així podrien invertir individualment enlloc d’haver d’acomplir amb les decisions d’inversió adoptades per l’estat.
Els comitès d’autogestió cada cop eren més conscients dels seus propis interessos, que es contraposaven als interessos dels buròcrates i ministeris estatals. Es deia que aquestes mesures eren un moviment des del “capitalisme d’estat” cap al socialisme. En realitat era la introducció del mercat i un moviment cap al capitalisme, o més correctament, estava preparant la transició cap al capitalisme. Sota un estat obrer genuí, en condicions d’aïllament, no seria un error introduir reformes de mercat limitades, com van fer els bolxevics amb la NEP. Les reformes de mercat eren emprades per corregir les irregularitats o ineficiències de l’economia i per estimular la producció (particularment la producció agrícola). Aquest hauria estat el cas a Iugoslàvia amb el seu pla burocràtic, on les ineficiències i la baixa productivitat eren una cosa evident, especialment després de quedar-se aïllada de la URSS. Tot i així, les reformes de mercat sota l’estalinisme van desenvolupar la seva pròpia lògica interna, com vam veure finalment a Iugoslàvia i avui ho veiem a la Xina. No es va utilitzar el mercat per desenvolupar el pla i el sector estatal, sinó que el sector estatal i el pla van acabar finançant el mercat. També va crear les condicions a través de les quals els buròcrates i administradors estaven interessats en legitimar i formalitzar el seu poder i control: esdevenint burgesos.
L’alt creixement als anys cinquanta va col•lapsar a principis dels anys seixanta, i com a resultat es van introduir les reformes proposades pels consells obrers. Això va representar un gran gir cap al mercat i el creixent poder dels administradors. En canvi, el 1962 es va abandonar el tercer Pla Econòmic només un any després de la seva implantació per la crisi econòmica. La producció industrial es va enfonsar a la meitat del nivell de 1960, les importacions es van disparar, les exportacions van col•lapsar i la inflació va augmentar enormement.
La resposta de la burocràcia estatal va ser girar encara més cap al “socialisme de mercat”. L’estat volia que les empreses iugoslaves fossin competitives en el mercat mundial i el monopoli estatal del comerç exterior va ser eliminat i la moneda es va fer convertible. Els buròcrates iugoslaus deien que si els treballadors no estaven prenent les decisions d’inversió claus a través dels consells de treballadors, aleshores realment no tenien el control. Tot es resumia de la següent forma: “Aquell que disposa de la reproducció expandida domina la societat”. Aquí està la qüestió: La classe obrera governa la societat quan la classe obrera està atomitzada a través de les empreses individuals que controlen la inversió i la reproducció, o quan la classe obrera com a tal, a través de l’estat, controla la inversió i la reproducció? Òbviament, es tracta de la segona proposició. Sota el model iugoslau, era l’empresa individual a la caça de beneficis la que manava i no la classe obrera. És la propietat estatal nacionalitzada, l’economia planificada democràticament la que garanteix el control obrer sobre tota l’economia i no només a una indústria o fàbrica. També salvaguarda la naturalesa socialitzada de l’economia i el desenvolupament de les relacions socialistes de producció. El socialisme significa el control democràtic, centralitzat, de tota l’economia per part de la classe obrera, per desenvolupar l’economia com un conjunt i garantir els interessos de la classe obrera com un tot, no només garantir l’interès individual d’una fàbrica o indústria determinada. El problema a Iugoslàvia no era tant que el poder sobre les fàbriques estigués en mans del comitès d’autogestió. Això en realitat hauria estat un pas endavant progressista i democràtic en la mesura que l’economia estigués organitzada en un pla democràtic centralitzat, sota el control de la classe obrera, implicant un veritable estat obrer. El problema era que el control de l’economia estava descentralitzat, que l’economia es recolzava en els interessos de les empreses individuals. Aquesta recerca del benefici i l’interès propi de les empreses va dur al control dels administradors i especialistes del comitès d’autogestió.
El resultat d’aquestes reformes era previsible. La desigualtat va augmentar en els anys seixanta, entre empreses de la mateixa indústria, entre diferents indústries, entre la ciutat i el camp, entre les regions. A finals dels seixanta els nivells d’ingressos a Eslovènia eren sis cops més elevats que a Kosovo. Els rics eren més rics i, com era previsible, la influència dels treballadors va descendir en relació amb els experts a les empreses, perquè si l’objectiu era produir per al benefici, aleshores els treballadors havien de basar-se cada cop més en els especialistes i administradors per aconseguir aquest benefici. Si l’economia hagués estat centralitzada i s’hagués planificat democràticament per al benefici de tots, aleshores la influència dels treballadors hagués augmentat en relació amb els experts, la perícia i el coneixement dels especialistes hagués estat emprat per al benefici de tota l’economia i no només per satisfer els interessos més immediats. La democràcia obrera podria haver substituït al mercat com a manera de regular l’economia.
Un altre pas important cap al capitalisme va ser el desmantellament de la inversió estatal i el banc central de l’estat. La inversió estatal acumulada es va desmantellar i es va invertir en bancs d’autogestió, que després prestaven diners a les empreses sobre una base orientada als beneficis.
Totes aquestes mesures van dur a una rebel•lió contra el mercat a finals dels seixanta i principis dels setanta, encapçalada pels estudiants, joves i la població de les regions més pobres. Hi va haver un atac general al mercat, un creixement de la desigualtat i un poder significativament creixent dels bancs i administradors sobre les empreses.
El 1974 el “socialisme de mercat” havia estat abandonat a l’enfrontar-se a un massiu malestar obrer, que va culminar amb una ocupació que va durar set dies de la Universitat de Belgrad, amb la següent consigna: “No a la burgesia roja”. Finalment, es va retornar a la planificació, però ja no al model soviètic burocràtic, ni a una planificació veritablement democràtica. Les empreses individuals negociaven “acords” quinquennals d’inversió amb l’estat.
Mirant la història de Iugoslàvia, es pot veure sempre una lluita entre la centralització i la descentralització, a més a més d’una lluita entre la casta directiva i la casta burocràtica de l’estat. L’estalinisme fonamentalment no va aconseguir resoldre la disparitat regional a Iugoslàvia. Quan la descentralització i les reformes de mercat van ser introduïdes als anys cinquanta, això va ser vist com una victòria dels diferents buròcrates nacionals. El seu estret interès nacional significava que estaven interessats en desenvolupar les seves pròpies economies nacionals enfront de les altres. Això també va posar més poder en mans dels administradors. Quan l’estat central va intentar tornar a introduir mesures de centralització a finals dels anys setanta, es va trobar amb la resistència dels buròcrates nacionals i administradors (especialment a Eslovènia i Croàcia). Va ser una lluita entre les diferents seccions de la burocràcia, representant interessos diferents. Per un costat les camarilles burocràtiques nacionals i la casta administradora que empenyien cap a una major descentralització per als seus interessos i poder, mentre que l’estat central empenyia cap a la centralització (als anys setanta). L’abandonament del “socialisme de mercat” va ser un intent dels buròcrates estatals, conscients que les reformes de mercat amenaçaven el seu poder, per reafirmar el seu control sobre els administradors i camarilles burocràtiques regionals. Per exemple, si a mitjans dels anys seixanta els salaris a Eslovènia eren sis cops més elevats que a Kosovo, és fàcil veure per què els buròcrates eslovens, l’estretor de mires nacionals dels quals dominaven totes les seves decisions, tenien interès en la descentralització. Així podrien recollir els beneficis de la seva riquesa nacional i no haurien de veure com anaven als seus veïns.
El model iugoslau d’autogestió va tenir problemes importants, problemes que van jugar un paper significatiu en la ruptura brutal del país. Com que cada empresa individual competia en el mercat, les empreses autogestionades tenien els seus propis interessos. Estaven interessades en maximitzar els beneficis de l’empresa. D’aquesta forma, la part dels beneficis (la part no destinada a despeses o a nova inversió) podria anar a augmentar l’ingrés dels treballadors. Això posava tot el poder a la fàbrica no en els comitès d’autogestió dels treballadors, sinó en els administradors i especialistes. Veurem aquests mateixos problemes quan tractem el control obrer a Veneçuela. Les cooperatives allí estan sota la pressió de maximitzar beneficis perquè encara funcionen sota una economia capitalista. Això crea contradiccions a l’empresa i tendeix a posar el control en mans dels administradors i no en els comitès de treballadors. La caça de beneficis enfrontava a una empresa amb l’altra mitjançant la competència, enfrontava els treballadors en la competència, i també va dur a la diferenciació interna en la fàbrica individual, on els administradors i especialistes cercaven estirar el seu control per guanyar poder i accés als beneficis. Per això justament és imperatiu que les indústries nacionalitzades estiguin integrades en un pla democràtic. És essencial que totes les indústries nacionalitzades siguin posades sota el control dels treballadors locals, els sindicats i l’estat.
Per combatre aquesta desigualtat entre empreses dintre de Iugoslàvia, les empreses autogestionades no acomiadaven els treballadors. En canvi, tampoc creaven molts llocs de treball. Per què? Perquè l’ingrés dels treballadors estava vinculat directament als beneficis, així que quan més gran era el nombre de treballadors contractats menors eren els salaris que rebien. Això significava que els pobres del camp acabaven sortint a l’Europa occidental a la cerca de treball. El 1971 la taxa de desocupació a Iugoslàvia era del 17 per cent. Un sorprenent 20 per cent de la força de treball estava treballant fora del país.
L’altre problema principal era l’atomització de la classe obrera. La direcció iugoslava defensava que el seu model d’autogestió duria al desenvolupament de les relacions socialistes de producció. En canvi, si les relacions socialistes de producció eren l’objectiu, aleshores les decisions d’inversió no es podien deixar en mans de les empreses individuals, perquè no coneixien les necessitats de l’economia o la societat en el seu conjunt. De nou, eren els interessos de l’empresa individual i no els de la classe els que regien. En realitat, els interessos dels treballadors estaven sotmesos als interessos de la seva empresa. Estaven interessats en invertir per aconseguir més beneficis Com la proporció dels salaris en relació amb els beneficis era fixa, l’única manera d’apujar els salaris era augmentant els beneficis. Això significava l’augment de l’explotació de la classe obrera. Això, juntament amb el fet que els treballadors podien veure la contradicció entre el que els deien que suposadament havien de fer, i el que realment passava, va dur a la desmoralització i falta d’interès per part de la classe obrera, amb un notable augment de l’absentisme en els anys setanta.
Aquest sistema, un cop més, semblava l’anarquia del capitalisme més que l’harmonia de les relacions socialistes de producció. Els buròcrates iugoslaus també van desmantellar el monopoli estatal del comerç exterior, que va posar a les empreses individuals iugoslaves en contacte directe amb el mercat mundial. Això va permetre la intervenció directa del capitalisme i l’imperialisme en l’economia iugoslava sense control i vigilància estatal.
Durant els anys setanta, les empreses autogestionades estaven molt endeutades amb els bancs occidentals. La idea original era que demanarien diners prestats, alguns cops a un preu car, i invertirien aquests diners en l’expansió i modernització de les empreses individuals, amb l’esperança que fossin capaces d’exportar a Europa occidental i retornar els préstecs. En canvi, la recessió internacional de 1979 va acabar amb les seves esperances. Les empreses individuals van trobar dificultats per retornar els seus préstecs. A més a més, com que no existia un monopoli estatal del comerç exterior, ningú sabia la quantitat de deute extern. Al final, Iugoslàvia va haver d’assumir el deute com a nació. El nivell de vida va col•lapsar. Entre 1982 i 1989 va caure un 40 per cent. La inflació es va disparar –el 1987 la taxa d’inflació era del 150 per cent i el 1989 va arribar al 1.950 per cent-.
El 1988 Iugoslàvia tenia el major deute extern per càpita de tota Europa, que sumava més de 20.000 milions de dòlars. Entre 1984 i 1988 Iugoslàvia va pagar més de 14.000 milions de dòlars en concepte d’interessos del deute, arruïnant l’economia. Als anys vuitanta l’FMI va imposar unes condicions estrictes per a la renovació de crèdits. Per descomptat, això volia dir la reducció del “sector social”. L’FMI va obligar als bancs auto-administrats a reconvertir-se en bancs privats, i les empreses autogestionades van haver d’esdevenir empreses amb una situació de propietat clara, és a dir, empreses capitalistes.
És important subratllar que tot això va ser el resultat directe de la política de “socialisme de mercat”, que això va dur directament a la brutal desintegració de Iugoslàvia. En realitat, de les empreses i bancs autogestionats no hi havia un gran pas cap a les empreses privades i capitalistes. Els administradors de les empreses autogestionades van assumir la propietat de les empreses, ara aconseguint més beneficis a on abans rebien salaris més alts.
La crisi econòmica que va colpejar Iugoslàvia als anys vuitanta va dur a la crisi política. Les camarilles burocràtiques dominants a les diferents regions van girar cap al nacionalisme i la vella política de culpar al teu veí. Enfrontades amb la possibilitat d’una revolució obrera genuïna, van girar cap a un nacionalisme rabiós. Tots coneixem el resultat.
Quines són les lliçons de l’experiència iugoslava? Sembla evident que calia la propietat estatal dels sectors més importants de l’economia i el monopoli estatal del comerç exterior. La desaparició de l’estat no s’esdevé simplement lliurant les indústries i empreses nacionalitzades als treballadors i administradors, convertint-los en accionistes. A Iugoslàvia, on els administradors controlaven els comitès d’autogestió, això simplement va dur a l’atomització de la classe obrera. El fet de convertir merament els treballadors en propietaris d’empreses individuals no significa propietat social: els comitès d’autogestió (controlats pels administradors) funcionaven com a propietaris privats i això va dur directament a la plena restauració del capitalisme. La clau per a la transformació socialista i la desaparició de l’estat en els estats obrers deformats era el control obrer genuí. El socialisme no és simplement buscar els interessos dels treballadors a les empreses locals o individuals. El socialisme significa tenir cura dels interessos de la classe obrera, l’economia i la societat en el seu conjunt. Per a això cal la propietat estatal. La propietat estatal defensa el caràcter socialitzat de l’economia, però això no significa propietat social. Una economia nacionalitzada, centralitzada en un pla democràtic, on cada fàbrica tingui una plantilla de directors formada per 1/3 de treballadors locals, 1/3 procedent dels sindicats i 1/3 de representants de l’estat (o amb alguna variació), defensa els interessos dels treballadors, de la classe en el seu conjunt, i és capaç de reconèixer les necessitats de l’economia i la societat com un tot, d’una manera que no és possible amb els comitès autogestionaris atomitzats. Sobre aquesta base es pot incrementar la productivitat i el poder potencial de l’economia, alliberada de les camises de força de la propietat privada i l’estat nacional, es pot enlairar. Les desigualtats a la societat es poden superar, perquè la propietat estatal esdevé una genuïna propietat social.
Una altra lliçó important de Iugoslàvia és l’internacionalisme. La ruptura de la Unió Soviètica i el col•lapse del bloc de l’Est va ser el resultat de l’estreta perspectiva nacional de la burocràcia dominant a cada país. Van abandonar per organitzar les seves pròpies economies endarrerides i comerciar entre ells. Sobre la base del veritable bolxevisme i l’internacionalisme, hauria estat possible integrar les diferents economies nacionals i construir una economia integrada, planificada democràticament, emprant els recursos i la mà d’obra de tots els països, des de l’Havana fins a Pequín. Això hauria deslliurat les forces productives d’aquests països, hauria estimulat el desenvolupament socialista de l’economia i hauria dut al desenvolupament de les relacions socialistes de producció i la propietat social genuïna dels mitjans de producció.

El control obrer i la revolució veneçolana

I això ens porta a Veneçuela. Què vol dir tot això per a la revolució bolivariana i per al moviment per la cogestió? Els esdeveniments a Veneçuela demostren que els treballadors poden dirigir la indústria. Aquella vella frase té tot el sentit: els empresaris necessiten els treballadors, però els treballadors no necessiten els empresaris. Per descomptat que els tècnics, els experts i els especialistes són necessaris, però han d’estar sota el control dels treballadors. L’experiència dels treballadors de PDVSA demostra clarament això. PDVSA no és una empresa petita. En realitat és una de les més grans de l’Amèrica llatina i requereix una increïble coordinació d’alta tecnologia, implica ordinadors, satèl•lits i altres coses similars.
Això és un avantatge que té Veneçuela respecte a la Rússia de 1917. El desenvolupament i l’extensió del capitalisme des de la Segona Guerra Mundial han dut a l’enfortiment del proletariat a escala mundial. Els treballadors avui estan molt millor formats que el 1917. Treballen amb màquines més complexes, ordinadors, satèl•lits, etc., i necessiten un grau relativament alt d’especialització. PDVSA demostra que els treballadors poden assumir la direcció de la indústria molt més fàcilment del que passava a Rússia el 1917.
Una altra cosa important a tenir present és que la idea de la cogestió està recollida a la Constitució veneçolana. Encara que la forma de cogestió no sempre és ben clara, encara que el llenguatge emprat ens pugui sembla confús i la llei no massa clara, tot això no és decisiu. El control obrer no és el que marca la llei, sinó com ho fan els treballadors. Com explicava Trotski: “A certa etapa els treballadors disloquen el marc de la llei o acaben amb ella, o simplement els és indiferent. Precisament en això consisteix la transició cap a una situació purament revolucionària”.
És ben clar que la cogestió per a la classe obrera veneçolana significa control obrer i administració obrera. Si es visita la pàgina web de ALCASA, una planta d’alumini on la cogestió està més avançada, es pot veure un cartell fet pels treballadors amb les següents consignes: “Control obrer” i “Tot el poder a la classe obrera”. La lluita pel control i la gestió obrera té els seus orígens en el tancament patronal de 2002-2003. Els treballadors de PDVSA, l’empresa petrolera estatal, van ocupar les instal•lacions i la van gestionar ells mateixos, superant el sabotatge organitzat pels directors. Els treballadors de Cadafe, l’empresa estatal d’electricitat que proporciona el 60 per cent de l’electricitat de Veneçuela, van dur a terme plans de contingència per evitar el sabotatge que estaven portant a terme els directors. Els treballadors en aquestes empreses van evitar eficaçment el sabotatge de la indústria. Els treballadors petrolers al principi pensaven que no podrien dirigir les instal•lacions, però ràpidament es van adonar que sí podien fer-ho. Es van adonar que l’administració sovint estava de vacances o fora i ells realment eren els que dirigien l’empresa.
Després del tancament patronal el control obrer va desaparèixer de PDVSA. En canvi, els treballadors són conscients que l’empresa està de nou sent gestionada en línies capitalistes. Després del tancament patronal, els treballadors de PDVSA van tenir vàries discussions sobre la qüestió del control obrer. Com a resultat d’aquestes reunions, Pedro Montilla, del moviment La Jornada de treballadors petrolers, va elaborar una proposta per a un decret sobre cogestió de PDVSA. Malauradament, aquestes propostes mai van ser ratificades. Com a resultat, les tensions a la indústria petrolera estan augmentant perquè els treballadors estan exigint la implantació del control obrer.
Aquestes són algunes de les reivindicacions fetes pels treballadors de PDVSA:
La cogestió implica tots els aspectes de l’extracció, distribució, producció i emmagatzematge, inclòs el control de preus per a la compra i venda.
Tots els llibres de comptes han d’estar oberts a tots els nivells elegits pels treballadors.
La cogestió ha de ser exercida per tots els treballadors a través dels seus representants elegits a cada planta i fàbrica. Aquests no deixaran de treballar i tindran temps per a les activitats d’administració.
Tots són responsables davant l’assemblea de treballadors i hi ha d’haver un manteniment estricte de l’ordre, la disciplina i la protecció de les mercaderies.
Hi ha d’haver informes regulars a l’assemblea de treballadors. Tots els representants estan subjectes al dret de revocació.
(Per veure la proposta íntegra: http://venezuela.elmilitante.org/index.asp?id=muestra&id_art=93)
Sobre la base d’aquestes propostes els treballadors petrolers també van plantejar els següents arguments:
Que el sabotatge de PDVSA no es pot evitar sense el control obrer i sense l’adopció de les mesures abans esmentades que garanteixin la responsabilitat, la disciplina i la transparència.
El president Chávez ha amenaçat aturar la venda de petroli als EUA. Si aquesta amenaça es portés a terme, no es podria dur fins al final sense el control obrer de la indústria petrolera perquè l’administració intentaria sabotejar-la.
Alhora, els treballadors de Cadafe van començar una lluita per la cogestió. Tant els treballadors de PDVSA com de Cadafe són conscients de les diferències entre el control obrer i la participació dels treballadors. Els treballadors de Cadafe també van escriure una sèrie de propostes concretes per al control obrer. Els treballadors estan furiosos perquè s’han adoptat algunes mesures i passes simbòliques, però no s’ha implantat un control obrer genuí. Dels 5 membres del comitè coordinador, 2 dels llocs estan reservats per a sindicalistes nomenats sense dret a revocació. El president de l’empresa no necessita tenir en compte les directrius o instruccions d’aquest comitè. En aquest cas són els administradors d’aquesta empresa estatal els que es resisteixen a les reivindicacions dels treballadors. Tant els administradors com l’estat volien restringir la capacitat dels treballadors de prendre decisions deixant-los poder només sobre qüestions secundàries (a Valencia, per exemple, van donar als treballadors drets de consulta sobre la decoració de Nadal dels edificis de l’empresa!). Els treballadors han lluitat per cada centímetre de control obrer i ara han llançat una lluita per la veritable cogestió. Els treballadors d’aquestes dues indústries fan front ara a un altre argument de la direcció que diu que no hauria d’existir participació o control dels treballadors a les indústries estratègiques. Això és un acudit. Van ser els treballadors de PDVSA els que van recuperar la producció durant el tancament patronal, van ser els treballadors de l’alumini i de l’acer a Guaiana els que van lluitar perquè les instal•lacions de gas mantinguessin els subministraments, van ser els treballadors de Cadafe els que van mantenir el subministrament elèctric del país i van evitar el sabotatge de la indústria i de l’economia de Veneçuela en el seu conjunt. L’argument és que no es pot confiar als treballadors les indústries vitals i estratègiques. Es tracta d’una cortina de fum darrera de la qual s’amaga un atac generalitzat a la idea del control obrer. Per contra, si el govern veneçolà vol garantir un funcionament tranquil d’aquestes indústries i evitar el seu sabotatge, haurien de confiar-se-les als treballadors, perquè ja han demostrat que defensaran i protegiran aquestes indústries contra el sabotatge dels empresaris i administradors en defensa de la revolució. Però encara hi ha un altre punt important, similar al que Trotski va defensar respecte a les conques de carbó de Donets. I és que si PDVSA es deixa en mans de les cooperatives de treballadors, si aquesta cooperativa controlés el petroli de PDVSA, podria ser concebible que aquesta mantingués com a ostatge a la resta del país. La força més poderosa de la societat veneçolana serien els administradors de PDVSA, que controlarien entre el 70 i el 80 per cent de l’economia veneçolana. Si una cosa similar al que està passant a Venepal passés a PDVSA, aquest seria el cas. El control i l’administració dels treballadors s’ha d’implantar a PDVSA per garantir que la classe obrera, en el seu conjunt, controla democràticament l’economia, per garantir la democràcia obrera generalitzada. A totes les empreses importants, inclòs PDVSA, han de ser incorporades a un pla centralitzat i democràtic de l’economia. Això voldria dir que el consell de directors de PDVSA hauria d’estar format per 1/3 de treballadors, 1/3 procedent dels sindicats i 1/3 de l’estat (o alguna variació d’això).
Un bon exemple de control obrer és Cadela, una empresa subsidiària de Cadafe a Mérida, que està funcionant sota la forma de control obrer. Fa unes setmanes hi va haver un tall de subministrament elèctric a les comunitats veïnes. Els experts pensaven que es trigaria mesos a restaurar el subministrament. En canvi, les comunitats organitzades estaven en contacte directe amb els treballadors i van ajudar a reparar el dany. A través del treball conjunt i la planificació del treball, després de moltes hores extres en benefici de la població, el subministrament elèctric es va restaurar en dues setmanes.
Després de la derrota del tancament patronal, els empresaris de Veneçuela van tancar moltes fàbriques i empreses, per raons polítiques i no econòmiques. Es van perdre entre 250.000 i 500.000 llocs de treball. Aquí és on es pot veure que el control obrer en general no s’esdevé per qüestions de la producció, sinó per la defensa dels llocs de treball, les comunitats, etc.
Poc després d’aquest procés generalitzat de tancament de fàbriques, els treballadors van començar a ocupar-les i a posar-les en funcionament. La lluita més avançada en aquell moment era Venepal. En un moment determinat, els treballadors la van ocupar i la van posar en funcionament. Els treballadors van demostrar la superioritat del control obrer. Hi havia una màquina a la planta que estava fabricada a Alemanya. La màquina estava espatllada i necessitava ser reparada. L’administració es va negar a arreglar-la perquè requeria que hi anés un enginyer des d’Alemanya per a la seva reparació (això és el que deien). Això deixava a la fàbrica funcionant per sota de la seva capacitat. Després que se n’anés l’administració i els treballadors ocupessin la planta, simplement van improvisar i van arreglar la màquina. Van recuperar tota la productivitat de l’empresa. Van ser els companys de la CMR (Corrent Marxista Revolucionària) els que van plantejar la reivindicació del control obrer i la nacionalització, que després va ser acceptada pels treballadors. El 19 de gener de 2005 l’empresa va ser expropiada i Chávez va anunciar que funcionaria sota control obrer. Ara la cooperativa de treballadors posseeix el 49 per cent de la planta i l’estat el 51 per cent, per garantir el seu caràcter nacionalitzat. Els treballadors van elegir els directors i el ministeri va enviar a dos representants perquè compartissin l’experiència de dirigir la fàbrica amb els treballadors.
Tot i així, han sortit problemes. Una assemblea de treballadors va decidir dissoldre el sindicat i esperen comprar la part de les accions propietat de l’estat per esdevenir els propietaris de l’empresa i mantenir els beneficis aconseguits en la producció.
Alexis Ornevo, membre del consell d’administració d’Invepal, va dir a principis de 2005 a l’Encontre Internacional de Solidaritat amb la Revolució Veneçolana que, com que els treballadors ja no tenien empresaris, aleshores ja no necessitaven un sindicat. D’acord amb la constitució, a través d’algun tipus de llacuna jurídica, la cooperativa de treballadors pot legalment augmentar el seu 49 per cent d’accions fins al 95 per cent. Ornevo ha expressat obertament la seva intenció de fer això. Contradiccions com aquesta són inevitables. Cal un veritable control obrer universal per evitar que grups de treballadors emprenguin el camí de l’enriquiment individual. Angel Navas, president del sindicat de Cadafe, està preocupat davant la possibilitat que els esdeveniments d’Invepal creïn un model de cogestió similar a una cooperativa capitalista. Ell va dir el següent:
“Com hem vist a la presentació d’ahir d’Invepal, ells estan tenint alguns problemes, sembla que estan pensant com a administradors. D’acord amb el que hem sentit ahir, volen posseir totes les acciones de l’empresa. 800 treballadors seran els propietaris d’una empresa. I si aquesta esdevé rendible, aquests treballadors es faran rics? Se suposa que és una empresa que pertany a tot el país, la meva empresa no pot pertànyer només als treballadors. Si aconseguim beneficis, aquests pertanyen a tota la població. És una responsabilitat que tots tenim, els treballadors a la indústria petrolera, aquells que fan la major part, com estenem això a la resta del país? Aquests beneficis no són per a mi. Això no té sentit. Perquè jo treballo a la indústria petrolera, per exemple, puc aconseguir 90 milions de bolívars quan el salari mínim és de 4 milions de bolívars”.
Si es compara això amb Iugoslàvia, on els treballadors sentien que ells eren els propietaris de la seva fàbrica i competien en el mercat. Un cop més, aquest va ser el principal problema de Iugoslàvia, la desigualtat de salaris. Determinats treballadors simplement eren afortunats perquè ells tenien el monopoli d’accés a bons llocs de treball, mentre que altres treballadors eren abandonats al fred. La qüestió és que els beneficis d’una empresa estatal, una empresa nacionalitzada, haurien de ser recollits per l’estat i redistribuïts a la societat, que alhora crea més riquesa social, eliminant la desigualtat. A Iugoslàvia era encara un sistema d’apropiació individual del benefici per part d’empreses individuals, no era una apropiació socialitzada. Si el grup actual de directors triomfen a Invepal amb el seu projecte d’aconseguir la majoria de l’empresa per enriquir els treballadors d’Invepal, això simplement serà posar a un grup de treballadors enfront dels altres, augmentant la desigualtat. Això també podria crear una lluita dintre d’Invepal pel control d’aquestes accions. Si els treballadors de cada indústria o empresa poguessin quedar-se els beneficis de la producció, els beneficis no es redistribuirien socialment sinó que seguirien sent privats. Això bàsicament és capitalisme i de cap manera duria al desenvolupament de les relacions socialistes de producció.
Després està CNV (Constructora Nacional de Válvulas). Aquesta empresa va ser nacionalitzada el maig de l’any passat i reanomenada com Inveval. Aquí les dificultats no procedeixen de la cooperativa de treballadors sinó de l’estat. Hem de dir que l’antic propietari ha iniciat un procediment legal exigint que se li pagui una compensació per l’expropiació. Però el problema real és que quan va ser nacionalitzada, Chávez va deixar molt clar que els treballadors havien de tenir la majoria de representants en el consell d’administració, i que el màxim òrgan de presa de decisions hauria de ser l’Assemblea General de Treballadors. En canvi, quan els representants del Ministeri d’Economia Popular van llegir els estatuts de l’empresa proposats als treballadors, no s’esmentava la participació dels treballadors. L’assemblea de treballadors va rebutjar aquesta proposta i va començar a mobilitzar al voltant de la reivindicació del control obrer. Ara s’han unit a treballadors d’altres empreses on hi ha control obrer per estendre la lluita més enllà d’Inveval. (El conflicte s’ha solucionat amb un compromís a mig camí. El consell directiu estarà format per tres membres nomenats pel govern i dos de la cooperativa de treballadors. Però Chávez va insistir que el director principal nomenat pel govern sigui el dirigent principal de la lluita dels treballadors.)
L’experiència més avançada de control obrer s’està donant a Alcasa, la gran empresa estatal d’alumini. És absolutament sorprenent llegir el material sobre la cogestió a Veneçuela. Els debats i discussions sobre el control obrer i el socialisme estan molt avançats, en molts sentits més avançats que a Rússia el 1917, sense l’ajut d’un partit bolxevic!
Els treballadors d’Alcasa tenen absolutament clar què significa la cogestió. Edgar Caldera, un dels dirigents sindicals ha escrit el següent:
“Si hi ha una cosa que els treballadors han de comprendre clarament és que la nostra cogestió no pot esdevenir un arma per aprofundir el caràcter explotador del sistema de producció capitalista. No podem repetir la trista història d’Europa, on el sistema de cogestió va ser emprat per alliberar-se dels drets dels treballadors i els seus drets adquirits.
“La cogestió que hem començat a aplicar a Alcasa no té res a veure amb això. Es tracta d’una emancipació genuïna de la nostra classe, basada en els principis revolucionaris de Marx, Rosa Luxemburg, Gramsci i Trotski, entre d’altres. Es tracta de crear un model de cogestió amb l’objectiu de transformar el sistema de producció capitalista, que està basat en l’explotació de l’home per l’home. Crear un sistema de relacions socials basat en els principis de la cooperació, solidaritat, justícia, igualtat, co-responsabilitat i el benestar comú dels treballadors i la població en general”. (Alcasa: Cogestió, el control obrer i la producció).
En un altre article escriu el següent:
“Els treballadors d’Alcasa estan avançant en el control obrer i el control comunitari, basat en les assemblees generals com a autoritat suprema... que ha transformat totalment la vella estructura de poder i està donant ple poder als treballadors i la comunitat...
“A Alcasa, els treballadors elegeixen els administradors, que reben els mateixos salaris i estan sotmesos al dret de revocació. Les decisions més importants són preses per l’Assemblea General de Treballadors. Els administradors també han dit que no tancaran els treballadors a l’oficina, que ells continuaran treballant” (Alcasa: cogestió burgesa i cogestió obrera).
Trino Silva, un altre dels dirigents obrers, va dir el següent en una entrevista:
“Els treballadors haurien d’elegir el president d’Alcasa. Però el Consell d’Administració no hauria d’estar format només per treballadors. Estem pensant en un consell de 14 persones: set titulars i altres set substituts. Dels set titulars, quatre haurien de ser treballadors d’Alcasa, dos representants del govern (perquè puguin supervisar el que s’està fent a l’empresa) i un altre hauria de ser un representant de la comunitat organitzada”.
Significativament afegeix:
“Alcasa no només pertany als treballadors d’Alcasa, ni a Trina Silva ni als treballadors d’Alcasa, sinó a tot el poble. Per tant, l’opinió pública té el dret a la representació en el Consell d’Administració. En primer lloc per la transparència i, en segon lloc, per garantir que Alcasa beneficia a tots”. (Els treballadors d’alumini a Veneçuela elegeixen els seus administradors i augmenten la producció. Entrevista feta per M. Harnecker).
L’experiència a Alcasa i la participació comunitària en l’administració els ha portat a d’altres idees excel•lents, que demostren el poder del control obrer per transformar la societat. L’any passat, Alcasa va gastar 24.000 milions de bolívars en despesa sanitària a clíniques privades per als treballadors. El sindicat creu que si tenen algun terreny prop de la planta així podrien donar aquest terreny a l’estat perquè construeixi un hospital públic per als treballadors d’Alcasa i les comunitats que l’envolten. Alcasa i vàries empreses de la zona estan compartint i construint cuines industrials per als treballadors i la comunitat. Hi ha unes 200 cuines a la zona per organitzar i proporcionar llocs de treball. Volen trencar el monopoli del transport a la regió. Volen ajudar a finançar i crear un sistema de transport públic millor, més còmode i assequible. Aquesta és una demostració clara de com el control obrer, la democràcia obrera, pot substituir el mercat com a regulador de l’economia. Els treballadors poden veure clarament quines necessitats hi ha, què es pot millorar i poden exigir quina inversió s’ha de fer en aquestes zones. Si aquesta experiència es repeteix a escala nacional, tota la riquesa social estaria disponible per a tots a través d’una economia planificada democràticament. És fàcil veure com es podria desenvolupar ràpidament Veneçuela.
Tot i així, Alcasa s’enfronta a alguns perills. Alcasa en realitat és una empresa deficitària. Els reformistes i buròcrates podrien emprar la creativitat dels treballadors perquè l’empresa aconseguís beneficis i després intentar acabar amb el control obrer. O si Alcasa continua amb pèrdues, els reformistes podrien intentar argumentar que el control obrer no funciona i que hauria de ser abandonada com a part d’un atac generalitzat a la classe obrera i acabar amb qualsevol element de control o administració que pugués existir a l’economia.
Recomano un article de Jorge Martín sobre l’expropiació de les fàbriques tancades (Primer Encontre Llatinoamericà d’Empreses Recuperades pels Treballadors). El nombre total d’empreses que estan sent investigades a Veneçuela és de 1.149. Aquesta és una mesura destinada a defensar els llocs de treball, trencar el sabotatge dels empresaris i eliminar la dependència de les importacions que té Veneçuela. Si l’estat posa aquestes empreses sota control obrer, necessitarà proporcionar a aquestes empreses matèries primeres. Aquestes empreses alhora hauran de vendre el seu producte acabat. Això obligarà a iniciar un pla econòmic i finalment obligarà Chávez a considerar l’expropiació de la burgesia. Aquesta demanda és probable que sorgeixi de la pròpia classe obrera. Els treballadors començaran a fer preguntes: per què la nacionalització es limita a les fàbriques que estan a la bancarrota o tancades? Per a que aquestes empreses tancades, que aviat seran nacionalitzades, siguin viables, han de formar part d’un pla general de producció. Això no serà possible en la mesura que sectors clau de l’economia, com la banca i el crèdit, continuïn en mans privades. Aquestes empreses nacionalitzades estaran al servei del capitalisme, s’enfrontaran al sabotatge, s’enfrontaran a la negativa de vendre productes. Això obligarà Chávez i el govern a emprendre el camí de l’expropiació.
L’article de Jorge Martín també explica que per a qualsevol empresari que vulgui mantenir les seves empreses obertes, l’estat l’ajudarà a mantenir-la amb un crèdit a baix interès, però només a condició que els “empresaris introdueixin la participació dels treballadors en l’administració, la direcció i els beneficis de l’empresa”. En condicions normals això seria un truc intel•ligent per desarmar a la classe obrera. En canvi, avui a Veneçuela només serviria per augmentar la confiança dels treballadors i aprofundir la lluita de classes en aquestes fàbriques.
Un altre punt important a Veneçuela va ser l’encontre nacional de treballadors que participen en l’experiència de control obrer i que es va celebrar entre el 16-18 de juny. En aquest van participar treballadors d’Inveval, Alcasa, PDVSA i altres empreses. Algunes decisions que es van prendre van ser les següents:
La formació d’un Front Estatal per la Defensa de la Cogestió Revolucionària, el desenvolupament socialista engògen... a nivell estatal i local.
Caracteritzar la nostra cogestió com un moviment que afectarà a les relacions capitalistes i que s’encamina cap al control obrer, el poder de les assemblees de ciutadans i la construcció d’un estat socialista.
El Front Estatal proposa la cogestió obrera, social i militar.
Incloure entre les propostes de la cogestió revolucionària que les empreses han de ser propietat de l’estat, sense distribuir accions entre els treballadors i que els beneficis es distribueixin segons les necessitats a través dels consells de planificació socialista. Aquests consells de planificació socialista s’han d’entendre com a òrgans que implanten les decisions adoptades pels ciutadans a les assemblees.
Lluita per promoure i sistematitzar l’educació política i social i la ideologia socialista per aprofundir la Revolució Bolivariana a través de la creació de centres locals, estatals i regionals amb la idea de construir una Xarxa Nacional de Formació Sòcio-Política Revolucionària.
Construir la solidaritat i estendre la revolució per Amèrica Llatina i el món.
Reconeixement dels exclosos, explotats i oprimits com els aliats de classes en la lluita per la construcció del socialisme del segle XXI.
A partir d’aquestes resolucions està força clar que la cogestió a Veneçuela en realitat és vista com un pas cap a la construcció de la societat socialista. Aquest encontre estatal de treballadors que estan experimentant el control obrer, òbviament, és un pas enorme en la direcció correcta. Reunir els diferents grups de treballadors i posar-los sota una bandera, és donar forma al moviment i a la ideologia dels treballadors, que ara inexorablement es mou cap al socialisme. Els treballadors, a través de la seva pròpia experiència, han tret la conclusió que el control obrer és una eina poderosa en mans de la classe obrera. La lluita pel control obrer desafia directament la propietat privada dels mitjans de producció i és la lluita per la creació d’una nova societat dintre de la vella. La transformació socialista de la societat depèn de la transformació del sistema de producció, i el control i la cogestió obrera és el mètode revolucionari de la classe obrera per dur a terme aquesta transformació i atacar el cor mateix del capitalisme, a la fàbrica i al taller. Per això la revolució a Veneçuela es mou en direcció cap al socialisme. La forma de la lluita que la classe obrera adopta per defensar la revolució, els seus llocs de treball, les seves condicions de vida i els seus interessos, pren forma en el centre de treball contra el seu enemic, el capitalisme i els empresaris, en forma de vagues i manifestacions. Però també de control obrer i cogestió. Els objectius socialistes del moviment revolucionari estan confirmats en aquesta lluita i en la cogestió obrera està la base de la nova societat.
El moviment pel control obrer està portant la classe obrera a una conclusió: que la revolució bolivariana ha de trencar amb el capitalisme. Són els treballadors els que veuen que per aconseguir els seus objectius, la revolució ha de trencar, radicalment, amb el capitalisme. Per resoldre els problemes com la desocupació, la vivenda, l’educació i la producció d’aliments, és necessari elaborar un pla econòmic basat en les necessitats de la majoria, no en el benefici d’una minoria. En aquest sentit, no es pot planificar si no es té el control, i no es pot tenir el control del que no tens. Mentre les palanques importants del poder econòmic continuïn a les mans dels empresaris, ells podran organitzar el sabotatge i inclús possiblement derrotar la revolució.
El control d’una, o vàries fàbriques, com a Espanya el 1936 o a Xile a principis dels anys setanta, o com avui a Veneçuela, no significa el final del capitalisme.
Inevitablement, mentre els capitalistes tinguin el control absolut de l’economia, no es pot mantenir el control obrer. El control obrer és un gran pas. Dóna als treballadors una experiència incalculable en l’administració, que és essencial en una economia socialista planificada. Tot i així, un cop més, en la mesura que elements clau de l’economia continuïn en mans privades, mentre no hi hagi una veritable economia planificada nacionalitzada, l’experiència del control obrer només tindrà un caràcter parcial i insatisfactori.
Mentre el control obrer es desenvolupa des de baix, des del taller cap adalt, la cogestió obrera es desenvolupa des de dalt i només té significat en el context d’una economia socialista planificada, amb els monopolis nacionalitzats. Significa gestió dels treballadors en un pla global de l’economia, no només en la seva pròpia fàbrica o economia local, aconseguint que les decisions generals sobre inversió i plans de creixement satisfacin les necessitats de la població. Els socialistes no són sindicalistes que creuen que el control de plantes i indústries individuals per part dels treballadors pot garantir el desenvolupament harmoniós de la indústria sense l’administració de tota l’economia per part del conjunt dels treballadors. Això significa que la propietat de la indústria no pot estar a les mans dels capitalistes. Només la propietat pública dels principals monopolis garantiria la gestió obrera i el control obrer a les plantes individuals.
Aquests consells obrers han d’involucrar a tots els sectors de la classe obrera, inclosos els arrendataris, mestresses de casa, estudiants i pensionistes, a més a més de les organitzacions sindicals industrials dels treballadors. L’elecció regular de delegats, sotmesos a la revocació immediata, i dels funcionaris, cobrant el salari mitjà d’un treballador qualificat, seria una salvaguarda dels treballadors contra el sorgiment de la burocràcia.
La lluita pel control obrer ha d’avançar, s’ha d’estendre i s’ha de vincular amb la reivindicació de la transformació socialista de la societat. Els treballadors a Veneçuela estan fent això. La nacionalització s’ha d’estendre als bancs, el sector de les telecomunicacions, la terra i els centres de producció d’aliments, a la indústria manufacturera i pesada. El poder clàssic de l’oligarquia i els imperialistes s’ha de trencar. La classe obrera veneçolana està preparant una transformació massiva i comença a ser conscient de la seva força i els seus objectius. Aquí rau l’esperança de la Revolució Bolivariana. L’èxit del control obrer i la construcció del socialisme a Veneçuela s’estendrien a través de tot el continent. Donaria esperances i confiança a la classe obrera a Bolívia, Argentina, Brasil, Mèxic i Cuba. La revolució llatinoamericana seria una font d’inspiració per a tot el món.
Acabo amb les paraules d’Hugo Chávez: “Una revolució és un procés en el qual neixen noves idees i models, mentre que les velles idees moren. A la Revolució Bolivariana, l’eliminat serà el capitalisme!”

Comments